Andrzej Rostek/Shutterstock

Matilde Mas, Universitat de València

La recent decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’elevar els tipus d’interès del 2 al 2,25 % ha reobert un debat recurrent en política econòmica: fins a quin punt és eficaç la política monetària quan la inflació no sorgeix d’un excés de demanda sinó d’un xoc d’oferta?

En aquest cas, el tancament de l’estret d’Ormuz va estrangular l’oferta de petroli i els seus derivats, de manera que en va alterar els preus i va generar incertesa en els mercats globals. I, encara que els Estats Units i l’Iran acaben d’arribar a un acord per a signar la pau que permet pensar en la regularització del pas per l’estret, passarà temps abans que es regularitze l'extracció, producció i distribució de productes derivats d’hidrocarburs provinents dels països del golf Pèrsic. 

Estem davant d’un xoc d’oferta

El BCE té un mandat clar d’estabilitat de preus, i una inflació persistent per damunt de l’objectiu del 2 % pot posar en risc la seua credibilitat. Quan l’origen del problema rau en l’encariment de l’energia o d’altres matèries primeres, la pujada de tipus no en corregeix la causa, però sí que en pot limitar la propagació al conjunt de l’economia.

El risc és que una política monetària massa restrictiva reduïsca la inflació al cost d’una desacceleració econòmica més intensa del que cal.

La lògica de la mesura és coneguda: un augment dels tipus encareix el crèdit, redueix el consum i la inversió, i, amb això, modera la demanda agregada. Menys demanda implica menys capacitat de les empreses per a traslladar els augments de costos als preus finals, la qual cosa ajuda a contenir la inflació.

Aquest instrument es va dissenyar, principalment, per combatre la inflació de demanda. Quan el detonant és un xoc energètic o una interrupció de les cadenes de subministrament, apujar els tipus no elimina la causa del xoc, però sí que pot reduir la intensitat i la durada dels seus efectes sobre els preus.

Els defensors de la pujada de tipus argumenten que el BCE no pot quedar-se passiu davant d’un repunt inflacionari. La història econòmica mostra que les autoritats monetàries que reaccionen tard corren el risc de permetre que un xoc temporal es convertisca en inflació persistent.

El principal perill no és l’augment inicial dels preus energètics, sinó els anomenats efectes de segona roda: treballadors que exigeixen salaris més alts per compensar la pèrdua de poder adquisitiu i empreses que ajusten preus per protegir marges. Una vegada iniciat aquest procés, la inflació pot tornar-se més difícil de controlar. 

Reduir les expectatives

La pujada de tipus no respon només al xoc de costos, sinó també a la necessitat d’evitar que llars i empreses incorporen taxes elevades d’inflació a les seues expectatives. I ací entra un element clau: les expectatives.

Els mercats financers no reaccionen únicament als tipus actuals, sinó als tipus futurs esperats. El valor de l’euro davant del dòlar depèn menys del nivell present dels tipus que de la seua trajectòria futura. Una pujada de tipus pot, fins i tot, afeblir una moneda si els inversors la consideren insuficient davant del que s’esperava.

En canvi, un moviment més agressiu del que s’havia anticipat pot enfortir-la. Per tant, encara que el BCE no augmente l’oferta física d’energia, l’enfortiment de l’euro sí que pot reduir parcialment el preu en euros dels béns importats, encara que el seu impacte serà segurament limitat.

En la pràctica, la política monetària moderna és tant gestió d’expectatives com gestió de tipus. Les rodes de premsa, els missatges del Banc Central i l'orientació futura (forward guidance) poden tenir tant d’impacte com la mateixa decisió de tipus. No obstant això, reconèixer el paper de les expectatives no elimina el dilema de fons. 

Esmorteir l’efecte

Davant d’un xoc d’oferta, hi ha altres eines que poden complementar parcialment la política monetària. Per exemple, polítiques energètiques com diversificar proveïdors, augmentar reserves estratègiques o accelerar inversions en infraestructures poden actuar sobre l’arrel del problema. També les ajudes focalitzades en llars vulnerables poden esmorteir l’impacte social sense estimular en excés la demanda.

Una altra opció són els pactes de rendes, que busquen repartir el cost del xoc entre treballadors, empreses i administracions públiques, de manera que eviten una espiral salaris-preus. Encara que políticament complexos, poden ser més eficaços que dependre exclusivament dels tipus d’interès.

Així mateix, les reformes que augmenten la capacitat productiva –més competència, menys friccions reguladores, inversió en infraestructures– ajuden a reduir colls de botella i a millorar la resiliència davant de futurs xocs d’oferta.

El problema és que aquestes mesures solen ser lentes. La política monetària, en canvi, pot aplicar-se amb rapidesa i disposa de mecanismes institucionals ja establits. 

Menor poder adquisitiu

El vertader debat no enfronta qui vol combatre la inflació i qui prioritza el creixement. La qüestió és com gestionar un xoc extern que, inevitablement, redueix el poder adquisitiu real de l’economia. 

Quan puja el preu de l’energia, aquest cost ha de ser absorbit per algú: consumidors, empreses o el sector públic. Cap política pot eliminar aquesta realitat. 

En aquest context, l’actuació del BCE pot interpretar-se com un intent de preservar la seua credibilitat antiinflacionària i evitar que una pertorbació temporal es convertisca en inflació persistent.

Però també implica acceptar el risc de refredar una economia europea ja feble. Quan la inflació naix d’una escassetat real i no d’un excés de despesa, els bancs centrals poden contenir-ne les conseqüències, però difícilment eliminar-ne la causa.

Matilde Mas, Catedràtica d'Análisi Económica, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.