Macarena González Portilla, Universitat de València; Marta M Rodriguez Arias, Universitat de València i Sandra Montagud Romero, Universitat de València

En major o menor mesura, l'estrès forma part de la nostra vida. En principi, aquesta afirmació no hauria de semblar un fet que generés preocupació. Encara que la mateixa paraula haja adquirit una clara connotació negativa, és una resposta altament adaptativa que prepara l'organisme per a reaccionar davant qualsevol amenaça.

Quan notem el ritme cardíac accelerat, la respiració ràpida, l'atenció focalitzada i les mans suades, és perquè l'activació de l'eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenal (HPA) i el sistema simpàtic han preparat el cos per a lluitar o fugir.

Les conseqüències negatives de l'estrès apareixen quan es manté durant llargs períodes de temps i l'estat d'alerta es cronifica. Desgraciadament, aquest patró de resposta és molt freqüent en la nostra vida quotidiana. L'extraordinària capacitat cognitiva de l'ésser humà permet que siguem capaços d'anticipar i preocupar-nos (fins i tot més que ocupar-nos) d'infinitat de possibles amenaces.

Tradicionalment, el focus de la recerca s'ha centrat a estudiar les conseqüències negatives de l'estrès en aquells individus que el pateixen. Ara bé, són molt pocs els treballs que avaluen els possibles efectes que indueixen estrès en els subjectes que són només testimonis de la situació.

Testimonis del sofriment dels altres

Per a estudiar aquest fenomen, els investigadors solen utilitzar proves com el test d'estrès social de Trier (TSST), en què el participant ha de fer tasques que són percebudes com a estressants per la majoria de la població.

El voluntari ha de preparar una breu presentació oral en el context d'una entrevista laboral. Per fer-ho, se li proporciona un full que després se li retira de sobte. Durant tota aquesta exposició, els suposats jutges romanen amb cares inexpressives. Al final, la prova inclou una tasca sorpresa que consisteix en una sèrie d'exercicis d'aritmètica mental.

Com calia esperar, el test indueix una resposta d'estrès que es veu reflectida en diversos marcadors fisiològics: increment de la taxa cardíaca, sudoració, augment dels nivells d'hormones de l'estrès (cortisol), etc.

Les recerques recents mostren que, quan una persona observa el participant del TSST passar per aquesta odissea de proves, experimenta una resposta bastant similar a la del subjecte que fa la prova. És a dir, no sols patim pel nostre propi estrès, sinó que també ens veiem afectats pel que passen els altres.

Sens dubte, ser capaç de sentir en la pròpia carn el sofriment d’altri té un clar significat evolutiu, ja que pot resultar una estratègia molt avantatjosa a l'hora d'aprendre a evitar possibles perills i conductes que ens perjudiquen. Entenem molt millor ara el refrany popular que afirma “quan veges la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar”.

Ratolins angoixats per la derrota d'un congènere

L'estrès vicarial no és un fenomen exclusiu de l'ésser humà. En estudis inicials s’ha mostrat que quan els ratolins observen una topada agressiva amb un congènere, presenten conductes típiques de congelament. Curiosament, són molt més marcades si el subjecte està socialment relacionat amb ells (company de gàbia, membre de la mateixa ventrada, etc.).

 Hi ha recerques més recents que han demostrat que presenciar una confrontació entre dos rosegadors mascles per la dominació d'un territori indueix en els testimonis una resposta completa del sistema simpàtic i de l'eix HPA. És a dir, també els ratolins pateixen estrès després de presenciar la derrota d'un altre ratolí i experimenten alguns dels seus efectes adversos.

Igual que els mascles vençuts físicament, els rosegadors testimonis d'aqueixa derrota social presenten una disminució de la interacció social, un increment en l'ansietat, conductes depressives i pateixen de forma més intensa els efectes reforçadors de les drogues com l'alcohol o la cocaïna. Fins i tot s’ha observat que experimentaven un perfil inflamatori semblant al dels ratolins estressats.

Aquestes troballes són molt rellevants per a l'estudi i el tractament de trastorns, com l'obesitat, les addiccions i diverses malalties mentals, en què l'estrès és el major factor de risc.

La societat ha de comprendre que no sols les víctimes directes reben l'impacte negatiu de l'estrès. Els refugiats de guerra, els companys d'una víctima d'assetjament escolar o els fills d'una parella en qui s'exerceix violència de gènere presencien situacions molt angoixants que poden tenir un fort impacte en el seu desenvolupament psicològic i emocional.

Macarena González Portilla, Estudiant de doctorat en el Departament de Psicobiologia, Universitat de València; Marta M Rodriguez Arias, Catedràtica d'Universitat Departament de Psicobiologia, Universitat de València i Sandra Montagud Romero, Professora Ajudant Doctora, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.