Fernando González Candelas, Universitat de València

La identificació d'una nova variant del SARS-CoV-2 a Sud-àfrica, caracteritzada per un gran nombre de mutacions (55 en tot el genoma, 32 en la proteïna S o espícula) i l'augment vertiginós de la seua incidència relativa en aquella població ha disparat una vegada més les alertes a escala mundial. Diversos països han tancat el trànsit aeri amb Sud-àfrica i hi ha experts que indiquen que és “la variant més preocupant que hem vist fins avui”. L'OMS l'ha elevada a la categoria de “variant preocupant” i l'ha designada amb la lletra grega “òmicron”.

Però, amb les dades disponibles: podem acceptar la pertinència d'aquestes afirmacions? Es basen en demostracions o són conjectures? Quan podem definir una nova variant com a preocupant i quines conseqüències té això sobre la nostra estratègia enfront de la pandèmia? En els paràgrafs següents intentaré dur una mica de claror a aquests temes.

La seqüència genòmica de la variant òmicron (llinatge B.1.1.529 en el sistema PANGO, o llinatge 21K de NextStrain) mostra 55 mutacions respecte al virus original de Wuhan, 32 de les quals situades en la proteïna S o espícula, la més important pel seu paper en la infecció de les cèl·lules i la resposta immunitària.

Moltes d'aquestes mutacions s'han detectat prèviament en variants de preocupació (VOCs) o d'interès (VOIs) del virus, com les mutacions N501Y (present en les VOCs alfa, beta i gamma), les T95I, T478K i G142D (totes en delta), o s'ha demostrat el seu paper en la interacció amb el receptor cel·lular ACE2 (S477N, Q498R), o es troben en regions d'unió d'alguns anticossos (G339D, S371L, S373P, S375F).

Aquesta acumulació de mutacions amb efectes coneguts ja és motiu d'interès i preocupació, però encara s'han de fer els experiments adequats per a demostrar-ne els efectes quan es troben simultàniament.

Els efectes de dues mutacions no són sempre additius i les interaccions (dites epístasis en llenguatge tècnic) poden ser tant en sentit positiu (n’augmenten l'efecte de cadascuna) com negatiu (el disminueixen).

Fins que no disposem de resultats de laboratori i de dades epidemiològiques i de vigilància genòmica que ens demostren més transmissibilitat o més possibilitats de fuita enfront de la resposta immunitària, no és raonable passar de vigilància a alerta o, menys encara, a alarma.

La raó esgrimida per l'OMS per a declarar-la com a VOC és que pot estar associada a un major risc d'infecció, si bé no hi ha encara informació pública que done suport a aquesta afirmació.

Vigilància genòmica sud-africana

Ara bé, els senyals d'alerta s'han disparat a causa del ràpid augment de casos detectats a Sud-àfrica amb aquesta variant. No és estrany que es detecte una nova variant en aquest país, un dels que té un millor sistema de vigilància genòmica del SARS-CoV-2 i on, com en quasi tots els països del continent africà, la vacunació no ha progressat de la mateixa forma.

Gràcies a la seua vigilància, ràpidament s’obtingué la seqüència del virus responsable d'un brot de COVID-19 observat a la província de Gauteng, en un moment amb una incidència acumulada molt baixa de la infecció (al voltant de 10 casos per 100 000 habitants). En aqueixes circumstàncies, qualsevol variant associada a un brot arriba  ràpidament a una alta freqüència relativa, cosa que pot indicar més transmissibilitat, però també que creix on a penes no hi havia res.

Si la principal causa d'alarma és la transmissibilitat, altres propietats associades a mutacions en la espícula no donen gaire marge a la tranquil·litat, com hem indicat prèviament. De nou ens fem la pregunta de com sorgeix un virus amb tantes mutacions. La resposta no és definitiva, però la principal sospita és que ha evolucionat en un pacient amb un sistema immunitari afeblit infectat durant un període prolongat de temps, al cap del qual s'ha transmès a altres persones en una cadena que ens és desconeguda ara com ara.

Què podem fer enfront d'una nova variant preocupant?

De moment, tenim els mateixos instruments que contra les altres: vacunar, usar màscares, mantenir distàncies, ventilar els recintes tancats, és a dir, reduir al màxim l'exposició i la circulació del virus, augmentar la població immunitzada en tots els països del planeta i limitar les oportunitats que apareguen noves mutacions en el virus.

Encara que pensàvem que després de la variant delta seria difícil que apareguessen variants de preocupació, la variant òmicron ens ha tornat a sorprendre. Amb independència que tinga o no les greus conseqüències que justifiquen la seua declaració com a VOC, és evident que l'evolució del SARS-CoV-2 pot continuar oferint sorpreses. Com més prompte reduïm aqueixes possibilitats, millor per a tots.

Fernando González Candelas, Catedràtic de Genètica. Responsable Unitat Mixta d'Investigació "Infecció i Salut Pública" FISABIO-Universitat de València I2SysBio. CIBER Epidemiologia i Salut Pública, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.