La investigació pretenia demostrar si existia consociacionalisme en la política espanyola, és a dir, si es donava una forma de govern en societats profundament dividides en què el poder es reparteix entre les elits, més enllà de qualsevol lògica de majoria, tot i les divisions religioses, lingüístiques o ètniques que puguen existir entre els grups socioculturals.

El treball, publicat en la revista Ethnopolitics, no reflecteix una lògica consociacional de representació dels interessos territorials, sinó que més bé es privilegia els i les ministres del gabinet de zones d’orientació lingüística monolingüe i emfatitza les habilitats individuals de les persones candidates més que les “quotes ocultes” referides a Catalunya, el País Basc i Galícia.

A més, les conclusions demostren que la selecció territorial depèn de tres variables principals: el nivell educatiu regional, la marginació de comunitats autònomes plurilingües i l’exclusió dels partits regionalistes i nacionalistes del Congrés, característiques que afavoreixen l’elecció de candidats ministerials provinents de regions sense llengua regional com Madrid, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Andalusia, Múrcia o Canàries.

Per arribar a aquestes conclusions, l’article va analitzar els i les ministres del gabinet a Espanya des del 15 de juny del 1977 (legislatura constituent) fins al 27 de gener del 2021 (legislatura XIV). A nivell metodològic, el conjunt de dades complet incloïa 223 ministres espanyols i 375 nomenaments en total, informació que, disponible prèvia sol·licitud, conté detalls relacionats amb els gabinets, partits, titulars, lloc de naixement, durada i carteres durant els últims 44 anys.

En la publicació també participen Jean-Baptiste Harguindéguy i Cristina Fernández Rivera (Universitat Pablo d’Olavide) i Almudena Sánchez Sánchez, de la Universitat a Distància de Madrid.

El professor Juan Rodríguez Teruel manifesta que: “hem adoptat l’enfocament metodològic d’elits polítiques per abordar una pregunta més complexa sobre com està distribuït l’accés als ressorts del poder polític dins d’Espanya. Hem deixat de banda els parlamentaris, on el sistema electoral preserva els equilibris territorials, per centrar-nos en un segment dels governants, el ministerial, precisament on el marge de decisió dels caps de govern hauria de facilitar la representativitat territorial, si aquesta fóra un criteri rellevant”.

En aquest sentit, “les conclusions mostren una cosa que els nostres treballs anteriors ja havien apuntat: l’origen territorial dels individus importa per facilitar-ne l’accés a llocs de poder. Els polítics de les regions mediterrànies, des de Catalunya fins a Andalusia oriental, tenen moltes menys probabilitats d’entrar al govern”, segons Rodríguez Teruel. També hi ha un efecte partidista. Amb el PP, aquesta asimetria s’intensifica, mentre que amb el PSOE es redueix, sense desaparèixer, i la sobrerepresentació de Madrid es manté. “A més, tenim molts indicis que el que s’ha vist al grup de ministres es pot veure encara més accentuat en altres segments de l’elit política de l’Estat (judicial o administrativa)”, segons l’expert.

El professor de la Universitat de València indica que aquesta asimetria en l’accés al poder és rellevant en un país amb una composició territorial complexa, perquè limita la pluralitat en la direcció de l’Estat, condiciona com aquesta es presenta davant dels seus ciutadans, i pot tindre conseqüències sobre decisions importants. Com a mostra, un treball recent del professor Andrés Rodríguez Pose, que explica que en altres països aquesta distribució territorial pot tindre efectes clars sobre la despesa pública o altres polítiques públiques. Caldrà mirar-ho per al cas espanyol”.

Article:

Jean-Baptiste Harguindéguy, Cristina Fernández Rivera, Juan Rodríguez Teruel & Almudena Sánchez Sánchez (2022). «The Territorial Dimension of Ministerial Selection in Spain: Constrained Consociationalism under Majoritarian Cabinets». Ethnopolitics. DOI: 10.1080/17449057.2022.2031511