La lectora, de Jean-Jacques Henner. © Musée d'Orsay

Raquel Baixauli Romero, Universitat de València

En 2005 es va publicar a Alemanya el llibre Les dones que llegeixen són perilloses (Frauen, die lesen, sind gefährlich). Per mitjà d'una tria d'obres d'art Stefan Bollmann hi proposava una història il·lustrada de la lectura femenina al món occidental.

Més enllà dels canvis entorn d'aquesta pràctica, resulta interessant comprovar com el segle XIX va diferenciar la manera de representar els homes que llegeixen de les dones lectores.

Però com va contribuir l'art a construir les identitats lectores? Quins llibres es consideraven apropiats per a les dones? En quin moment llegir es va entendre com un perill i per què?

Lectura i identitat femenina

La lectora, de Henri Fantin-Latour. Musée d’Orsay, CC BY

Durant el segle XIX es va construir una versió de la feminitat basada en la domesticitat. La imatge de l'"àngel de la llar" admetia la lectura com a passatemps per a les dones. Però el contingut dels llibres havia de remetre a la seua instrucció, devoció o esplai sense alterar-ne la virtut.

Amb la consolidació la societat de consum, llegir es va convertir en un dels entreteniments urbans preferits. En les grans ciutats es concentraven les classes socials que tenien accés a la lectura. I, tot i que l'alfabetització era baixa, a la fi de segle el públic potencial era el femení. Fins i tot van existir estratègies per a atraure i fidelitzar més lectores; per exemple, les novel·les de fulletó que solien aparèixer a fascicles.

Les dones havien estat en el punt de mira des que es va instaurar el costum de llegir en silenci. Però en el segle XIX, a causa de la creixent cultura femenina de la novel·la, va augmentar l'obsessió per regular-ne la pràctica, cosa que va desfermar la reacció de partidaris i detractors. D'una banda, es va argumentar que la lectura d'aquest gènere incidia en les virtuts associades a la feminitat imperant. D'un altre, va haver-hi qui va veure en la lectura desenfrenada un símptoma d'inestabilitat.

Així, la societat del vuit-cents va definir la relació de les dones amb la lectura en termes morals.

El perill de la identificació

Il·lustració d'una jove llegint la seua primera novel·la en la revista Ilustración artística. Hemeroteca Digital /BNE, CC BY

Llegir és un acte essencial de la sensibilitat moderna. Més enllà dels propòsits, la lectura reflecteix dinàmiques emocionals. Gràcies a la persuasió experimentem les històries en primera persona, trobem a faltar els personatges, busquem equivalències amb la realitat. Ens reconeixem en les trames, endevinem les nostres mancances i ens identifiquem amb allò que algú ha confiat al paper. L'acció de llegir parla, per tant, del desig.

Ací resideix una de les explicacions a la febre novel·lística del segle XIX. Arran d'uns marcats rols de gènere, en les lectures s'abocaven una multitud d'anhels. Sobretot, en aquelles que tractaven de la passió i el desamor. En la intimitat, en soledat o compartides, les lectures femenines establien llaços còmplices que subvertien allò que estava establert. I és per això que es va debatre de regularitzar-les.

En la novel·la Madame Bovary Gustave Flaubert va crear una protagonista mítica, lliurada a les lectures. Una somiadora que aviat va advertir la seua insatisfacció. Una dona perillosa, fins i tot, si s'analitza des dels arguments vuitcentistes que afirmaven que identificar-se amb segons quines històries tenia conseqüències. El personatge d'Emma Bovary va donar nom al bovarisme: el desig, a partir de la ficció, de tenir un destí més satisfactori.

Arguments mèdics contra les novel·les romàntiques

La societat burgesa va imposar condicions lectores a les dones. El segle XIX va concentrar els esforços a definir-les des de la perspectiva mèdica. Aquesta categorització va implicar que les idees de salut i malaltia es construïssen en paral·lel als discursos de gènere. D'aquesta manera, es va teoritzar sobre la seua naturalesa i es van imaginar com a éssers diferents allunyats de l'estàndard de salut.

La mirada clínica va defensar que, com a éssers fàcilment impressionables, determinades novel·les podien afectar les dones. Hi havia prestigiosos metges i higienistes que els recomanaven llegir amb moderació; també insistien a buscar obres que els nodrissen l'intel·lecte i allunyar-les d'històries que excitessen les passions. L'art es va fer ressò de totes aquestes creences. I, al llarg del segle, va ser comú representar lectores en actituds variades.

Clorosis de Sebastià Junyent. Museu Nacional d'Art de Catalunya, CC BY

N'hi ha que s'emmirallen en el paradigma de l'"àngel de la llar" i llegeixen un llibre com a símptoma d'intel·lectualitat o refinament. Però, més enllà de l'erudició, abunden les lectores somiadores i adormides. En premsa es van reproduir gravats de jovenetes fràgils llegint la seua primera novel·la d'amor. També n'hi ha que les representen nues i extasiades. Altres es mostren envejoses de comparar-se amb les protagonistes del relat. Fins i tot n'hi ha de malaltes a causa de la lectura.

Una de les afeccions que es va relacionar amb aquesta causa va ser la clorosi. Entre els símptomes, se'n trobaven alguns de relacionats amb l'anèmia, com la debilitat i la pal·lidesa. La clorosi va ser un diagnòstic molt popular en la segona meitat del segle, dirigit principalment a dones joves. El discurs mèdic va incidir en qüestions com la falta o l'excés de desig sexual.

L'art, tanmateix, va preferir centrar-se en la lectura. Considerada com una malaltia social en el XIX, a la primeria del XX es va demostrar que era un invent, però retratar la clorosi va formar part de l'estratègia per a advertir del perill de la lectura. En l'entramat cultural de la fi de segle, fortament misogin, les imatges es van aliar amb els arguments mèdics contra la llibertat femenina.

Llegir com a acte de resistència

La mentalitat vuitcentista va entendre la lectura en solitari com una cosa perillosa per a les dones; no tant per l'acte en si, sinó per una qüestió emocional. Històricament, aquesta pràctica s'ha exposat des d'aquest lloc.

Aquelles que van tenir accés a la lectura se les van enginyar per a poder llegir més, accedir a determinats títols i esmunyir-se del discurs establert, com la xiqueta que encén la llanterna sota el llençol per acabar-se el llibre. En aquest context, desitjar es va convertir en un acte de resistència.

La cultura visual del segle XIX va inaugurar aquesta manera d'identificar-se amb la lectura. Avui dia, aparentment lluny de qualsevol perill, és curiós comprovar que s'arrosseguen qüestions d'aquesta cultura femenina entorn del llibre. L'escriptora i crítica literària Maria Àngels Cabré afirma que “es llegeix en clau femenina quan es llegeix entre línies, buscant més enllà de les evidències”.

La veritat és que qualsevol que ho fa mira de participar en les obres: enfront d'un món anestesiat, ens capbussem en històries per accedir al nostre horitzó propi. L'acció es converteix en un espai de recolliment, on habita el gaudi personal més enllà de les feines diàries.

Llegir permet, igual que en el XIX, imaginar altres mons. Però l'actualitat ens brinda una possibilitat més: ara també podem crear-ne. Potser per això, a més de lectores, despunten grans autores (i editores i llibreteres…). Per moltes lectures!

Raquel Baixauli Romero, Doctora en Història de l'Art, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.