El passat 17 de gener, es va celebrar en el Palau Cerveró, seu a València de l'Institut Interuniversitari López Piñero, les I Jornades de Divulgació en Història de la Ciència sota el títol Zones de contacte i d'intercanvi.

Després de la presentació per part de les organitzadores, Silvia Pérez-Criado, Sofiya Kamalova Rogova i Andrea Martí Serrano, investigadores de l'Institut Interuniversitari López Piñero (IILP), es va donar va passar al primer ponent, Carmel Ferragud, professor de la UV i membre de l IILP, qui va reflexionar sobre les reticències a la divulgació que a vegades existeixen en una part del professorat o dels investigadors . Davant això, Ferragud es va declarar ferm partidari de la necessitat de la popularització de l'activitat investigadora per diverses raons. Va afirmar que serveix per a perdre l'arrogància acadèmica acostant-se a públics molt diversos, per a millorar les aptituds pedagògiques a l'hora de fer classe, per a democratitzar el coneixement rigorós, per a adoptar un compromís social i, finalment, perquè arriba a ser estimulant i gratificant. Ferragud va afegir que, per a fer bona divulgació, és important saber escriure bé, i que els historiadors tenen avantatge en eixe aspecte per tindre més experiència i, per això, poden fer bona literatura.

A continuació, va intervindre Miquel Carandell Baruzzi, de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui va parlar dels diferents casos a l'hora d'escriure i publicar quatre dels seus llibres de divulgació. En el cas de Barcelona, ciència i coneixement, va ser una proposta de l'editorial, que va córrer amb les despeses d'edició. Destacant que la principal recompensa no va ser econòmica sinó per el que va aprendre durant la seua realització. Una altra de les seues publicacions és Debates y fraudes, que forma part de la col·lecció Evolución humana, també un encàrrec de l'editorial, que es va fer càrrec de les despeses d'edició. Quant a El taxidermista de la plaça Reial, va ser un encàrrec de la besnéta del protagonista, que també va ser coautora i que li va pagar a l'editorial per la publicació del que podríem considerar un llibre per a mostrar i regalar als familiars i amics de la besnéta. En aquest cas, Carandell va aconseguir també el suport d'una beca per a joves escriptors. Finalment, el llibre De les gàbies als espais Oberts, que tracta sobre un antic director del zoo de Barcelona, va tindre també com a origen un encàrrec, en aquest cas del fill del director. En definitiva, quan va ser preguntat si havia calculat el preu per hora, la resposta va ser que no, que caldria tindre en compte no sols el temps invertit en el procés d'escriptura sinó, també el d'investigació prèvia. Per això, si es calculara d'aquesta manera el rendiment econòmic el resultat seria escàs, no obstant això va afirmar que la redacció de totes les obres anteriors sí que li va compensar en altres aspectes investigadors, formatius, acadèmics i d'accés i visibilitat davant un públic ampli i divers.

Els següents ponents van ser Megan Piorko,de la Villanova University, i Benoit Solès, del Theatre Rive Gauche. Piorko va relatar un significatiu cas sobre el descobriment, com a part de la seua tesi doctoral, d'un manuscrit del segle XVII en la British Library, obra de dos alquimistes (pare i fill), John i Arthur Dee, que contenia un text en clau, amb paraules com «ozxkwxfg» o «qqdz» Després de molts intents infructuosos, finalment, gràcies a un criptòlec de la Universitat de Queensland, es va aconseguir desxifrar la clau i van comprovar que el text era un mètode per a determinar quan, on i com un anava a morir i, també, la fórmula per a crear l'elixir de la vida eterna, la mítica pedra filosofal. Per part seua, Solès va explicar com, després de veure un article en Science et Vie sobre el descobriment de Megan Piorko, es va interessar sobre el tema, ja que enllaçava amb una de les seues obres anteriors, La machine de Turing, per la qual Solès va obtindre dos premis Molière, un com a autor i un altre com a actor. La història del manuscrit va ser la seua inspiració per a crear una nova obra, titulada Le secret des secrets, en la qual s'entrellacen dues històries, una en el segle XVII i una altra en el XX, a la recerca de la pedra filosofal, en les quals es mesclen la intriga, l'aventura i la comèdia, i que, com en l'alquímia, té diverses lectures.

               Les Jornades van comptar també amb una taula redona sobre La història de la ciència com a oci cultural, amb la presència de Lluís Pascual i Marina Piedrahita, antics estudiants del Màster d'Història de la Ciència i Comunicació Científica de l´IILP, de Judit Gil, de la Universitat de Saragossa, i, de nou, de Miquel Carandell. Els quatre participants van comptar les seues experiències com a organitzadors i monitors de les rutes científiques a Barcelona i València,, en les quals es recorre la ciutat parant en llocs destacats en la història de la ciència, com, per exemple, un teatre anatòmic. En dissenyar les rutes, els organitzadors es trobaven amb la sorpresa que ells mateixos descobrien llocs que, fins a eixe moment, desconeixien per complet i es preguntaven que com era possible que ningú els haguera parlat sobre ells. També van plantejar la gran diferència entre l’interès que mostraven els participants quan eren alumnes de secundària, generalment molt complicat d'obtindre i que depenia molt del propi interés que mostraren els professors dels alumnes, i el mostrat per grups de persones adultes, per a les quals, en molts casos, els llocs visitats havien format part de les seues vides.

Posteriorment, Ana Patrícia Dinis Estácio, doctoranda de la Universidade Nova de Lisboa, va parlar de la recreació històrica com a mitjà de divulgació científica, centrant-se en els grups d'aficionats a les recreacions medievals distribuïts per tot Portugal i dels seus, a vegades complicades, relacions amb la comunitat d'historiadors medievalistes generalment en alerta respecte al rigor  històric de les recreacions. També va mostrar exemples d'objectes recreats, com un rosari i una borsa de dona, i va esmentar objectes de l'època, com un llibre d'apotecari, de 1497, en el qual s'apuntaven els medicaments expesos, que només podia ser amb recepta, per a qui eren i qui els havia receptats.

Les jornades continuaren amb Antonio García Belmar, professor de la Universitat d'Alacant, que va realitzar una visita guiada a l'exposició Fontilles: la ciutat amagada, situada en el propi Institut. Com a comissari de l'exposició va explicar que està plantejada de manera que al visitant se li col·loca en el mateix punt en el qual van estar les centenars de persones que, durant més d'un segle, van visitar el sanatori de Fontilles. D'eixe mode, el visitant de l'exposició es converteix en un visitant del sanatori, marcant la diferència radical entre qui visita i qui és visitat. La idea de l'exposició no és que el visitant es pose en el lloc de l'altre, sinó que ho comprenga.

               En una altra de les sessions van intervindre Carmen Urbita i Ana Garriga, doctorandes en la Brown University i creadores del pòdcast Las hijas de Felipe, que elles mateixes descriuen com Cotilleos históricos, dramas barrocos, vidas olvidadas. Monjas, demonios, embustes, alquimia, recetarios, oro. Y recuerda que, todo lo que te pasa a ti, ya le pasó a una monja en los siglos XVI y XVII, i que, malgrat la seua temàtica tan especialitzada, s'ha convertit en tot un èxit. El pòdcast, on exploren el Barroc, considerat no de mode estricte sinó flexible, els permet comprovar com és entés per la gent de hui dia. Dos temes relacionats amb la història de la ciència que apareixen regularment en els seus episodis són l'or potable (compostos alquímics a base d'or que s'usaven com a medicaments miraculosos) i el cos humoral, temes que elles expliquen fent-los més pròxims. També van anunciar la publicació del seu llibre, de títol provisional Sabiduría de convento: cómo las monjas del siglo XVI pueden salvar tu vida en el siglo XXI, prevista a Espanya per a 2026.

Seguidament, Vanessa Seifert, de la Universitat d'Atenes, Karoliina Pulkkinen, de la Universitat de Hèlsinki, i Sarah Humans, de la Universitat Paris Cité, van presentar el lloc web jargonium.com, dedicat a la història de la química i del qual són creadores i editores. Jargonium ofereix assajos curts, que poden estar escrits per qualsevol persona interessada en la química i que es plantegen com un pont entre, d'una banda, la química i l'alquímia i, per l'altre, les humanitats, especialment la història, la filosofia i la sociologia. Els motius pels quals els autors escriuen els assajos a Jargonium són variats: sondejar l'acceptació de noves idees, reflexionar sobre temes d'actualitat, donar-li visibilitat a un article recentment publicat o compartir amb rapidesa resultats pioners. Respecte dels reptes que un lloc d'aquestes característiques presenta, les editores van esmentar, entre altres, el trobar un equilibri entre mantindre el rigor acadèmic i usar un llenguatge accessible tractant-se de temes que poden ser molt tècnics.

A continuació, va ser el torn de Clay Cansler i Judith Kaplan, del  Science History Institute (SHI), un centre que engloba diferents activitats vinculades a la història de la ciència i la química com, per exemple, un museu, una biblioteca i arxiu, un institut d'investigació i un centre d'història oral. El SHI publica també la revista Distillation i el pòdcast del mateix nom, totes dues dedicades a revelar històries poc conegudes de la ciència i a buscar noves perspectives de la ciència i la tecnologia, relatant la influència de la ciència sobre el món actual. Les històries que apareixen en la revista no sols han de ser educatives, han de ser també un relat que sorprenga els lectors i que els faça veure alguna cosa, que pot ser familiar, des d'un nou punt de vista, però, sobretot, han de ser rellevants per als lectors, que els parle directament a ells i que els faça replantejar-se les seues idees prèvies. Encara que les històries de la revista siguen assajos científics, s'empren elements propis dels relats, com poden ser trames, desenvolupament de personatges i cites dels protagonistes per a acostar-se a ells, tot amb l'objectiu que, per als lectors, no sols siga un exercici intel·lectual sinó, també, que s'entretinguen llegint les històries.

La jornada va concloure amb la intervenció d'Alicia de Lara i José Ramón Bertomeu, professors i membres de l IILP. Alicia de Lara va plantejar els reptes als quals s'enfronta ja no sols la divulgació de la història de la ciència, sinó de la divulgació de la ciència en general. El repte prioritari és usar les noves xarxes socials per a conquistar a eixe públic que no està interessat en la ciència. Per a arribar a eixes persones, cal fer-ho a través d'un missatge que no recórrega a l'alarmisme i al sensacionalisme, la qual cosa suposa el segon repte, perquè és fàcil caure en la temptació d'usar les tècniques que predominen en eixes xarxes. A més, hem de millorar la nostra capacitat de connectar amb la gent, no sols com a divulgadors, sinó com a comunicadors, professors i, fins i tot, com a persones. La divulgació de la història de la ciència, amb la seua capacitat de crear relats atractius que capten l'atenció dels lectors i oïdors i de crear referents per a motivar a les noves generacions, és precisament una eina idònia per a aconseguir conquistar a eixe públic. Finalment, com a tancament de les jornades, Bertomeu les va resumir com una resposta a les preguntes clàssiques de com, qui, amb quines i per a què es divulga.

Jonathan Bustos, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d'Història de la Ciència i Comunicació Científica