Juan Nàcher Roselló, Universitat de València

Una de les conseqüències més importants de la crisi del coronavirus ha sigut, sens dubte, la restricció de mobilitat de les persones i el seu confinament. Encara que es tracta d'una mesura imprescindible per a afrontar la pandèmia i està salvant milers de vides, també resulta obvi que pot produir efectes negatius sobre la població. Especialment si s'allarga molt en el temps i si no posem en marxa mesures per a reduir-ne l’impacte.

Al cap i a la fi, som una espècie social. La interacció amb els nostres congèneres és una part fonamental de la nostra vida: el nostre cervell està dissenyat per a socialitzar-nos i pateix quan veiem reduïdes les relacions.
 

Tenir poques relacions deteriora la salut

L'aïllament social, per desgràcia, no és exclusiu de la pandèmia actual. Es tracta d'un fenomen molt escampat per tot el món i, pel que sabem, té conseqüències greus sobre la salut de les persones.

Els científics ja fa molts anys que observen que els individus que tenen una menor quantitat o qualitat de relacions socials presenten més problemes de salut i més risc de morir. En particular, hi ha proves abundants que l'aïllament social prolongat té un impacte negatiu sobre el sistema nerviós i el nostre comportament.

Per a acabar-ho d’adobar, pot ser un factor desencadenant de diferents malalties psiquiàtriques, com l'esquizofrènia, la depressió o l'ansietat. Els neurobiòlegs i les neurobiòlogues tenim constància d'aquests efectes negatius gràcies tant a estudis en humans com, en el meu cas, amb animals de laboratori. Tot i això, cal reconèixer que encara estem lluny de saber amb detall quines són les alteracions neuronals que fan que l'aïllament desencadene aquests canvis en el nostre comportament.

No és igual en totes les fases de la vida

L'aïllament pot afectar-nos en totes les etapes de la nostra vida, però certament té un impacte major en les primeres de la nostra existència. Es deu al fet que el nostre cervell és particularment sensible durant la infància i l'adolescència, perquè encara està acabant de formar-se. Concretament, en algunes àrees cerebrals, com l'escorça prefrontal –la part més anterior del nostre cervell–, encara estan formant-se contactes entre les neurones i estan acabant-se de polir els circuits cerebrals que governaran aspectes crítics del nostre comportament.

Per això, qualsevol experiència adversa, i en particular l'aïllament, pot tenir en aquestes edats un impacte més fort. Fins a tal extrem que pot interferir en la construcció dels nostres circuits cerebrals i produir alteracions que persistisquen fins a l'edat adulta.

Aquests canvis poden ser la base d'alteracions en el comportament que en alguns casos poden arribar a ser patològiques. Per posar-ne un exemple pròxim, al nostre laboratori hem vist que els ratolins sotmesos a un aïllament prolongat durant l'adolescència presenten, quan són adults, canvis de volum en algunes estructures cerebrals com l'amígdala, el principal centre de regulació de les emocions.

Així mateix, hem detectat canvis en els nivells d'algunes molècules implicades en la transmissió dels senyals entre neurones que podrien afectar l'activitat de l'amígdala i altres regions cerebrals. Aquests canvis estructurals i neuroquímics ocorren en paral·lel a alteracions en el comportament. A saber: els animals aïllats presenten més activitat locomotora i més ansietat.

D'altra banda, hi ha estudis similars d'altres col·legues que apunten també a un augment de l'agressivitat i de la por, dos comportaments que depenen en gran manera de la funció de l'amígdala. Les dades obtingudes en humans també assenyalen en la mateixa direcció: sembla que els xiquets i les xiquetes que han patit un aïllament social important durant la infància tendeixen a presentar problemes en l’educació i problemes psicològics.

Aïllament transitori

Deia Charles Darwin que son pare, que era metge, havia tingut un pacient amb problemes cardíacs dels quals finalment va morir. El pacient, que era molt observador, referia un pols molt irregular. Ara bé, invariablement, quan el doctor anava a visitar-lo es tornava regular.

Des de fa molt de temps els metges han observat que el contacte i les relacions socials tenen efectes terapèutics. Més encara, diferents estudis han evidenciat que la “resocialització” pot revertir els efectes de l'aïllament. Quan els ratolins que han sigut aïllats durant la seua infància i/o joventut tornen a conviure en grup, comencen a normalitzar el comportament i a revertir alguns dels canvis que se’ls havien produït en el cervell.

Òbviament, l'aïllament transitori que estem patint per la pandèmia no hauria de representar dificultats greus per als nostres menors si es troben a casa amb els pares. Però no seria sobrer que intentéssem estimular les relacions socials durant aquest temps per totes les vies possibles. En aquests dies es fa molt necessari l'afecte i la relació dins casa nostra, però també, més que mai, per qualsevol altra via per a evitar l'aïllament i la soledat.

Potser cal recordar que hi ha moltes circumstàncies socials complicades, a banda de menors amb el risc d'exclusió social, amb una situació pot haver-se agreujat amb la crisi del COVID-19. Afortunadament, la tecnologia posa al nostre abast eines fantàstiques perquè puguem estar en contacte, encara que siga virtualment.

Juan Nàcher Roselló, Catedràtic de Biologia Cel·lular, Investigador CIBERSAM i INCLIVA, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.