Ester Lázaro Lázaro, Centro de Astrobiología (INTA-CSIC); Andrés Barbosa, Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN-CSIC); Borja Milá, Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN-CSIC); Emilio Rolán Álvarez, Universidade de Vigo; Isabel Almudi, Universitat de Barcelona; Jordi Garcia-Fernàndez, Universitat de Barcelona; Juan Arroyo Marín, Universidad de Sevilla; Pau Carazo Ferrandis, Universitat de València; Ricarda Riina, Real Jardín Botánico (RJB - CSIC) i Toni Gabaldón, Barcelona Supercomputing Center-Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS)

Ens ha sorprès llegir un article en què un conegut escriptor nega l'evolució biològica, ignorant l'evidència científica. No és la nostra intenció polemitzar amb aquest autor ni discutir d'un en un els nombrosos errors que conté el seu text.

L'estratègia és sempre la mateixa: ignorar els últims cent cinquanta anys de recerca per atacar idees vuitcentistes de la teoria de l'evolució, en un intent per arrossegar el lector a l'errònia conclusió que regles senzilles no poden explicar fets complexos, que un sistema amb errors no pot mai crear una cosa que ens meravelle i que, per tant, ha d'existir un Creador.

Què pot portar persones cultes a negar un fet (l'evolució) tan científicament provat com que la Terra no és plana? En aquest article explorem breument i a la llum de la ciència alguns dels malentesos més comuns sobre l'evolució.

La vida és extraordinàriament complexa i diversa

N’hi ha prou de fer una ullada al nostre voltant per a meravellar-nos davant la diversitat i la complexitat de la vida.

La diversitat es manifesta en l'extraordinària varietat de formes, colors i comportaments, de tipus de metabolisme o formes de relació entre els éssers vius. La complexitat deriva de les intricades interaccions que tenen lloc entre els components de la vida en tots els seus nivells d'organització. Però també de l'emergència de propietats que van més enllà de les unitats individuals que componen el sistema.

Un altre fet fascinant és que, malgrat les diferències esmentades, a escala molecular tots els éssers vius mostrem sorprenents coincidències. A saber: estem formats per les mateixes molècules, transformem l'energia externa mitjançant reaccions químiques catalitzades per proteïnes i emmagatzemem i processem informació seguint unes regles universals.

Les observacions anteriors apunten al fet que tota la vida que existeix a la Terra té el mateix origen, un avantpassat comú que sol denominar-se LUCA, per les sigles en anglès de last universal common ancestor. Davant aquesta rebesàvia comuna a totes les espècies, és lògic que ens preguntem: com és possible que la vida haja pogut diversificar-se tant i donar lloc a organismes de tal complexitat?

Com s'originen les espècies?

En primer lloc, cal tenir en compte que la generació de complexitat i diversitat no és un procés perfecte i necessita molt de temps. En el llarg recorregut fins a arribar a la biosfera actual han passat uns quants milers de milions d'anys i unes quantes extincions massives. Alguna d'aquestes extincions, amb una pèrdua del 96% dels organismes vius. No sembla que tot siga perfecte ni que hi haja molta intel·ligència al darrere, veritat?

Els primers testimonis fòssils de vida tenen una antiguitat d'uns 3500 milions d'anys (Ma) i corresponen a estromatòlits i estructures amb morfologies compatibles amb cèl·lules bacterianes que s’han trobat en roques. Tot i això, les primeres cèl·lules eucariòtiques van aparèixer aproximadament fa 1500-2100 Ma; els organismes multicel·lulars, fa uns 1700 Ma, i els primers animals, fa 650 Ma.

És a dir, no tota la vida va ser creada alhora, tal com defensen les tesis creacionistes. Per tant, en absència de processos evolutius que afavorisquen la diversificació de la vida, es necessitarien múltiples esdeveniments de creació.

La resposta científica és que les espècies es transformen gradualment gràcies a l'acció combinada dels canvis que sorgeixen en el material genètic dels organismes i l'actuació de la selecció natural sobre aquesta variabilitat. D'aquesta manera es produeix una adaptació a les condicions locals que contribueix a fer que els organismes sobrevisquen i es reproduïsquen reeixidament en un ambient concret.

Si dues poblacions de la mateixa espècie es desenvolupen en ambients diferents durant generacions, formaran llinatges evolutius diferents. Més encara: al cap d'un cert espai temps diferiran tant entre si que els seus individus ja no podran encreuar-se.

Haurà ocorregut un esdeveniment d'especiació. Aquest procés, reiterat al llarg de milers de milions d'anys, és el que ha permès que avui puguem contemplar una biosfera tan rica, diversa i complexa.

Existeix, encara que no ho vegem

A causa dels llargs períodes de temps implicats, l'aparició de noves espècies usualment no és accessible a la percepció humana (llevat d'espècies amb temps de generació molt curts, com els bacteris, o algunes en què els processos de reordenació cromosòmica provoquen canvis bruscos). Aquesta és una de les raons que esgrimeix el creacionisme per negar l'evolució biològica. Però aquest argument és una cosa equivalent a negar l'existència dels àtoms simplement perquè no els veiem.

Allò que sí que és més fàcil percebre és que l'acumulació de canvis genètics petits condueix a l'aparició de noves propietats i de poblacions clarament diferenciades. La proliferació de bacteris resistents als antibiòtics i la selecció de variants víriques amb més capacitat de transmissió o resistents a la resposta immunitària no són sinó exemples de l'evolució.

L’evolució té algun objectiu?

Una altra raó que pot portar a la negació de l'evolució és pensar que aquesta no té un objectiu predeterminat.

Totes les espècies que poblen ara la Terra són el resultat de l'atzar i de les circumstàncies per les quals ha passat el nostre planeta. Si l'atzar o les circumstàncies haguessen sigut diferents, potser l'espècie humana no hauria sorgit. Això pot representar un problema per als qui defensen que som una espècie privilegiada, amb dret a regnar sobre la resta.

El fet que l'evolució oferisca explicacions a qüestions com d'on venim o com som i funcionem sembla molt pertorbador, però és cert que som una espècie biològica sotmesa a les mateixes forces que les altres.

Com pot augmentar la complexitat?

Finalment, entre els arguments que s'esgrimeixen en contra de l'evolució, un dels més destacats es refereix a l'aparent dificultat per a explicar augments en la complexitat a través de canvis petits i graduals.

És cert que hi ha grans transicions en l'evolució de la complexitat que ens semblen difícils d'explicar d'aquesta manera. L'aparició de la cèl·lula eucariòtica, la reproducció sexual i la multicel·lularitat en són alguns exemples.

Tanmateix, avui sabem que molts dels canvis evolutius són el resultat de processos bruscos que impliquen grans reorganitzacions en el contingut genètic o en la forma en què aquest s'expressa. Processos com la simbiosi, la duplicació de gens o genomes, l'intercanvi de material genètic entre organismes o les modificacions epigenètiques heretables ens dibuixen un escenari de generació de diversitat que, juntament amb l'inexorable poder dels canvis graduals acumulats durant milions de generacions, dona compte de les grans innovacions que han tingut lloc al llarg de la història de la vida.

En aquest context, les interaccions entre espècies adquireixen una rellevància molt més gran que les que podrien derivar-se de la interdependència que existeix entre els organismes que componen els ecosistemes.

Un exemple il·lustratiu és el nostre propi genoma, en el qual un 8% correspon a material genètic d'origen víric que hi ha restat com a testimoni d'infeccions passades que van afectar la nostra espècie. Aquest material no és “ADN escombraries” o “ADN ferralla”, com es va denominar al principi, sinó que, al llarg de la història, ha sigut utilitzat en múltiples ocasions en benefici cel·lular.

La conclusió és que l'evolució és un fet. La vida que existeix a la Terra està en canvi continu. Negar-ho per falta de coneixement no pot sinó alimentar teories que dificulten l'avanç científic i el progrés de la societat.

Com a científics, estem compromesos a conèixer la veritat sobre la vida mitjançant mètodes demostrables i repetibles i, a diferència de visions acientífiques, canviarem les nostres conviccions quan els fets ho demostren. Ho hem fet nombroses vegades, perquè les idees evolucionistes també evolucionen.

Ester Lázaro Lázaro, Investigadora Científica dels Organismes Públics d'Investigació. Especialitzada en evolució de virus, Centro de Astrobiología (INTA-CSIC); Andrés Barbosa, Investigador Científic, ecologia, evolució i conservació, Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN-CSIC); Borja Milá, Investigador distinguit, Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN-CSIC); Emilio Rolán Álvarez, Catedràtic de Genètica, Universidade de Vigo; Isabel Almudi, Investigadora Beatriz Galindo de Genòmica i Bioinformàtica, Universitat de Barcelona; Jordi Garcia-Fernàndez, Vicerector d'Investigació, Catedràtic de Genètica, Universitat de Barcelona; Juan Arroyo Marín, Catedràtic de Universitat; àrea de Botànica, Universidad de Sevilla; Pau Carazo Ferrandis, Professor Titular i Investigador de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València; Ricarda Riina, Científica Titular, Biodiversitat i Conservació de plantes, Real Jardín Botánico (RJB - CSIC) i Toni Gabaldón, Professor d'Investigació ICREA, Barcelona Supercomputing Center-Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS)

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.