Laura Guinot Ferri, Universitat de València

Les dones que llegeixen són perilloses? Això semblaven pensar els autors, moralistes i clergues que, al llarg de l'edat moderna, van escriure i van predicar sobre els riscos que unes certes lectures tenien per a les dones.

Tot i això, durant el segle XVIII, aquest discurs va conviure amb els canvis i els nous interessos del mercat editorial, en què els diferents agents van imaginar nous públics a qui dirigir els seus impresos. D'aquesta manera, un sector de la premsa i la literatura que va circular durant la Il·lustració es va formular que les dones podien ser les receptores dels textos que publicaven i en major grau que en els segles anteriors.

Com es visualitzava al públic femení?

Quant a la premsa, van eixir progressivament a la llum periòdics especialitzats com The Lady’s Magazine o The Female Spectator a Anglaterra, La Pensadora Gaditana o El Correo de las Damas a Espanya, La Donna Galante ed Erudita a Itàlia o El Correo de las Damas a Cuba. Van ser molt freqüents també els articles específics dins altres publicacions periòdiques.

Pel que fa a la literatura, els textos de caràcter religiós van continuar sent habituals entre les lectures preferides per les dones (laiques o religioses). Però cal destacar-ne altres de més pròpies d'aquest període, com la literatura de caràcter pedagògic (Fénelon o Madame LePrince de Beaumont) i la literatura científica de divulgació (Pluche o Tissot).

Així mateix, l'auge de la novel·la durant el set-cents va trobar entre el públic femení un grup especialment interessat en les seues històries, enamoriscaments i desventures, cosa que també va preocupar les autoritats pel caràcter influenciable de les lectores. Per exemple, l'arquebisbe de Mèxic, Alonso Núñez de Haro, culpava les dones en els seus sermons de la relaxació de costums a la fi del segle XVIII, per haver substituït els llibres sagrats i devots per altres de comèdies, novel·les i amors. La mateixa preocupació, la podem trobar també en altres autoritats.

Malgrat l'existència d'un discurs similar quant als perills de la lectura per a les dones a Europa i Amèrica, podem apreciar algunes diferències en el procés de construcció de nous públics als diferents països. Això es veu si observem, per exemple, la producció pròpia a Espanya o a Mèxic durant el segle XVIII, sobretot en relació amb altres països del continent europeu.

En tots dos territoris la publicació de textos de caràcter religiós orientats a monges o a dones laiques va ser molt significativa, especialment al virregnat de Nova Espanya, on trobem molts sermons, oracions panegíriques, manuals i textos hagiogràfics (originals o reedicions de textos europeus) que s'ofereixen com a exemple en religió per a les dones.

En l'espai conventual hi ha més presència de dones alfabetitzades, encara que els nivells d'analfabetisme van continuar sent molt alts entre la població femenina al llarg del segle XVIII. Així mateix, és fonamental valorar que a Mèxic, durant el període virregnal (és a dir, des de la seua conformació com a virregnat de Nova Espanya sota el control de la Monarquia Hispànica en el segle XVI fins a la independència del territori a la primeria del segle XIX), la majoria dels impresos que eixien de les impremtes locals eren de caràcter religiós.

Espanya, port de lectures

Però més enllà de la producció local, fou essencial la circulació de nombroses obres dirigides a les dones d'altres gèneres i d'autors estrangers, que en la versió original o traduïdes es mogueren pels circuits del mercat del llibre entre totes dues ribes de l'Atlàntic.

En aquest context Espanya exercí un paper fonamental, perquè tingué el monopoli del comerç amb Hispanoamèrica durant tot el període virregnal fins al principi del segle XIX.

Per aquest motiu, la literatura europea que es publicava en impremtes potents com les d'Amsterdam, Londres o París –i, per descomptat, la que eixia de les premses espanyoles– es dirigia a Amèrica a través ports com el de Cadis, després de passar els controls necessaris de la duana i de la Inquisició (1478-1834).

Durant la segona meitat del segle XVIII es va produir un increment important de les obres que van arribar a Amèrica, especialment procedents de França. Així, trobem anuncis de venda en periòdics com la Gaceta de México de traduccions d'obres franceses com ara Conversaciones sobre diferentes asuntos de moral, muy a propósito para imbuir y educar en la piedad a las señoritas jóvenes (Conversations sur plusieurs sujets de morale, propres à former les jeunes demoiselles à la piété) de Pierre Collot, o Las veladas de la quinta, o novelas e historias sumamente útiles para que las madres de familia puedan instruir a sus hijos juntando la doctrina con el recreo, de Madame de Genlis. L'educació, com es pot apreciar, va ser un dels temes estel·lars de la literatura de la Il·lustració, que es va preocupar per potenciar el paper de les mares com a educadores dins l'espai familiar, i la formació de les xiquetes i els xiquets.

El paper de les dones com a cuidadores i guaridores en la llar també va ser molt explotat per autors i autores. Vinculada amb aquesta qüestió hi havia la tasca de llevadores o comares, l'ofici de les quals va ser descrit en obres com la Cartilla nueva útil y necesaria para instruirse las matronas, que vulgarmente llaman comadres, en el oficio de partear, d'Antonio Medina i impresa tant a Espanya com a Mèxic.

Tota aquesta literatura, per tant, va produir imatges de diferents categories de dones com a potencials lectores: mares, educadores, cuidadores de la salut i l'economia domèstica, religioses, aficionades a la ciència o llevadores.

Tenint en compte aquestes tendències, alguns autors o autores feien recomanacions específiques sobre els llibres més adequats per a la formació de les dones. Josefa Amar (escriptora espanyola preocupada per l'educació femenina) o Erasmus Darwin (metge i filòsof britànic), per exemple, incloïen en les seues obres llistes molt completes de llibres especialment útils per a un públic femení.

Tingueren les dones un especial interès en aquestes obres que els altres dibuixaren per a elles? Aquesta, sens dubte, és una qüestió més difícil de respondre.

Laura Guinot Ferri, Investigadora postdoctoral Història Moderna. ERC Project CIRGEN, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.