Clara Viana Ballester, Universitat de València

El títol d'aquest article formula una pregunta la resposta lògica de la qual en un sistema jurídic, social i polític regit pel principi d'igualtat davant la llei hauria de ser, a priori, senzilla i directa. Si tots som iguals davant de la llei i tots podem ser jutjats, la conclusió del sil·logisme és evident: sí, el rei emèrit pot ser jutjat. La qüestió és: davant qui, des de quan i per quins fets.

Davant de qui pot ser jutjat?

Des de 2014, el nostre sistema de distribució de competències jurisdiccionals preveu, en l'article 55 bis de la Llei orgànica del Poder Judicial, que el rei que haja abdicat pot ser jutjat davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Suprem, que coneixerà de les accions civils i penals que s’adrecen contra la seua persona.

Reconeix aquest article l'anomenada garantia de fur o aforament, prerrogativa per la qual s'alteren les regles de competència jurisdiccional objectiva, funcional i territorial ordinàries a favor de determinats subjectes que ocupen càrrecs públics en atenció a la seua posició en el sistema de distribució de poders de l'Estat.

Per establir aquest fur, el legislador va considerar que el rei emèrit conserva “la dignitat” de què es revestia com a cap de l'Estat espanyol i, per això, se li havia de donar el mateix tractament jurisdiccional que a “els titulars d'altres magistratures i poders de l'Estat” (exposició de motius de la Llei orgànica 4/2014, punt IV).

Un exemple d'aplicació del fur i de la possibilitat d'exigir al rei emèrit responsabilitat civil per les seues accions és la interlocutòria del Tribunal Suprem 152/2015, de 28 de gener, dictada en un procediment de determinació de filiació, resolució en què el mateix tribunal afirma la seua “indubtable” competència per a conèixer de les actuacions.

Des de quan i per quins fets?

Si respondre l'anterior pregunta ha sigut relativament fàcil, a partir d'ací tot es complica, perquè l’emèrit va ser rei i la persona del rei és, per disposició constitucional, inviolable i no està sotmesa a responsabilitat (art. 56.3 de la Constitució Espanyola, CE).

La Carta Magna estableix a favor del titular de la Corona l'anomenada garantia de la inviolabilitat, prerrogativa que garanteix la irresponsabilitat del rei mitjançant l'establiment d'una immunitat de jurisdicció de dret intern que afecta tots els ordres jurisdiccionals i que es configura de manera absoluta, en la mesura en què el nostre sistema no preveu jurisdiccions especials.

Això no dir que el monarca no estiga sotmès als mandats i prohibicions de les normes –que ell mateix sanciona, promulga i mana publicar–, perquè també el rei és destinatari d'aquestes. La inviolabilitat és una norma jurisdiccional orgànica, d'organització o competència, dirigida al Poder Judicial, per la qual s'estableixen límits personal-funcionals a la seua jurisdicció.

A la determinació d'aquesta naturalesa jurídica, de lege data, hi vaig arribar després d'una anàlisi exhaustiva del dret espanyol en clau multidisciplinària, històrica i sistemàtica, en elaborar la tesi doctoral. En aquesta anàlisi vaig tenir en consideració, a més, altres garanties d'inviolabilitat que es reconeixen en el nostre ordenament constitucional: la inviolabilitat parlamentària (art. 71.1 CE i estatuts d'autonomia), la inviolabilitat dels magistrats del Tribunal Constitucional (art. 22 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional) i la inviolabilitat del Defensor del Poble i els seus adjunts (art. 6.2 i 6.4 de la Llei orgànica del Defensor del Poble).

Aquesta ha sigut, d'altra banda, la interpretació que de la inviolabilitat del rei han fet tant el Tribunal Suprem (p. ex. en les actuacions de 17 de febrer de 1992 i de 28 de novembre de 2005) com més recentment el Tribunal Constitucional, quan va apreciar la nul·litat d'una resolució del Parlament de Catalunya pel fet de desconèixer la configuració constitucional de la garantia del titular de la Corona.

Més enllà de la responsabilitat per fets concrets del monarca, el TC considera que qualsevol decisió institucional d'un òrgan de l'Estat que pretenga emetre un “judici de contradicció o oposició, així com de reprovació [...] respecte a la persona del rei, resultarà contrari a l'esmentat estatus constitucional del monarca, perquè la imputació d'una responsabilitat política i l'atribució d'una sanció, igualment política, en forma de «rebuig» i de «condemna» a una persona a la qual la Constitució confereix la doble condició d'inviolabilitat i d'exempció de responsabilitat, contravé directament l'art. 56.3 CE, perquè suposa desconèixer aquest estatus que la Constitució reconeix al rei, pel fet d’atribuir-li una responsabilitat que és incompatible amb la seua funció constitucional” (STC 98/2019, de 17 de juliol, fonament jurídic 4, lletra c).

Immunitat de funció o immunitat d'actes

Em disculparà el lector per la llarga transcripció del fragment de la resolució citada, però res millor que les mateixes paraules del Constitucional per a captar amb precisió dues idees clau.

En primer lloc, la qüestionable expansió que fa el Tribunal Constitucional de l'àmbit de la inviolabilitat del monarca, per a protegir-lo no sols enfront de la jurisdicció, sinó també enfront d'actuacions d'altres poders de l'estat que poden ser considerades estrictament polítiques.

En segon lloc, la possible assumpció d'una interpretació limitadora del seu àmbit material o funcional de protecció que puga fonamentar un nou criteri sobre una de les qüestions tradicionalment més debatudes.

Fins avui, la inviolabilitat de l'art. 56.3 CE ha sigut quasi unànimement considerada una “immunitat de funció” o ratione personae, que protegia per tots els actes públics o privats del seu titular –com així ha sigut aplicada–. Però a partir d'ara podria ser interpretada –i, per tant, aplicada–, amb suport en jurisprudència constitucional, com una “immunitat d'actes de funció” o ratione materiae, que protegeix exclusivament pels actes públics executats pel titular de la funció protegida en exercici d'aquesta.

És cert que no han faltat veus en aquest darrer sentit limitador de l'àmbit funcional (p. ex. Carbonell Mateu; Martín Pallín; Rodríguez Ramos).

També és cert que, actualment, conseqüència dels fets que s'imputen al rei emèrit, s'aprecia un fort moviment limitador no sols de la garantia, sinó en pro de l'eliminació de la monarquia (moviment que Quintero Olivares qualifica de “cacera”), que ha obligat, fins i tot, el president del Govern, a pronunciar-se sobre possibles propostes de lege ferenda, perquè la Constitució evolucione “d’acord amb les exigències d'exemplaritat i conducta política de les societats” i per a “evitar el desgast institucional”.

Però cert és també que les immunitats, particularment la inviolabilitat de càrrecs públics i més concretament la inviolabilitat del rei, han suscitat des de sempre oposició i rebuig, que des de la seua existència han patit en règims constitucionals els embats de la doctrina, i que les crítiques i propostes de regulació són quasi tan antigues com el naixement mateix de la prerrogativa, amb vinculació de la petició que desapareguen o que es reformen a la desaparició dels pressupòsits polítics de les monarquies de l'antic règim i de les monarquies constitucionals del segle XIX. I, tot i això, passats més de dos segles des de 1812, continuem debatent si el monarca és immune a la jurisdicció, amb quina extensió i per quins actes.

Inviolabilitat perpètua

Finalment, en relació amb l'àmbit temporal de protecció, sí que és posició unànime que la inviolabilitat és perpètua i, per tant, que cobreix el període d'exercici de la funció constitucional assignada, de manera que la protecció s’entén una vegada la funció ha cessat sobre aquells actes executats en el període de cobertura.

Exposat tot això, tornem sobre la pregunta que dona títol a aquesta contribució per donar-li resposta en un pla estrictament abstracte i teòric, deixant a banda qüestions relatives a fets concrets, a la possible prescripció de les accions i a la qualificació jurídica (penal) dels actes.

Pot el rei emèrit ser jutjat?

• Sí, pels fets posteriors a la seua abdicació.

• Sí, pels fets anteriors a la seua proclamació com a cap de l'Estat espanyol.

• No, pels actes ratione materiae comesos durant el període en què va ser monarca.

Tot això tenint en consideració l'última jurisprudència constitucional segons la qual la inviolabilitat i la irresponsabilitat del rei que es deriven de l'art. 56.3 CE “li garanteixen una defensa eficaç enfront de qualsevol tipus d'ingerència dels altres poders de l'Estat, pels actes que aquell realitze en l'exercici de les seues funcions constitucionals” (STC 98/2019, fonament jurídic 3, lletra c).

Ara bé, una qüestió de tal transcendència, respecte d'una institució més vinculada al pla polític que no al jurídic, no es pot deixar a la interpretació (autèntica, doctrinal, judicial o constitucional) realitzada a l'atzar del context polític ni de les pressions o interessos partidistes. No serà aquesta la via que resoldrà de la manera més idònia el conflicte. Només un desplegament legislatiu precís i taxatiu de l'article 56.3 de la Constitució espanyola donarà solució als problemes suscitats en relació amb l'àmbit material-funcional de la garantia.

Clara Viana Ballester, Professora de Dret Penal, Universitat de València

Aquest article es va publicar originalment en The Conversation. Llegiu l'original.