PH888/Shutterstock

Enrique Gracia, Universitat de València

Quasi una de cada tres dones de la Unió Europea ha patit violència física, amenaces o violència sexual des dels 15 anys. Això equival aproximadament a 50 milions de dones. Aquesta és la conclusió de l'última enquesta de la UE sobre violència de gènere, basada en entrevistes a més de 114.000 dones.

El que fa alarmant aquesta xifra no és només la seua magnitud, sinó també la seua persistència. Deu anys abans, la primera enquesta a escala de la UE ja havia detectat el mateix patró. Tal com ha afirmat el director de l'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea: «Una dècada després, continuem presenciant els mateixos nivells alarmants de violència».

En un article recent publicat en Nature Communications, vaig analitzar si l'objectiu 5.2 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, que pretén eliminar totes les formes de violència contra les dones i les xiquetes abans de 2030, és realista.

La resposta, per incòmoda que siga, és que no: ni abans de 2030 ni al ritme actual.

Un problema que s’agreuja

Les estadístiques de la UE coincideixen plenament amb el que s’observa a escala mundial. L'Organització Mundial de la Salut descriu la violència contra les dones com un problema de salut pública de «proporcions pandèmiques». Les seues estimacions més recents, publicades el 2025, indiquen que el 30,4 % de les dones de tot el món (aproximadament 840 milions) han patit violència física o sexual al llarg de la seua vida.

Aquestes xifres s’han mantingut pràcticament inalterades durant més de dues dècades. L'OMS considera que les reduccions recents han sigut mínimes, massa lentes i clarament insuficients. És possible que fins i tot aquestes dades infravaloren la dimensió real del problema, ja que moltes dones no denuncien la violència patida en les enquestes i algunes formes de maltractament (com la violència psicològica, el control coercitiu, el maltractament econòmic o l'assetjament en línia) a penes queden reflectides en les estadístiques generals.

La paradoxa nòrdica

Potser el resultat més sorprenent és el lloc on es registren els nivells més elevats de violència. En l'enquesta de la UE de 2024, la prevalença era del 57 % a Finlàndia, del 52 % a Suècia i del 47 % a Dinamarca, en tots els casos molt per damunt de la mitjana de la UE, situada en el 30,7 %. Aquests països figuren entre els més desenvolupats del món i ocupen sistemàticament els primers llocs en les classificacions mundials d'igualtat de gènere.

Aquest patró, conegut sovint com la «paradoxa nòrdica», qüestiona una creença generalitzada: que el desenvolupament econòmic i la igualtat de gènere conduiran, per si mateixos, a una reducció de la violència. Aquests avanços són imprescindibles, però és evident que, per si sols, no basten per a previndre-la.

Si les societats més avançades i igualitàries del món no son capaces de reduir la violència contra les dones, quines perspectives hi ha per a la resta?

Les dones joves són més vulnerables

A la UE, les dones d'entre 18 i 29 anys declaren nivells de violència superiors a la mitjana general. Aquesta tendència ja era visible fa una dècada i no ha millorat. Les generacions més joves han crescut en un entorn amb més debat públic sobre la igualtat de gènere i amb més campanyes de sensibilització que qualsevol generació anterior.

Si les mesures de prevenció actuals estigueren funcionant, hauríem d'observar una reducció clara dels casos. Tanmateix, les dades no mostren que siga així.

Al mateix temps, la violència en sí mateixa està canviant. La tecnologia digital ha obert noves vies per a l'assetjament, el control i la humiliació: assetjament en línia, amenaces en les xarxes socials, sextorsió, difusió d'imatges íntimes sense consentiment i deepfakes sexuals generats mitjançant intel·ligència artificial. Encara que aquestes eines no provoquen directament violència física, faciliten els maltractaments, dificulten que les víctimes se n'alliberen i permeten que es propaguen amb més rapidesa.

El coneixement existeix, però les respostes són insuficients

La realitat de la violència contra les dones és profundament preocupant. Però ser realistes no significa resignar-se. Ben al contrari, la persistència i la magnitud del problema exigeixen una resposta molt més ambiciosa.

Les dades no demostren que haja fracassat l'objectiu d'eliminar totes les formes de violència contra les dones i les xiquetes abans de 2030 (l'Objectiu 5.2 de l'ONU), ni que siga impossible d'aconseguir. El que revelen és l'enorme distància entre l'ambició d'aquest objectiu i l'abast, la intensitat i la coherència dels esforços actuals per a fer-lo realitat.

A més, ja disposem d'eines per a afrontar aquest repte. Les investigacions desenvolupades durant l'última dècada han identificat estratègies preventives amb efectes demostrats en la reducció de la violència. El marc d’acció RESPECT Women de l'OMS, actualitzat recentment a partir de revisions sistemàtiques d'abast mundial, agrupa aquest conjunt d’evidències científiques en set estratègies interconnectades. Aquestes inclouen des de l'empoderament de les dones i la transformació de les normes de gènere nocives fins al reforç dels serveis destinats a les supervivents i la reducció de la pobresa.

El marc avalua els resultats disponibles de manera diferenciada per als països de renda alta i per als de renda baixa i mitjana. Aquest tret estructural és revelador per si mateix, ja que posa de manifest fins a quin punt la investigació en matèria de prevenció s'ha desenvolupat de manera desigual segons els diferents contextos.

Però cap estratègia, per si sola, és suficient. Una prevenció eficaç exigeix combinar intervencions als nivells individual, comunitari i social. I el criteri definitiu, tal com subratlla la iniciativa RESPECT, és comprovar si aquestes actuacions produeixen reduccions quantificables de la prevalença de la violència entre la població. Segons aquest criteri, és evident que els esforços actuals no són suficients.

El problema és que les eines que han demostrat la seua eficàcia no s'estan aplicant amb l'escala ni la continuïtat necessàries. Es llancen campanyes, però no es mantenen en el temps. S'aproven lleis, però no es financen adequadament ni es fan complir de forma efectiva. El principal obstacle no és la falta de coneixement, sinó la persistència d'una bretxa entre els compromisos i l'acció, així com entre els recursos disponibles, la voluntat política i els mecanismes de rendició de comptes necessaris per a garantir que aquests recursos s'utilitzen.

Una crisi de proporcions pandèmiques

És possible que el termini de 2030 ja siga inassolible, però això no significa que s'haja d'abandonar l'objectiu. Un problema que afecta milions de dones no pot continuar tractant-se com una qüestió secundària dins de les polítiques públiques.

Quan el món s'enfronta a altres grans emergències sanitàries, mobilitza la ciència, el finançament i la cooperació internacional. La violència contra les dones requereix una ambició comparable: inversions a llarg termini, dades més sòlides i rendició de comptes davant de la ciutadania.

El que demostra la paradoxa nòrdica és que la violència contra les dones no desapareixerà automàticament a mesura que les societats es facen més riques o més igualitàries. Seran necessàries actuacions deliberades, sostingudes i avaluables, recolzades per una voluntat política i uns mecanismes de responsabilitat que estiguen a l'altura de la magnitud de la crisi. La promesa d'eliminar la violència contra les dones ha de deixar de ser una aspiració per a convertir-se en una realitat.

Enrique Gracia, Full Professor of Social Psychology, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.