sutadism/Shutterstock

Alba Diez-Gracia, Universidad de Valladolid; Dolors Palau-Sampio, Universitat de València; Iris Sánchez-Sobradillo, Universidad de Valladolid i Pilar Sánchez-García, Universidad de Valladolid

Fa vint anys, encara era habitual anar a comprar el pa i el periòdic. El paper requeria una lectura pausada, passar les pàgines amb els dits i tenir a mà un llapis per a fer uns mots encreuats.

Però la crisi econòmica va irrompre a mitjan 2000. Mentre internet creixia a les cases i les xarxes socials arribaven als mòbils, els mitjans impresos es veien en una disjuntiva: o digitalitzar-se o arriscar-se a morir.

En 2025, quan la comunicació digital ha complert trenta anys, el consum de mitjans en paper s'ha reduït a mínims històrics: només un 14% de la població espanyola llegeix la premsa impresa, enfront del 42% de 2008. Els espanyols preferim utilitzar internet, però les notícies no són tampoc la nostra prioritat.

Ara, en canvi, enviem missatges i naveguem per les xarxes socials. Unes xarxes que, paradoxalment, ens saturen d'informació ràpida i constant. I així, aquest “digitalitzar-se o morir” dels mitjans es converteix en un repte permanent. O aconsegueixen destacar entre el batibull de contingut en línia i captar la nostra atenció o les seues possibilitats de mantenir-se surant perillen.

La bretxa informativa entre mitjans i audiències

Els mitjans funcionen com a intermediaris entre l'actualitat i l'opinió pública. Els periodistes són “missatgers” que ens informen d'allò que no coneixem de primera mà: successos, guerres o fins i tot els resultats d'un partit de futbol.

Les coses han canviat. Alguns estudis assenyalen que la majoria dels usuaris no accedim als mitjans. Les xarxes i les app de missatgeria instantània són les nostres noves “missatgeres”. Només de tant en tant, si aconsegueixen cridar prou la nostra atenció, fem clic en les notícies.

Això provoca una bretxa informativa que ja s'ha detectat a Espanya. Mentre que les portades dels mitjans destaquen l'actualitat econòmica, política o social, el públic llegeix i comparteix notícies d'esports, successos o celebritats. Però és tot culpa nostra?

En un entorn digital saturat i competitiu, que depèn econòmicament de les visualitzacions, els mitjans intenten destacar per arribar al que alguns experts anomenen “periodisme de fàcil consum”. Utilitzen dreceres i tàctiques per a vendre la informació com a atractiva, urgent o inusual, i així atrapar el públic.

Aquestes tècniques desplacen el criteri periodístic i prioritzen el màrqueting i les preferències de l'audiència amb la condició que accedim a la notícia i, per tant, es puga monetitzar.

És a dir, que si abans els mitjans ens oferien en les pàgines temes de política, economia o societat, ara també publiquen curiositats, vídeos impactants i “Les cinc coses que fas malament en conduir”. Perquè, per la bretxa informativa, saben que nosaltres trobarem aquestes notícies i hi “picarem”, encara que no apareguen en les portades.

El titular que ven, però no informa

Entre les tècniques més utilitzades pels mitjans per a cridar la nostra atenció hi ha el clickbait –el pescaclics–. El clickbait o pescaclics es basa en dues estratègies: la presentació d'informació incompleta, enganyosa, confusa o cridanera i la inclusió de contingut sensacionalista.

La informació incompleta fa servir titulars com ara “Els millors productes que no et pots perdre”, “Sabies que…?” o “Set destins exòtics increïbles”. Apel·len a la nostra part racional i a la nostra curiositat per resoldre la incògnita.

El sensacionalisme recorre a la nostra part emocional: anècdotes, desastres, descobriments, curiositats, consells…

El pescaclics és una estratègia deliberada que intenta atraure el lector i mantenir-lo el màxim temps possible en la pàgina. En els inicis, els utilitzaven els tabloides i els pseudomitjans, és a dir, webs que imiten l'aparença dels mitjans tradicionals, però que es dediquen a desinformar i a promoure una agenda ideològica a través de la polarització i el populisme.

Ara bé, l'expansió d'això als mitjans tradicionals ha posat en dubte tant la qualitat dels continguts periodístics com la confiança que hi diposita l'audiència.

Com capten la nostra atenció els mitjans de prestigi

En el nostre estudi "Clickbait Contagion in International Quality Media", impulsat des de la Universitat de Valladolid i la Universitat de València, comparem el pescaclics que es promou en la portada de diversos mitjans internacionals de referència, el que aconsegueix el clic de l'audiència i el que es comparteix en la xarxa social X (abans Twitter).

El resultat? El titular ganxo no és innocu: és tòxic perquè desinforma i desenfoca la informació més important de les notícies.

Els mitjans ometen dades clau mitjançant llacunes informatives o interrogants incontestats, però també tracten d'impressionar-nos i generar impacte.

El pescaclics no sols afecta temàtiques irrellevants o anecdòtiques que entren en l'agenda periodística, sinó que s'esmuny a l'actualitat política i internacional de les portades. Però és entre els continguts més llegits per l'audiència, més propis d'esports o celebritats, on triomfa. Les xarxes, tanmateix, no el difonen en tanta intensitat.

Aquesta diferència entre el llegit i el compartit pot deure's al fet que, una vegada cliquem en aquests titulars, ens adonem de l'engany i no els difonem. Altres autors, però, suggereixen que podria deure's a la nostra necessitat de “guardar les aparences”: llegim curiositats o temes de famosos (més tendents al pescaclics), però no volem que el nostre entorn ho sàpiga. Per això mateix, compartim contingut sobre política o moviments socials, encara que no l'hàgem llegit.

La presència de pescaclics en la premsa de prestigi indica un “efecte de contagi” en els mitjans seriosos, tant per les seues temàtiques com per la manera de presentar-nos-les. Encara que no domina l'oferta d'aquests mitjans ni s'anuncia de manera majoritària en les seues portades, figura en la seua agenda i funciona. És una realitat en què els mitjans estan disposats a sacrificar una part de la seua agenda a canvi de retenir-nos.

Aquesta tria té conseqüències, amb una tendència en augment que provoca que el públic desconfie i evite les notícies.

Els mitjans passen, així, de la crisi econòmica a la crisi de la rellevància. Una situació que no se soluciona augmentant els clics de manera forçada els clics, sinó que ha de trobar models alternatius per a ser sostenibles i de confiança per als lectors.

A l'altre banda, l'audiència, desinformada i manipulada per les falses expectatives del pescaclics, mereix més atenció i recursos d'alfabetització mediàtica per a no picar l'ham.

Alba Diez-Gracia, Doctora en Comunicación | Técnico de Apoyo a la Investigación, Universidad de Valladolid; Dolors Palau-Sampio, Professora de Periodisme, Universitat de València; Iris Sánchez-Sobradillo, Investigadora predoctoral en Comunicación, Universidad de Valladolid i Pilar Sánchez-García, Profesora Titular de Periodismo., Universidad de Valladolid

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.