Són les nou del matí d’un dia qualsevol d’agost i, abans del cafè, ja ha ocorregut el gest: el mòbil, la icona taronja o roja de l’Aemet, la ullada ràpida al mapa d’avisos per risc d’incendi. Mirem el termòmetre i el vent, i amb això creiem entendre el perill. Però aquell mapa amaga una pregunta més incòmoda que la temperatura: per què hi ha comarques senceres convertides en pólvora des de fa dècades, encara que aquell dia concret no faça una calor especial?

Per contestar-la cal agafar un mapa: usos del sòl, pendents, nuclis de població, imatges de satèl·lit de fa setanta anys superposades a les d’avui. És el treball de Javier Berenguer Sala, investigador del Departament de Geografia de la Universitat de València, especialitzat en anàlisi territorial i risc. La seua disciplina —la geografia del foc— explica per què una mateixa onada de calor pot tenir conseqüències molt diferents segons el territori que trobe al seu pas.

“Les condicions ambientals del moment juguen un paper crucial, però no són suficients per elles mateixes per a explicar el risc d’incendi al complet”, adverteix Berenguer. L’amenaça depèn també de com està organitzat el territori: la continuïtat de la vegetació, l’abandonament agrícola, l’acumulació de biomassa, els habitatges dispersos, l’accessibilitat per als equips d’extinció. La calor encén la metxa; la geografia decideix si aquesta recorrerà dos metres o dues mil hectàrees.

El mapa que va canviar: del mosaic al corredor de combustible
Qui compare la cartografia valenciana de mitjan segle XX amb l’actual no està mirant el mateix territori. “L’abandonament paulatí de nombrosos cultius ha ocasionat la colonització progressiva de les parcel·les per matolls i arbreda, i les ha connectades amb les masses forestals pròximes”, descriu l’investigador. On abans hi havia bancals, horts i camins transitats —una alternança d’usos que interrompia l’avanç del foc— avui hi ha una superfície homogènia i contínua. És el que en aquesta sèrie es coneix com una massa forestal ininterrompuda: capaç de conduir el foc durant quilòmetres sense que res el frene.

És la despoblació la culpable directa? Berenguer matisa: “No podem parlar d’una causalitat automàtica i directa entre la despoblació i els grans incendis moderns”. L’èxode rural retira els qui mantenien el territori obert, la qual cosa deixa més biomassa acumulada i menys vigilància local, però la severitat final depèn també de la meteorologia, la topografia i la gestió forestal. “La despoblació no provoca directament els incendis, però sí que pot generar territoris més vulnerables a aquests”, sentencia.

L’escut verd: el mosaic paisatgístic
Davant d’aquest paisatge homogeni, la geografia del foc defensa el mosaic paisatgístic, és a dir, “un territori compost per diversos usos i cobertures —cultius, pastures, boscos, matolls, nuclis habitats i espais oberts— distribuïts de manera heterogènia”, resumeix Berenguer. Aquesta diversitat “introdueix discontinuïtats en el combustible disponible”, cosa que redueix la velocitat i la intensitat amb la qual el foc pot propagar-se. Un bancal cultivat, una pastura o un camí mantingut actuen com un tallafocs viu: l’activitat rural sostinguda no és un annex del paisatge, és infraestructura de protecció civil.

Això no significa que la muntanya haja de quedar “neta”. Un dels mites que més urgeix desmuntar, apunta l’investigador de la Universitat, és precisament aquest: “Hi ha diferències entre eliminar vegetació i gestionar la vegetació”. L’altra brama recurrent —que els incendis es provoquen per requalificar i urbanitzar terrenys cremats— és, en les seues paraules, “una explicació fàcil, senzilla, ràpida, simple... per a un problema molt més complex”.

Ulls des del satèl·lit
Al Departament de Geografia de la UV, aquesta anàlisi es fa amb sistemes d’informació geogràfica (SIG) i observació per satèl·lit, creuant vegetació, humitat, pendent, vents, proximitat a carreteres i habitatges, línies elèctriques i incendis anteriors. “Les imatges de satèl·lit permeten observar l’estat de la vegetació mitjançant índexs com el NDVI (Índex de vegetació de diferència normalitzada) i detectar canvis al territori”, detalla Berenguer. Amb això, el seu equip elabora mapes de perillositat i vulnerabilitat que identifiquen, abans de la primera espurna, quines comarques concentren més combustible i on prioritzar la prevenció.

La frontera que tots habitem a l’estiu
Aquesta ciència convergeix en un punt molt poc cartografiat en la consciència col·lectiva: la frontera entre les zones habitades i la muntanya, que a la Comunitat Valenciana s’ha tornat especialment difusa per les urbanitzacions dins del bosc. “Els habitatges, les infraestructures i la vegetació combustible interactuen molt pròximes entre si”, assenyala Berenguer. El problema no és només que el foc arribe a més habitatges: la seua sola presència obliga a prioritzar la protecció de persones i béns, “la qual cosa pot limitar les operacions directes d’extinció del front real de l’incendi”.

I en aquesta frontera, la responsabilitat es torna domèstica. Molts incendis estan relacionats amb comportaments quotidians aparentment menors: una burilla mal apagada, maquinària que produeix espurnes, un vehicle aparcat sobre herba seca, una barbacoa en un lloc no autoritzat. “És important que absolutament tothom respecte les restriccions en jornades de risc extrem i conega les vies d’evacuació”, insisteix.

Tampoc l’impacte es mesura només en hectàrees cremades. Berenguer recorda que cal mirar el tipus de vegetació afectada, la seua capacitat de regeneració i el pendent del terreny —un vessant pronunciat pot desencadenar erosió severa amb les primeres pluges—. I afegeix un matís que la geografia del foc no vol perdre: al bosc mediterrani el foc d’origen natural forma part de la seua dinàmica ecològica; el problema no és el foc en si, sinó l’escala i la freqüència amb què avui el provoquem.

Parlar d’incendis a l’hivern
El repte final, per a Berenguer, és de calendari: “Hem de deixar de tractar els incendis com a esdeveniments exclusivament estivals”. L’hivern i la primavera son “els períodes perfectes per a gestionar la vegetació, mantenir camins, revisar plans d’evacuació, formar la població”. A això suma una tasca pendent: incorporar el risc d’incendi a la planificació urbanística de manera “clara, evident i vinculant”, en lloc de descobrir-ho quan ja crema.

La pròxima vegada que el mòbil marque risc extrem, potser valdrà la pena mirar més enllà del número roig. Darrere hi ha un mapa escrit al llarg de setanta anys de bancals abandonats i decisions de planificació preses —o no— molt lluny de la muntanya. Reconstruir el mosaic comença molt abans de juliol i acaba molt més prop de casa del que pensem: en aquella frontera, difusa però real, on vivim i on comença la muntanya.