Elena Serrano, Universitat de València

El 1736, Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764) explicava un secret molt útil als seus nombrosos seguidors: com desenamorar-se.

Oblideu els mètodes tradicionals de sagnar i purgar, deia Feijoo, oblideu els consells d'Ovidi (fugiu de la ciutat on viu l'amant, penseu intensament en tots els seus defectes, ocupeu-vos d'una altra cosa, assacieu el vostre desig sexual amb una altra persona). L'únic remei que de veritat funciona és contrarestar la passió amorosa amb una altra terrible agitació: penseu en una cosa espantosa al mateix temps que evoqueu la imatge de l’estimat.

Terror i espant per al desamor

Feijoo admetia que el tractament era difícil i aconsellava sobre com triar les imatges més eficaces. Funcionen millor si es tracta d'una cosa terrorífica que hom ha experimentat en la seua pròpia carn i encara millor si es recorden successives imatges horribles mentre es pensa en l'amant. Es requereix paciència, ja que cal acostumar la imaginació a volar ràpidament de la imatge de l'amant a l'espantosa.

L'assaig de Feijoo Remedios del amor és una mostra típica de com funciona el seu mètode pedagògic. Utilitzant el popular tema de l'amor (al cap i a la fi, qui no n’ha conegut les penes?), Feijoo ens arrossega cap a qüestions filosòfiques més profundes.

En aquest cas, ens convida a reflexionar sobre com s'originen les emocions. O, dit d'una altra manera, com són les relacions entre el cos i l'ànima: com les percepcions dels sentits són capaces d'excitar sentiments i canvis en el cos (per exemple, palpitacions, enrogiments, excitació sexual). El seu remei es basa en com entén l'origen de les emocions, o “la física de l'amor”.

La física de l'amor

Si només atenem al fet que Feijoo era un monjo benedictí que clares vegades abandonava la seua ciutat d'Oviedo, aquest text semblaria estrany.

En realitat, Feijoo tenia una vida intel·lectual i social molt intensa. Rebia les últimes publicacions, mantenia correspondència amb les elits intel·lectuals del moment i organitzava animades tertúlies a la seua cel·la del monestir. Als cinquanta anys va aconseguir fama nacional i internacional gràcies als seus escrits.

Amb un gran coneixement de la tradicional filosofia escolàstica i dels nous desenvolupaments empírics, els seus breus assajos per a desmuntar “creences populars errònies” i “idees filosòfiques equivocades” van adelitar la societat espanyola i el públic europeu i americà.

Conèixer les idees de Feijoo sobre com es produeixen les emocions és important, no sols perquè era extremadament popular i, per tant, podem suposar que les seues idees van circular àmpliament. També perquè el seu model fisiològic considerava iguals homes i dones.

Feijoo defensava allò que podríem anomenar una “fisiologia feminista”. És a dir, no considerava que els cossos femenins fossen còpies inferiors o imperfectes dels masculins, ni les dones intel·lectualment o emocionalment inferiors als homes. La seua “física de l'amor” és un model alternatiu a altres que justificaven la suposada labilitat emocional de les dones i la seua inferioritat intel·lectual.

Sentir en el cor

Durant el segle XVIII, els nervis adquireixen un paper central en la fisiologia del cos perquè connecten els sentits amb l'ànima i transmeten la resposta de l'ànima a la resta del cos.

Alguns metges, com el famós anatomista britànic Thomas Willis, consideraven que a través dels nervis circulaven a gran velocitat els “esperits animals” (considerats com a líquids “subtils” o molt poc densos). Les diferents sensacions s'explicaven per l'arribada o la fugida dels esperits animals als diferents òrgans.

D'acord amb els models mèdics tradicionals, les “passions” se sentien en els òrgans corresponents. De la mateixa manera que el famolenc sentia la gana en l'estómac i el luxuriós experimentava la luxúria en “una altra part del seu cos”, l'enamorat, l'enfadat i el trist experimentaven aquestes sensacions en el cor.

Feijoo comparteix aquesta opinió, però per a ell no existeixen els esperits animals: són els moviments dels nervis els que codifiquen per a les diferents emocions.

Segons Feijoo, l'amor s'origina de la manera següent:

1. Suposem que dues persones es troben. Les membranes dels seus òrgans sensorials (la retina, la llengua i el paladar, les membranes del nas i de l’orella interna) registren les impressions de les diferents partícules: la llum que reflecteixen, les “partícules odoríferes” que desprenen, l'aire que agiten els seus murmuris.

2. Les vibracions d'aquestes membranes mouen, al seu torn, els nervis sensorials. Aquests reaccionen de molt diverses maneres segons l'estímul. Poden “separar-se, ondular, estirar-se, comprimir-se, afluixar-se o tornar-se més flexibles o més rígids”.

3. Els moviments dels nervis arriben al sensori comú, on resideix l'ànima. La imaginació (una part de l'ànima) interpreta aquestes vibracions i transmet les corresponents vibracions als nervis que arriben a les diferents vísceres (Feijoo admet la seua ignorància sobre com es produeix aquest contacte entre els nervis i l'ànima).

   En el cas d'estar codificades per a l'amor, al cor. Feijoo especula, potser amb ironia, que el moviment que ens fa sentir amor podria ser ondulant, mentre que la por podria ser provocada per moviments espasmòdics.

4. A més del cor, els corrents nerviosos que recorren el cos dels enamorats també poden afectar altres parts i provocar, per exemple, sospirs, rubor i fins i tot llàgrimes. Si l'amor té una “part concupiscent”, els corrents nerviosos arriben als òrgans sexuals.

Totes aquestes vibracions també poden ser ocasionades per la imaginació. Perquè, argumenta Feijoo, en cas contrari, els sentiments només durarien mentre estem físicament amb la persona.

Ara queda clar el seu remei per al mal d'amors. Els corrents amorosos dels nervis provocats pel record de l'estimat s'anul·len amb els corrents de terror provocats per la imatge horrible: “Una ona trenca l'ímpetu d'una altra ona”.

Com instruments tocats per la imaginació

Els nervis es comportaven com cordes musicals. El seu no era un “model hidràulic”, on les sensacions, els desitjos i les passions eren provocats perquè els esperits animals s'aglomeraven en un òrgan determinat o fugien d'un altre. Ben al contrari, el cos per a Feijoo era com un instrument musical tocat per la imaginació, en què els nervis tenien moltes maneres de vibrar per a transmetre diferents sentiments.

La naturalesa física dels nervis explicava per què un mateix objecte podia causar efectes diferents en diverses persones: la “textura, posició, consistència, flexibilitat o rigidesa, sequedat, humitat, de les fibres són més o menys aptes perquè l'objecte terrible forme aqueixa impressió que causa la por, o perquè el melancòlic excite la tristesa, o perquè l'ofensiu excite la ira”.

El model també explicava per què algunes persones s'inclinaven per determinats sabors, més pel dolç o pel picant, per exemple, a causa de la forma en què les seues fibres reaccionaven enviant ones de plaer o de dolor.

Tot i això, Feijoo no va utilitzar aquest model per a justificar les diferències de gènere. Al contrari, el va utilitzar per a reforçar la igualtat dels sexes, ja que no hi havia cap indici físic que les fibres nervioses d'homes i dones diferissen de manera consistent.

Elena Serrano, Postdoctoral Researcher ERC-Project: Circulating Gender in the Global Enlightenment: Ideas, Networks, Agencies (CIRGEN) (Advanced Grant-787015). UV., Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.