Daniel Gil Pérez, Universitat de València

La guerra a Ucraïna està rebent, als països de la Unió Europea, una intensa atenció mediàtica que sembla haver recollit una acceptació ciutadana majoritària de les mesures de suport al govern de Kíiv perquè aconseguisca la victòria, expulse l'exèrcit rus i exercisca el seu dret a integrar-se a la Unió Europea i a l'OTAN.

També l'opinió ciutadana russa pareix que fa costat majoritàriament a les accions militars empreses pel govern rus. En tots dos bàndols, els responsables polítics defensen la necessitat de la victòria, basant-se en fets que semblen ben documentats.

Ara bé, en quina mesura els relats de suport a la guerra proporcionen un coneixement veraç, fonamentat en fets certs? Estem condemnats a donar suport a aquesta guerra “fins a la victòria”, encara que això estiga provocant morts, destrucció i obligue ja a ajornar les mesures per a fer front al canvi climàtic i altres problemes que configuren l'actual situació d'emergència planetària i amenacen la nostra supervivència?

Alguns fets preocupants ben coneguts

Des de l'inici de la invasió, el 24 de febrer de 2022, milions de ciutadans ucraïnesos s'han vist obligats a emigrar a altres països. S’ha destruït una bona part de les infraestructures del país. Hi ha hagut tortures, violacions i execucions, acreditades per comissions d'observació independents. I més de dos-cents mil soldats i civils ja han mort o han sigut ferits greument.

Tots aquests fets estan ben documentats i han sigut àmpliament difosos per mitjans de comunicació, politòlegs i responsables polítics. Sembla lògic, doncs, que els governs i la ciutadania dels països europeus es mostren majoritàriament a favor de fer costat a Ucraïna, amb armes i ajuda econòmica “fins a la victòria” sobre els seus invasors; i que es rebutge la cerca d'una pau que supose negociació amb els “culpables”, en compte de la condemna d’aquests.

Tot sembla clar: aquesta guerra ha esclatat per la voluntat agressiva del govern rus i exigeix un suport incondicional a Ucraïna, la victòria de la qual adquireix una prioritat que obliga a ajornar altres objectius que es consideraven imprescindibles i urgents, com ara la transició energètica per a lluitar contra el canvi climàtic.

D'acord amb això, per deixar d'utilitzar el gas i el petroli rus, s'ha tornat a autoritzar l'ús del carbó o la tècnica de la fracturació hidràulica (fracking), que contribueixen més greument a l'increment de l'efecte d'hivernacle i a la contaminació ambiental.

I s'augmenten els pressupostos militars a costa de la lluita contra la fam i altres dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Això sembla inevitable com a resposta al fet cert d'una agressió militar de molt greus conseqüències, de la qual se'ns informa prolixament. No obstant això…

Altres fets preocupants que cal no ignorar

Convé recordar que el govern provisional ucraïnès format després de la Revolució Taronja va dedicar la seua primera mesura oficial, al febrer de 2014, a canviar la llei d'idiomes vigent, que reconeixia la cooficialitat, al costat de l’ucraïnès, de les llengües maternes de la població de diferents regions (hongarès, polonès i, molt particularment, rus) i va passar a deixar l'ucraïnès com a únic idioma oficial.

Aquest canvi legal, que transgredia drets lingüístics fonamentals, va provocar el rebuig de la ciutadania i grans manifestacions a les regions de parla majoritàriament russa, on es van organitzar referèndums en favor, inicialment, de l'autonomia dins d’Ucraïna.

Les autoritats de Kíiv van reaccionar de manera violenta, reprimint amb l'exèrcit aquestes reivindicacions. Hi va haver més de deu mil morts a les regions de Donetsk i Lugansk, però Kíiv no va aconseguir una victòria total per a recuperar la seua autoritat sobre aquestes regions.

També a Crimea es van rebutjar les noves mesures, encara que en aquest cas no hi va haver violència. En els anys seixanta del segle XX, una reorganització de l'estructura de l'URSS va transferir Crimea a Ucraïna per raons de veïnatge geogràfic, encara que la seua població d'origen ucraïnès era molt inferior a la russa.

 En 2014, com a resposta a la nova política lingüística i autonòmica, les mateixes autoritats nomenades per Ucraïna van organitzar un referèndum que va conduir a la independència de Crimea i a sol·licitar seguidament reintegrar-se a la República Federal Russa, a fi de comptar amb el suport de Moscou enfront de les imposicions ultranacionalistes del nou govern de Kíiv.

Quant a les regions de Donetsk i Lugansk, per posar fi a les morts i la destrucció provocades pel conflicte entre l'exèrcit de Kíiv (assessorat per l'OTAN) i el de les autoproclamades repúbliques autònomes (secundat per Moscou), tingueren lloc a Minsk (Bielorússia) negociacions entre el govern ucraïnès i representants de les dues repúbliques. Hi actuaren com a garants França i Alemanya per part de Kíiv i Rússia per part de Donetsk i Lugansk.

Al setembre de 2014 s’aconseguiren uns acords que garantien la permanència de totes dues repúbliques autònomes com a part d'Ucraïna, així com la recuperació dels drets autonòmics que Kíiv havia arrabassat a les seues poblacions.

Aquests acords, lamentablement, no foren respectats: l'exèrcit de Kíiv llançà una nova ofensiva contra les repúbliques autònomes i calgueren noves converses, que conduïren als acords Minsk II, signats al febrer de 2015 i referendats per les Nacions Unides.

Tampoc Kíiv no va aplicar aquests nous acords, que es va negar a organitzar un referèndum per a modificar la constitució d'Ucraïna en un sentit federal. Només es va mantenir l'alto el foc, encara que amb puntuals violacions per part dels ultranacionalistes ucraïnesos, segons consta en els informes de l'OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació Europea). Aquests fets són, una vegada més, ignorats sistemàticament.

Hi ha molts més fets importants que ni els mitjans de comunicació han esmentat ni els responsables polítics europeus han pres en consideració. Per exemple, la Missió de Drets Humans de les Nacions Unides per a Ucraïna ha informat de greus violacions a les garanties fonamentals per part de les forces russes i ucraïneses, però els mitjans de comunicació només han dedicat atenció, en general, a les accions russes.

Una menció especial en aquesta història mereix el comportament dels EUA i l'OTAN, des que, en 1990, asseguraren al president soviètic Mikhaïl Gorbatxov que l'OTAN no s'expandiria cap a les seues fronteres, per aconseguir així que l'URSS acceptara la reunificació alemanya. Tot i això, després de la desaparició de la Unió Soviètica, l'OTAN va començar a expandir-se cap a l'est, aproximant-se progressivament a la República Federal Russa.

Fets com els que acabem d'esmentar no justifiquen, per descomptat, la invasió d'Ucraïna per l'exèrcit rus, però no són tampoc justificables, ni poden ignorar-se en el disseny d'una pau duradora.

Com posar fi a la guerra?

La resposta a com aconseguir la pau ha de tenir en compte que no és possible trobar solució per a un problema si s'ignoren o s’obliden les seues possibles connexions amb altres problemes.

Això és una cosa reiteradament constatada en qualsevol camp científic i, molt particularment, en el de la problemàtica socioambiental que ha conduït a l'actual situació d'emergència planetària, marcada pel canvi climàtic, l'esgotament de recursos essencials, la pobresa extrema de milions d'éssers humans o l'accelerada pèrdua de biodiversitat i la degradació de tots els ecosistemes.

Cap d'aquests problemes no es pot resoldre de forma aïllada, perquè estan estretament vinculats i es potencien mútuament. Per aquesta raó, la necessària transició a societats sostenibles exigeix urgents accions coordinades en el conjunt dels problemes, és a dir, avanços en tots els Objectius de Desenvolupament Sostenible.

De manera similar, la pau a Ucraïna no pot aconseguir-se intentant solucionar únicament el problema de la invasió per les tropes russes: cal considerar també la recuperació dels drets lingüístics i autonòmics de les regions ucraïneses que n’han sigut desproveïdes; i són necessaris acords que garantisquen una seguretat compartida, tant d'Ucraïna com de Rússia i del conjunt dels països europeus.

Aquests problemes estan vinculats i tots s’han de prendre en consideració conjuntament. En cas contrari, continuaran incrementant-se les tensions, les accions que violen el dret internacional i, molt particularment, les curses armamentistes. Això ens remet a una altra problemàtica, en què convé aturar-se, que es veu afectada per la falta d'una informació veraç.

En quina mesura està avançant avui la necessària transició a la sostenibilitat?

El mateix any 2022 en què es va iniciar la invasió russa, es va celebrar a Egipte la Conferència sobre Canvi Climàtic COP27, on es van assolir acords que reafirmen el compromís de limitar l'augment de la temperatura mundial a 1,5 ℃ per damunt dels nivells preindustrials.

I també aqueix mateix any es va publicar l'informe anual sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que recull els avanços per a assolir-los.

Però aquesta aparent continuïtat del projecte de transició a la sostenibilitat s'ha vist neutralitzada pels efectes de la guerra d'Ucraïna, que ha exigit creixents pressupostos militars, a costa de els recursos necessaris en nutrició, sanitat, educació, cultura, etc., i que ha impedit abordar, amb la necessària dedicació i urgència, la solució dels greus problemes planetaris de degradació ambiental i social –com la inajornable mitigació del canvi climàtic– i ha impossibilitat així la consecució dels ODS.

Respecte a això, val la pena destacar la intervenció del relator especial de l'ONU sobre drets humans i medi ambient, David R. Boyd*, en la Cimera Estocolm+50, celebrada amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient 2022. Boyd va assenyalar això que segueix:

“La pau és un requisit previ indispensable per al desenvolupament sostenible i el ple gaudi dels drets humans, incloent-hi el dret a un medi ambient net, sa i sostenible. És imprescindible posar fi a les guerres, garantir la pau i iniciar els processos de sanejament i restauració tan prompte com siga humanament possible”.

Tot i això, els responsables polítics i els mitjans de comunicació semblen ignorar aquest requisit imprescindible i continuen parlant de transició a la sostenibilitat com una cosa aliena a la continuïtat de la guerra. 

En aquesta i en totes les guerres, cal prendre en consideració tota la veritat, tots els fets vinculats. I la seua solució, una autèntica pau, no depèn només de la victòria d'una de les parts. Depèn d’acords basats en el reconeixement dels drets humans –polítics, econòmics, culturals, ambientals, incloent-hi el dret a la pau i a la seguretat– de les comunitats enfrontades, sense oblidar aquelles altres poblacions afectades directament o indirectament, és a dir, el conjunt de la humanitat.

En conseqüència, la comunitat científica i els moviments ciutadans hem d'implicar-nos decididament en la tasca prioritària d'exigir que es prenga en consideració tota la veritat. Exigir que s'escolten veus com la de Noam Chomsky (influent pensador nord-americà d'origen ucraïnès), Jeffrey Sachs (assessor especial del secretari general de les Nacions Unides sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible) i Federico Mayor Zaragoza (exdirector general de la UNESCO i actual president de la Fundació per a una Cultura de Pau).

Serà possible, així, un alto el foc que pose fi a l'escalada de morts, destrucció i discursos bel·licistes, i done pas a l'organització de negociacions de pau que conduïsquen a acords de seguretat compartida, a la reconstrucció de les regions destruïdes i a reprendre els esforços per a avançar de manera decidida i urgent en la necessària transició planetària a la sostenibilitat ambiental i social.

Daniel Gil Pérez, Catedràtic jubilat del Departament de Ciències Experimentals i Socials, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.