Una “olla comuna” al Perú, país on el nou papa va viure durant quatre dècades. Aquests espais solidaris subministren aliments a la població més desafavorida. Alexandre Laprise/Shutterstock

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

El cardenal estatunidenc Robert Francis Prevost ha sigut elegit nou papa aquest 8 de maig, amb el nom de Lleó XIV, que reflecteix no sols una continuïtat pastoral amb el llegat de Francesc, sinó també la possibilitat d'un nou enfocament social al si de l'Església.

Tot i que encara cal esperar uns dies per a sentir-lo pronunciar grans discursos com a pontífex i amb l'esperança que es puguen enfocar en qüestions com la fam o la desnutrició, la seua trajectòria com a bisbe al Perú convida a pensar que aquests temes podrien ocupar un lloc central en la seua agenda.

Un pastor en les perifèries

Abans d'arribar a Roma, Prevost va exercir el càrrec de prior general dels agustins i en 2015 va ser nomenat pel papa Francesc bisbe de Chiclayo, al nord del Perú, una regió marcada per alts nivells de pobresa, desnutrició crònica infantil, anèmia i migració rural.

Durant el seu episcopat al Perú, va prioritzar les visites pastorals a comunitats rurals, moltes de les quals amb accés limitat a serveis bàsics i programes de nutrició.

Més endavant, es va poder observar el seu compromís en situacions més complicades, com ara durant la pandèmia de la COVID-19. Tal com va indicar la directora del setmanari Expresión, Rosa Chambergo Montejo, en aquesta ciutat peruana –coneguda com la Capital de l'Amistat– l'aleshores bisbe va aconseguir establir dues plantes d'oxigen per als afectats per la malaltia. El seu estil era més el d'un prelat de “rostre humà” que el d'un administrador eclesial.

Aquesta proximitat amb les poblacions més vulnerables va ser coherent amb la idea d'Església promoguda pel papa Francesc.

Per què importa la seua experiència al Perú?

Durant anys, el Perú ha sigut un país símbol dels contrastos propis de l'Amèrica Llatina, on es vivia un creixement econòmic sostingut, però amb profundes desigualtats socials.

Així ho reflecteixen les dades oficials, que mostren que en el primer trimestre de 2024 la desnutrició crònica infantil afectava el 12,1% dels infants menors de cinc anys. Se'n registren taxes més altes en regions rurals (20,9%), enfront de les àrees urbanes (8,5%), com és el cas de Chiclayo, al departament peruà de Lambayeque.

Per això, les seues primeres paraules com a papa reforcen el paper de l'Església en aquest sentit, perquè considera que “ha d'estar especialment prop dels que pateixen tant”. Així, la seua experiència peruana li servirà probablement en el seu apostolat per a enfocar-se en els més pobres i desnodrits.

La fam com a desafiament moral global

La desnutrició i la fam no són únicament qüestions d'assistència alimentària: també constitueixen problemes estructurals profundament lligats a la desigualtat, la guerra, el canvi climàtic i el col·lapse dels sistemes agrícoles.

Per a l'Església, aquest tema té, a més, un fort component moral, que s'ha reflectit en les encícliques dels darrers papes. Des de Populorum progressio, de Pau VI, a Laudato si’, del papa Francesc, passant per Sollicitudo rei socialis, de Joan Pau II, i Caritas in veritate, de Benet XVI.

Francesc ja havia definit la fam com “una injustícia criminal” i havia defensat l'accés a l'aliment com un dret humà.

Lleó XIV, hereu d'aquest pensament, podria aprofundir aquest enfocament amb un estil més pastoral i regionalment compromès, sobretot amb l'Amèrica Llatina.

A més, la seua formació com a agustí reforça aquesta visió: la regla de Sant Agustí insisteix a compartir els béns com a base de la vida cristiana.

No seria estrany que, a curt termini, vegem el nou papa impulsant noves iniciatives vaticanes relacionades amb l'accés a l'alimentació, el dret a l'aigua i la sostenibilitat ecològica.

Un papa per als qui “tenen fam de justícia”?

Des d'un punt de vista simbòlic, el fet que un originari dels Estats Units, un país que lidera la despesa alimentària mundial, haja optat per vincular la seua vida episcopal a les perifèries peruanes no és menor.

La seua experiència vital l'ha posat en contacte amb el rostre més dur de la fam; no pas el que apareix en estadístiques globals, sinó el que es manifesta en mares que dilueixen la sopa perquè rendisca més o infants que falten a classe perquè no tenen amb què desdejunar-se.

Lleó XIV té l'oportunitat de ser una veu rellevant en fòrums internacionals on es discuteixen polítiques alimentàries i agrícoles.

La Santa Seu ja participa en organismes com la FAO i el Programa Mundial d'Aliments, però el seu rol podria enfortir-se sota un lideratge papal sensible a aquestes causes.

Encara és aviat per a saber quin rumb prendrà León XIV. Però si la seua vida anterior al papat serveix d'indici, podem esperar un lideratge en què les qüestions alimentàries, tant físiques com espirituals, no seran secundàries.

En un món on quasi 800 milions de persones continuen patint fam i on es malgasten cada any milions de tones de menjar, el missatge del nou papa podria ser senzill, però poderós: el pa no ha de faltar en cap taula.

José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.