CMG_IG/Shutterstock, CC BY

Juan Víctor Molner Polit, Universitat de València; Juan Miguel Soria Garcia, Universitat de València; Manuel Eduardo Muñoz Colmenares, Universitat de València y Noelia Campillo Tamarit, Universitat de València

A primera vista, l'Albufera de València sembla una postal immutable d'aigües dolces, canyars i camps d'arròs infinits. Tanmateix, sota la superfície s'amaga una paradoxa geològica i històrica: el seu “estat natural” actual és, en realitat, un artifici humà, un embassament dolç controlat construït sobre un passat originàriament salobre.

Les comportes que fluïen a l'inrevés

A finals d'agost de 2026, va començar a circular per les xarxes socials un vídeo gravat per barquers locals dins dels canals de l'Albufera. En les imatges s'observava un flux d'origen marí entrant cap a l'interior del llac. “Això és el control que n'hi ha”, exclamaven amb indignació, al·ludint a un descontrol de les comportes (les goles) per part de l'administració.

Però la física d'aquest fenomen respon a dinàmiques atmosfèriques que van molt més enllà de la gestió diària. El que els barquers van presenciar va ser un meteotsunami (conegut popularment com a “rissaga”), un fenomen real d'origen atmosfèric que va afectar el litoral valencià entre el 24 i el 28 d'agost de 2026.

Intercanvi d'aigua dolça i salada

Aquest fenomen, lluny de ser una anomalia, és una lliçó de geologia que ens recorda el funcionament estuarià original de l'Albufera. Com ocorre amb la resta de llacunes costaneres del Mediterrani –des del Mar Menor fins a Venècia, llacunes de l'Adriàtic o de Grècia–, aquests ecosistemes són, per definició, zones de transició. Són espais de frontera on l'intercanvi d'aigua dolça i salada és un procés natural, dinàmic i ecològicament vital per a mantindre la seua salut ambiental original.

A més, durant l'estiu de 2026, les goles van estar obertes durant més d'un mes. L'objectiu: propiciar la renovació de les aigües estancades. Sumat a la falta de pluges i d'aportacions fluvials de rius com el Xúquer, l'evaporació estival va fer que la conductivitat i salinitat del llac es duplicaren respecte a la primavera.

Aquesta obertura de comportes va tornar a encendre el clàssic doble conflicte social. Per un costat, en obrir les goles, els veïns de platges com El Perelló protesten per l'aparició de grans taques d'aigua verda a la vora de bany, com s'aprecia a la imatge de baix. Per un altre costat, salten les alarmes dels agricultors, que temen que la salinització arruïne la viabilitat de la collita de l'arròs.

El secret medieval del Saler és rosa

Per a comprendre aquest passat salobre no cal recórrer únicament a la ciència; n'hi ha prou amb mirar el mapa i l'etimologia dels seus pobles. Just on s'ubica la gola de Pujol i on es va declarar el recent incendi forestal, es troba el poble del Saler. El seu nom no és cap casualitat: en valencià significa literalment “la salina”.

Després de la conquesta de València, el rei Jaume I d'Aragó es va reservar, mitjançant un privilegi reial atorgat a Morella l'any 1250, els ingressos i el control de la producció de sal a l'Albufera. Les investigacions del geògraf Vicenç M. Rosselló situen aquestes salines medievals a la restinga dunar, concretament a l'actual zona del Racó de l'Olla, on hui es troba el centre d'informació del Parc Natural de l'Albufera.

Com a testimoni d'aquest passat salí, a hores d'ara existeix al mateix Racó de l'Olla una petita llacuna artificial polihalina que, de vegades, es tenyeix d'un cridaner color rosa. Este curiós fenomen es deu als pigments dels bacteris púrpura del sofre, uns microorganismes que proliferen extraordinàriament a l'estiu quan la intensa evaporació del sol torna l'aigua hipersalina.

El canvi de salinitat

Quan es va transformar aquesta llacuna salada en un llac dolç? El canvi dràstic es va iniciar a mitjan segle XVIII amb la prolongació de la Sèquia Reial del Xúquer fins a Albal, que va introduir grans aportacions d'aigua fluvial per a inundar la marjal. Eixe va ser el pas històric que va marcar la transició de la coneguda com a “Albufera dels pescadors” a l’“Albufera dels agricultors”.

Aquesta transformació agrícola es va consolidar definitivament el 1865, quan la reina Isabel II va transferir la propietat de l'Albufera a l'Estat en plena crisi econòmica. Això va desfermar una colonització de la marjal on els agricultors van reduir en més de 5 000 hectàrees la superfície de llac obert per a plantar arròs.

Per a protegir l'arròs de la nociva sal, es van instal·lar comportes mecàniques a les goles i es va tallar l'entrada de mar. L'Albufera va deixar de ser un estuari dinàmic per a convertir-se en un embassament dolç controlat pel calendari agrícola de l'arrossar. Els agricultors repeteixen sovint un aspecte clau: sense aquesta gestió artificial de les goles, el cultiu de l'arròs hui en dia seria del tot inviable, almenys a les terres sota el nivell de la mar.

Superar el parany de l'aigua dolça

L'estudi paleolimnològic del registre de sediments –revelat per l'anàlisi geoquímica de les petxines de petits crustacis atrapades en el fons del llac– demostra científicament que l'Albufera ha sigut un sistema salobre durant mil·lennis.

La guerra de l'aigua entre els sectors conservacionista i agrari no es pot resoldre amb debats sobre les comportes. No obstant això, tenint en compte els futurs escenaris de canvi climàtic, caracteritzats per una reducció severa de cabals dolços i l'augment de les temperatures, continuar forçant aquest model d'embassament és un camí sense eixida.

Segurament, retornar-li part de l'antiga superfície al llac i augmentar la connexió amb la mar siga l'única solució real a llarg termini per a evitar que l'estat de “sopa verda” de l'Albufera siga crònic. Entendre que l'Albufera és geològica i històricament una llacuna costanera connectada al Mediterrani és vital per a dissenyar una gestió de l'aigua científica i adaptada al segle XXI.

Juan Víctor Molner Polit, Predoctoral Researcher, Universitat de València; Juan Miguel Soria Garcia, Profesor de Ecología, Universitat de València; Manuel Eduardo Muñoz Colmenares, Posdoctoral Researcher, Universitat de València y Noelia Campillo Tamarit, Investigadora No Doctora PIF, Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.