Inspiration GP/Shutterstock

Juan Alfonso Revenga Frauca, Universidad Internacional de Valencia; Universidad San Jorge i José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

Poques frases es repeteixen tant sobre el pes corporal com aquesta: “M'he desfet el metabolisme”. Moltes persones que han perdut quilos i n'han recuperats senten que cada intent fallit les deixa pitjor que abans: amb més greix, menys múscul, més fam, menys despesa energètica i una capacitat cada vegada menor per a tornar-se a aprimar. Aquesta idea ha convertit l'anomenat “efecte io-io” en una amenaça quasi irreversible.

Segons aquesta narrativa, baixar pes per a després recuperar-ne no sols seria frustrant, sinó també metabòlicament perillós. Fins i tot s'ha popularitzat la idea que seria preferible no intentar aprimar-se abans que exposar a un cicle de “pèrdues i guanys”.

Una nova revisió

Però una revisió crítica publicada en The Lancet Diabetes & Endocrinology convida a repensar aquesta conclusió. Els seus autors revisen les dades disponibles sobre el denominat weight cycling –els cicles repetits de pèrdua i recuperació de pes– i conclouen que no hi ha proves sòlides que aquest fenomen, per si mateix, cause un dany clínic durador en persones amb obesitat.

La clau està en el matís: no significa que recuperar pes siga desitjable, ni que qualsevol dieta siga una bona idea. Posa en relleu una cosa més concreta: les dades actuals no permeten afirmar que aprimar-se i tornar a guanyar quilos “desbarate” el metabolisme o deixe necessàriament la persona pitjor que al principi.

La distinció és important perquè la por de l'"efecte io-io” pot convertir-se en una barrera per a buscar ajuda, iniciar canvis o reprendre estratègies de salut després d'haver recuperat el pes. I, en un context en què l'obesitat és una malaltia crònica i recurrent, transmetre que cada intent fallit produeix un dany irreversible pot afegir culpa, fatalisme i abandonament.

Què sabem, i què no, sobre perdre i recuperar pes

Una part de la confusió procedeix de com s'han interpretat molts estudis observacionals. Les persones que han viscut més cicles d'aprimament i recuperació de pes solen presentar també més dificultat per a mantenir les pèrdues, major grau d'adipositat o més anys d'exposició a l'obesitat. Si en aquests grups s'observen més alteracions metabòliques, no sempre és fàcil saber què és causa i què és conseqüència.

Dit d'una altra manera: que una persona amb pitjor salut metabòlica haja fet més dietes no demostra que les dietes hagen causat aquesta deterioració. Pot ocórrer el contrari: que més adipositat, una història més prolongada d'excés de pes o la presència prèvia de factors de risc expliquen tant la més alta freqüència d'intents d'aprimament com els pitjors resultats de salut.

Por (injustificada) de perdre múscul

Un dels temors més estesos a l'hora de posar-se a dieta és la pèrdua de massa muscular. En aprimar-se, el cos no perd només greix: també pot perdre una part de massa magra. La por associada a l'“efecte io-io” radica en el fet que, en recuperar el pes, es recupere sobretot greix i no múscul, i es genere així una composició corporal cada vegada més desfavorable.

Ara bé, segons la revisió esmentada, les dades disponibles no mostren de manera consistent una pèrdua desproporcionada i permanent de massa magra atribuïble al weight cycling en si mateix. El resultat dependrà de molts factors: el pes final aconseguit, la quantitat de proteïna de la dieta, el tipus d'intervenció, el nivell d'activitat física i, sobretot, la presència o absència d'entrenament de força.

Una cosa semblant ocorre amb la despesa energètica. La idea popular diu que cada dieta deixa el metabolisme “més lent”, però la despesa metabòlica està molt condicionada per la grandària corporal i la composició del cos. Si una persona pesa menys, necessita també menys energia per a mantenir-se; si recupera quilos, la seua despesa torna a ajustar-se. Aquesta adaptació no equival necessàriament a una avaria metabòlica permanent.

El problema és mantenir-se

Ara bé, desmuntar el mite del metabolisme desfet no significa trivialitzar la recuperació de pes. Quan una persona s'aprima, pot millorar la seua pressió arterial, glucosa, lipèmia, mobilitat, descans o qualitat de vida. I si recupera els quilos perduts, una part d'aqueixos beneficis pot reduir-se o desaparèixer, i fer que la persona retorne cap al seu punt de partida metabòlic. Però això no demostra que el cicle de pèrdua i recuperació haja produït un dany addicional.

I aquesta és una de les idees més rellevants de l'article: el problema principal no seria haver intentat aprimar-se, sinó la dificultat de sostenir en el temps una pèrdua de pes suficient i saludable.

Aquest matís també és rellevant en l'era dels nous fàrmacs per a l'obesitat, com els agonistes del receptor GLP-1 (com l'Ozempic) i altres tractaments homòlegs. En molts casos, aquests medicaments aconsegueixen pèrdues de pes importants, però, en suspendre'ls, pot produir-ne una recuperació parcial o total. Interpretar aquesta recuperació com a prova que el tractament “desbarata” el metabolisme seria simplificar massa. Pot indicar, més aviat, que l'obesitat requereix estratègies de tractament cròniques, igual que ocorre amb altres malalties d'aqueixa índole

El missatge pràctic: ni por ni dietes miracle

La conclusió no hauria de ser que les dietes io-io no importen. Importen, i molt: solen anar acompanyades de frustració, culpa, pèrdua de confiança, abandonament d'hàbits saludables i deterioració de la relació amb el menjar. També poden reflectir intervencions mal plantejades: règims excessivament restrictius, objectius poc realistes, falta de seguiment professional o enfocament exclusiu en la bàscula.

En qualsevol cas, no hauríem de transmetre que haver recuperat pes significa haver fracassat de manera irreversible. Moltes persones que aconsegueixen mantenir una pèrdua de pes rellevant a llarg termini han tingut intents previs. En salut, els canvis rarament segueixen una línia recta.

El millor enfocament teoricopràctic consisteix a substituir la lògica de la dieta temporal per la lògica del tractament sostenible. Això implica proposar-se objectius realistes, preservar la massa muscular, evitar restriccions extremes, promoure aliments saciants i nutritius, dormir millor, moure's més i comptar amb suport professional quan siga possible. Ras i curt: prioritzar el compliment per damunt de qualsevol altra variable.

També significa entendre que el pes corporal està regulat per sistemes biològics potents. Després de perdre pes, el cos pot augmentar la fam, reduir parcialment la despesa energètica i afavorir la recuperació. Això no és una prova de feblesa personal, sinó una resposta adaptativa. Per això, mantenir el pes perdut sol demanar estratègies de llarg termini, no sols força de voluntat.

Una intervenció ben dissenyada hauria d'incloure prou proteïna, entrenament de força, activitat física regular, satisfacció dietètica, educació alimentària, seguiment continuat i suport psicològic o conductual, si és necessari. En algunes persones, també pot requerir tractament farmacològic o cirurgia bariàtrica. La tria depèn del grau d'obesitat, les comorbiditats (presència de diverses malalties alhora), la història clínica i les preferències de la persona.

Fora fatalismes

Convé abandonar el fatalisme: haver recuperat pes no significa que el metabolisme estiga desbaratat. No significa tampoc que no valga la pena tornar a intentar-ho. Implica que l'estratègia anterior no va ser suficient, no va ser sostenible o no va disposar dels suports adequats.

La revisió publicada no absol les dietes miracle ni converteix l'efecte rebot en una cosa innòcua. El que fa és desmuntar una idea més concreta i paralitzant: que aprimar-se i recuperar pes danya inevitablement el metabolisme.

Perquè en obesitat, com en tantes altres àrees, un intent fallit no s'hauria d'interpretar com el final del camí, sinó com a informació per a dissenyar el pas següent.

Juan Alfonso Revenga Frauca, Director experto, Grado de Nutrición Humana y Dietética, Universidad Internacional de Valencia; Universidad San Jorge y José Miguel Soriano del Castillo, Catedrático de Nutrición y Bromatología del Departamento de Medicina Preventiva y Salud Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.