Vicente Pallas Benet, Instituto de Biología Molecular y Celular de Plantas IBMCP (CSIC-UPV) i Javier Buesa Gómez, Universitat de València

La recent pandèmia ha tornat a posar de manifest que les dones són més resistents a les malalties infeccioses, en particular, víriques. Segons les estadístiques proporcionades pel Ministeri de Sanitat, la relació entre homes i dones infectats pel SARS-CoV-2 és de 40-60. En considerar el nombre de defuncions, la relació s'inverteix (60-40).

Una anàlisi més detallada revela que, del total d'homes afectats pel virus, una mica més de la meitat (51%) va necessitar hospitalització i el 5,4% del total va morir. D'altra banda, el 31% de les dones que van donar positiu va necessitar hospitalització i l'1,8% va morir.

Aquestes diferències entre sexes en la infecció per un virus no són noves. L'anàlisi de l'evolució del virus de la immunodeficiència humana (VIH), causant de la sida, entre homes i dones infectats, confirma que les dones tenen una menor càrrega vírica en la sang que els homes. El reservori principal d'aquest virus és el teixit limfàtic (present en els ganglis, la melsa, l'intestí prim i els pulmons, entre altres òrgans) i d'aquest pot passar a la sang, per la qual cosa la diferència de càrrega vírica entre homes i dones podria estar relacionada amb una major capacitat de les dones d'eliminar-lo de la sang.

Altres casos ben documentats són els virus de l'hepatitis B i C, que estableixen infeccions cròniques i poden provocar fibrosis, cirrosis i carcinoma hepatocel·lular. Aquest carcinoma es desenvolupa més en homes que en dones en una proporció de 7 a 1.

També els virus de l'herpes simple (HSV) 1 i 2, que poden causar herpes labial o genital, respectivament, tenen una resposta diferent en dones que en homes. Elles desenvolupen un major nivell d'anticossos específics IgG i IgM i, per tant, estan més protegides enfront del potencial mal neurològic i de la reactivació vírica.

Encara que per a la grip comuna no s'han observat aquestes variacions de gènere, sí que existeixen per a molts altres virus. En general, pot afirmar-se que les dones responen de manera mes efectiva a les infeccions víriques.

Diferències en el sistema immune i endocrí

Quina és la raó d'aquestes diferències? La hipòtesi més comunament acceptada en l'actualitat resideix en el diferent comportament del sistema immunitari i endocrí, estretament relacionats.

Les hormones sexuals presenten efectes oposats quan un virus ataca les cèl·lules: l'estradiol, la principal hormona femenina, té un efecte potenciador de la resposta immunitària. La testosterona, la principal hormona masculina, és majoritàriament supressora.

En general, la resposta immunitària adaptativa –mediada per les cèl·lules presentadores d'antígens i per limfòcits T CD4+, que donarà lloc a la producció d'anticossos antivírics i limfòcits T CD8+ citotòxics específics– és més intensa en dones.

Després d'haver passat una infecció vírica, el sistema immunitari torna al seu estat homeostàtic. Així i tot, les respostes immunitàries basals són molt més altes en les dones que no en els homes. Aquesta és la raó per la qual elles són més propenses a desenvolupar malalties immunopatològiques, mentre que els homes corren el risc de patir infeccions víriques persistents amb més freqüència.

Però aquesta hipòtesi basada en la resposta immunitària més eficient, intensa i prolongada de les dones no sempre explica tots els escenaris que trobem en una infecció vírica. A vegades, i seguint les pautes d'atzar i necessitat proposades pel biòleg i guanyador del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina Jacques Monod, sembla que el virus és el que decideix, si és que aquest verb es pot utilitzar per a un agent infecciós en el límit del que es considera viu.

Una recerca feta en la Universitat Royal Holloway de Londres i publicada en Nature Communications proposa que són els mateixos virus els que decideixen respectar més les dones. Homes i dones poden transmetre els virus de persona a persona, però només les dones poden fer-ho verticalment a la descendència. Aquesta transmissió a la descendència fa que per als virus siga poc avantatjós establir una infecció letal en la dona, atès que pararia la seua propagació.

Els autors van observar que el HTLV-1, un virus associat a alguns tipus de leucèmia en humans descobert per Robert Gallo, afecta de manera desigual les dones japoneses enfront de les caribenques. Van concloure que l'embaràs i la lactància podrien ser el mecanisme responsable de les diferències. Les dones amb períodes de lactància més llargs, en aquest cas les japoneses, presentaven una major taxa de transmissió vertical del virus, però a canvi el virus era menys virulent per a elles.

No és clar com els virus alteren la seua virulència en funció del gènere, però una vegada que es coneguen les bases fonamentals d'aquest mecanisme, es podria enganyar els virus perquè fossen menys virulents. Sens dubte, han contribuït a consolidar una nova disciplina mèdica que, des de fa vint anys, es coneix com a medicina de gènere.

Vicente Pallas Benet, Professor d'Investigació CSIC. Virologia Molecular de Plantes, Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes IBMCP (CSIC-UPV) i Javier Buesa Gómez, Catedràtic de Microbiologia, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.