Javier De Lucas Martín, Universitat de València

Solidaritat i impotència, acollida i desbordament, davant l'arribada constant i novament creixent de persones –immigrants i demandants de protecció internacional– a les costes de la petita illa italiana de Lampedusa, convertida en símbol de les contradiccions de la política europea de migració i asil.

En el Consell JAI (Justícia i Afers Interiors) tingut a Brussel·les el 28 de setembre, la comissària europea d'Afers Interiors, Ylva Johansson, va reconèixer que “el principal augment es dirigeix a Itàlia i principalment a Lampedusa, que està realment sota pressió”.

Es tracta d'una illa de tot just set mil habitants que ha rebut en les darreres setmanes al voltant de deu mil persones arribades en una mica més de cent embarcacions. La voluntat i la capacitat d'acollida acreditada pels illencs està manifestament desbordada i es viu com un exemple de la falta de solidaritat europea entre els socis, de l'absència d'una política comuna migratòria i d'asil a l'altura dels reptes.

Lampedusa com a símbol d'una crisi europea

La història d'aquestes arribades té una fita tràgica: octubre de 2013. En un espai de tot just una setmana (entre els dies 3 i 11) es van produir dos terribles naufragis a les costes de Lampedusa. En el primer van morir 366 persones. En el segon, 34.

L’aleshores batlessa, Giusi Nicolini, va rebutjar les condolences expressades per les autoritats europees que es van desplaçar a l'illa i els va retraure la falta de voluntat política per a respondre de manera legítima i eficaç a aquests viatges de la mort. “Com de gran ha de ser el cementeri de la meua illa?”, va ser la pregunta amb la qual va concloure el seu missatge.

Dos anys després, el president de la República Sergio Mattarella explicava així Lampedusa com a símbol: “Lampedusa pot convertir-se en el símbol d'una crisi a Europa, després d’haver estat a la frontera de l'esperança i la solidaritat”.

Per desgràcia, segons el parer de molts –del papa Francesc, des de l'inici del seu pontificat, molt assenyaladament–, Lampedusa continua sent avui la metàfora del Mediterrani com a frontera cruel d'Europa, del seu naufragi moral i polític, del naufragi del respecte a l'estat de dret com a identitat europea, i no del seu renaixement, com volia Mattarella.

Cal recordar que Lampedusa va ser triada pel papa Francesc per al seu primer discurs oficial al juliol de 2013 i és un rubrum que apareix reiteradament en les seues intervencions sobre política migratòria i d'asil.

Un objectiu frustrat

Els desastres s'han repetit i es repetiran. Davant aquest repte, la UE com a potència en la cooperació i en l'objectiu de defensa de la multilateralitat en les relacions internacionals, es troba en una posició privilegiada.

Només un vertader pla europeu de política comuna migratòria i d'asil permetria una gestió eficaç i legítima, solidària i realista. Però es tracta d'un objectiu tan llargament perseguit com frustrat, una vegada més, malgrat constituir la prioritat del programa del semestre europeu que presideix Espanya.

Les raons d'aquest fracàs anunciat són, no cal dir-ho, complexes, i podríem agrupar-les en tres classes. D'un costat, les tecnicojurídiques. D'un altre, les de tipus polític, sobretot les derivades de la tensió política interna a la UE. I, en tercer lloc, les de caràcter geopolític global.

De les primeres, n’és una mostra la dificultat d'aconseguir un acord sobre els diferents reglaments en què es concreta el pacte i, en particular, el Reglament sobre la gestió de crisis migratòries, així com el debatut Reglament sobre la gestió de l'asil i la migració (RAM), que continua tenint com a eix el model del Reglament de Dublín II i el Reglament sobre un procediment comú en matèria de protecció internacional.

El govern de Giorgia Meloni s’enfronta a una situació extremadament difícil, i no es resisteix a fer política interior amb la immigració, vist que els socis (Alemanya i els països de l'est europeu) no concreten la seua solidaritat.

En tot cas, les dificultats majors són les de tipus polític. L'enfrontament d'interessos entre tres blocs de governs a la UE (sintèticament, el sud, l'est i el centre-nord rics), que fa impossible un vertader model comú europeu i obliga a descartar una política de quotes o contribucions obligatòries.

Relacions entre la UE i els països d'origen

En el context geopolític, les relacions entre la UE i bona part dels països d'origen i trànsit dels moviments de població són problemàtiques. Les dificultats s'han vist incrementades per les conseqüències desestabilitzadores de la guerra a Ucraïna, per la creixent influència de la Xina i Rússia.

D'altra banda, l'anomenada política bilateral entre la UE (i cadascun dels seus estats membres) i els països d'origen i trànsit continua regida per una perspectiva de benefici unilateral dels europeus, pròxima a les pautes del passat colonial, com hem comprovat recentment al Níger i Mali.

Els governants de la UE i de la majoria dels seus estats semblen negar-se a la primera lliçó que cal aprendre: reconèixer que els desplaçaments massius de població que denominem de manera genèrica migracions no són un fenomen conjuntural ni sectorial. Lluny d'això, són una constant de la història de la humanitat. I tenen no sols un caràcter global (són impossibles d'abordar per un sol estat) sinó també holístic.

Les migracions no es vinculen només al mercat laboral, perquè també són un fenomen social total que afecta totes les dimensions del fet social.

La millora en la garantia de drets humans, democràcia i desenvolupament sostenible als països d'origen i trànsit, abans que l'obsessió prioritària per exigir-los la seua subordinació en les tasques de policia de fronteres, hauria de ser la condició d'una política migratòria i d'asil realista i legítima, a l'altura d'aquest repte global.

Javier De Lucas Martín, Catedràtic de filosofia del Dret i filosofia poítica, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.