María Dolores Montero Caro, Universitat de Còrdova i Jorge Castellanos Claramunt, Universitat de València

La paraula democràcia prové del grec demos (poble) i kratos (poder). És a dir, la democràcia, etimològicament parlant, es traduiria com el poder o govern del poble. Per tant, quan ens hi referim, no podem passar per alt que es tracta d'un afer comú, encara que la història ens mostre una infinitat de governs en què s'ha intentat concentrar el poder en poques mans per exercir així més control sobre la ciutadania.

Precisament, per resoldre aquesta concentració de poder, el mateix sistema democràtic ha anat proporcionant més instruments i armes a la societat amb l'objectiu de convertir el poble en ciutadans, amb criteri propi, que puguen manifestar en una multitud de circumstàncies. D'ací deriva, per exemple, un dels valors fonamentals de l'ordenament jurídic, l'existència de pluralisme polític (art. 1.1 de la Constitució espanyola), així com també el dret de participació ciutadana (art. 23 de la mateixa constitució).

La creixent participació de la ciutadania en la presa de decisions públiques és, sens dubte, un èxit. Per tant, com més participació ciutadana, millor qualitat democràtica, ja que, encara que el resultat final no acontente tothom per igual, el fet de poder manifestar-se lliurement i arribar a una sèrie d'acords és una cosa pròpia que diferencia les democràcies de les dictadures.

La informació (veraç?) és poder

Des de sempre s'ha dit que la possessió d'informació està íntimament relacionada amb el poder, i d'ací ve que no ens resulte estrany que en les darreres dècades nombroses campanyes electorals hagen gastat diners i temps en l'anomenat màrqueting polític, que, si a més disposa del beneplàcit de la línia editorial dels mitjans de comunicació més importants del país, sens dubte serà un factor d'èxit per a aconseguir el tan anhelat poder.

Així i tot, amb els mitjans de comunicació tradicionals ja no és possible controlar la població, per la qual cosa es fa necessari un nou mètode de presència en la xarxa. Per això pràcticament tots els periòdics, noticiaris, administracions públiques, governs i polítics tenen un compte en Twitter, Facebook i fins i tot Instagram, entre altres xarxes. Són conscients que només d'aquesta manera poden arribar a un sector bastant més ampli i heterogeni de la societat.

Però què ocorre quan la informació presentada en aquestes xarxes és corrompuda o seccionada? Evidentment, els professionals que es troben darrere d'un compte d'un partit polític o d'un mitjà de comunicació digital són coneixedors de la manera de llançar un determinat missatge. En aquest context, si el contingut acaba desinformant en compte d'informant, inevitablement es generarà una creixent polarització de la societat, perquè la discrepància constant esdevé enfrontament.

La manipulació informativa és tan antiga com la mateixa existència dels mitjans de comunicació i en la majoria d'ocasions la informació està carregada d'opinió, cosa per la qual esdevé una tasca complicada trobar una informació completament neutra.

La postveritat, les notícies falses (fake news) miren d’omplir d’emocions una determinada informació amb la finalitat de provocar una resposta en el receptor del missatge, generalment el clic en la notícia suggerida o la viralització d'aquesta. Això comporta un clima de polarització, una falta d'empatia amb qui no pensa com jo i genera un context antidemocràtic latent.

La població adolescent, grup de risc davant la desinformació

Evidentment, les persones d'avançada edat i, per tant, menys expertes en l'ús d'internet i xarxes socials, són propenses a accedir a rumors i notícies esbiaixades que només miren de cridar l’atenció a través d'un titular impactant, perquè siga compartida ràpidament i, per tant, aconseguisca fer-se viral en poques hores.

Vegem l'exemple de la quantitat ingent de notícies falses que van circular per WhatsApp durant els mesos més estrictes de confinament domiciliari en 2020 sobre dades relacionades amb la pandèmia.

Tot i això, el fet sens dubte més preocupant de cara al futur democràtic és que la dependència tecnològica s'eixampla a mesura que es redueix l'edat. Observem cada vegada a edats més primerenques una dependència tecnològica clara. I no accedir a aquests escenaris tecnològics genera, al seu torn, una sensació de desemparament i gran buit emocional.

Particularment, els adolescents, que són, precisament, els qui es troben en l'etapa en la qual l'ésser humà cerca el seu lloc en la societat, consumeixen informació sobretot a través de xarxes socials, en les quals, a més, participen activament, com és el cas de Twitter.

Hem arribat al punt en què no importa que una cosa siga veritat o mentida: tot dependrà de la font de la informació o opinió. És a dir, si s'ajusta al que jo sobreentenc que ha de ser la cosa correcta, serà veritat. Si no, pensaré que és mentida. Així, tot es redueix al fet que la persona o mitjà de comunicació que l'emeta siga o no del nostre perfil ideològic. Sens dubte, això és tràgic des del punt de vista democràtic perquè es polaritza el debat polític, i només es considera allò que diu el sector afí, i es nega, en conseqüència, qualsevol escenari de veritat o versemblança als altres.

No és que la veritat no importe, que és precisament una de les bases de la postveritat: és que el maneig de les emocions i el silenciament de les opinions i les informacions que poden fer-nos reflexionar aconsegueixen que només observem una part del debat, la que un algorisme determinat ens ha perfilat en funció del nostre ús de la xarxa, creient que la nostra veritat és l'única possible.

Es pot revertir aquesta situació?

Si bé hem tractat fins ara l'ús esbiaixat de la informació com a cosa negativa per a la bona salut democràtica d'un país, no està tot perdut. Per a evitar-ho, cal reforçar un sistema educatiu que prioritze el foment de l'esperit crític i la capacitat d'anàlisi.

De què serveix invertir recursos a inserir més tecnologies a les aules si això no va acompanyat d'un ús ètic d'aquestes? Encara som a temps d’aprendre a usar les noves tecnologies, però per a no ser manipulables i tenir esperit crític, el compte enrere és més ràpid i urgent.

María Dolores Montero Caro, Doctora en Dret Constitucional, Universitat de Còrdova i Jorge Castellanos Claramunt, Professor Dret Constitucional, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.