Algunes “dietes miracle” es basen en el consum d'un sol aliment o n'exclouen d'altres d'essencials. Wayhome Studio/Shutterstock

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València; Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Universitat de València i Nadia San Onofre Bernat, UOC - Universitat Oberta de Catalunya

La pèrdua de pes és un tema de creixent preocupació en la societat contemporània. Més enllà de les consideracions estètiques, l'obesitat ha emergit com una autèntica pandèmia del segle XXI que presenta serioses implicacions per a la salut i l'economia global.

Amb la finalitat d'abordar aquest repte, és fonamental adoptar un enfocament equilibrat que combine una alimentació adequada i suficient amb la pràctica regular d'activitat física. Ara bé, en l'era digital ens enfrontem a un bombardeig constant de tractaments i dietes que prometen resultats ràpids i sense esforç.

El problema rau en el fet que moltes d'aquestes propostes manquen de suport científic i poden representar riscos per a la salut, especialment quan són promogudes per figures influents desproveïdes de formació en salut o nutrició.

Com identificar una “dieta miracle”?

El nostre grup de recerca ha examinat 179 enfocaments dietètics per a aprimar-se que han sorgit al llarg de la història i els ha classificats com a “perillosos” quan compleixen uns certs criteris, com ara els següents: una pèrdua de pes ràpida (més d'un quilo a la setmana), l'afirmació que no exigeix esforç, restriccions energètiques excessives i l'exclusió de grups d'aliments necessaris.

Per regla general, aquests règims solen ignorar les peculiaritats de cada individu i contradir coneixements científics establerts.

En el nostre treball n’hem identificat un bon nombre d'exemples, des de la dieta del dermatòleg vienès Heinz Humplik, que proposa un consum extremadament alt de calories (6 000 kcal/dia, distribuïdes en 10 porcions), fins a la ja veterana del pomelo. Aquesta darrera, nascuda a Hollywood fa cent anys, es caracteritza pel seu desequilibri nutricional i un acusat dèficit de calories.

La recerca també ha permès identificar que els adults sans han d'evitar els patrons nutricionals basats en un sol aliment, és a dir, les monodietes.

Altres opcions il·lustren fins on poden arribar algunes persones en l’afany de perdre quilos. És el cas de la famosa dieta del vinagre: la pèrdua d'apetit generada pel consum descomunal i prolongat d'aquest condiment va ajudar sens dubte Lord Byron a aprimar-se, però també va poder contribuir a fer-li patir un trastorn alimentari caracteritzat per períodes de fartades i purgues.

Més temerària encara és l'anomenada dieta de la tènia. Consisteix a ingerir aquest paràsit i està associada a la llegendària soprano Maria Callas.

A què es dediquen els qui les promouen?

La geolocalització d'aquestes fórmules “infal·libles” ha revelat que la majoria té el seu origen als Estats Units, seguit pel Regne Unit, Itàlia, França i la Xina. A més, molts dels seus creadors manquen de formació universitària en salut, cosa que suscita preocupacions addicionals sobre la seguretat i l’eficàcia dels tractaments.

Categoritzem aquests promotors en tres grups segons la seua formació. Entre aquells sense educació universitària, sorprèn trobar ocupacions tan absurdes com un lluitador grec, el regent del cinquè dalai-lama i fundador de l'Escola de Medicina i Astrologia de Chokpori, un “ideòleg” de la salut, un fuster especialitzat en talles de fusta, diversos “profetes”, un culturista i una cantant i actriu.

Quant als autors amb formació universitària però sense afiliació amb les ciències de la salut, una figura particularment significativa és el reverend i ministre de l'Església de la Ciència Divina Emmet Fox (1886-1951). Enginyer elèctric de formació, Fox va concebre la “dieta mental de set dies”, un concepte destinat a fomentar el benestar psicològic i la pèrdua de pes per mitjà del mer pensament.

En la nòmina de difusors de “dietes miracle” també trobem nombrosos periodistes i editors de revistes especialitzats en continguts de salut i exercici, escriptors, empresaris, etc.

En conclusió, confiar en persones sense la formació adequada pot posar-nos la salut en un perill seriós. Les dietes per a perdre pes, les han de planificar i gestionar dietistes-nutricionistes a fi de garantir-nos-en l’eficàcia i la seguretat, i que ens permeten, a més, millorar l'estat de salut i la qualitat de vida.

José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València; Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Estudiant de Doctorat en Medicina, Universitat de València i Nadia San Onofre Bernat, Assistant Professor - UOC // Food & Health Lab -Valencia University, UOC - Universitat Oberta de Catalunya

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.