Amelia Ortiz ens obri les portes de l’Aula del Cel de la Universitat de València, on l’espai està disposat per a rebre investigadors, estudiantat universitari i alumnes de Primària i Secundària, amb o sense baixa visió, i així descobrir-los l’Univers com mai havien imaginat: a l’abast de les seues mans.

Es tracta del projecte de la Universitat de València ‘A Touch of the Universe’, que emergeix el 2007 per a participar en l’Any Internacional de l’Astronomia (2009) amb un programa de planetari per a persones invidents i que creix al llarg del temps fins a arribar a una segona fase de recerca l’any 2023: la que se’ns revela hui.

“Comencem a organitzar les activitats de cara al 2009 a partir d’experiències anteriors, com la de Sebastián Musso a l’Argentina. Creem un programa per a persones cegues que es va estrenar a l’Hemisfèric de València amb un gran èxit”, explica la investigadora principal del projecte. Després, la Lluna –“un important referent per a la història de la Humanitat”, afirma- i, finalment, els quatre planetes rocosos: Mercuri, Venus, La Terra i Mart.

Naixia llavors ‘A Touch of the Universe’, un projecte d’investigació solidari que esdevenia accessible l’Univers a persones invidents o amb baixa visió a través de la producció d’astrokits -que, a més de les esferes, comptaven amb un llibre sobre la Lluna i làmines de la NASA, tot això, material tàctil-. L’execució del treball va tindre lloc amb el suport de l’Oficina d’Astronomia per al Desenvolupament de la Unió Astronòmica Internacional.

Aquests kits es van repartir per tot el món a països desfavorits d’Amèrica, Àfrica i Àsia perquè xiquets i xiquetes amb pocs recursos pogueren comprendre els elements presents en el firmament. “És molt emocionant sentir l’entusiasme amb què reben els models i les explicacions que els acompanyen; i, al mateix temps, t’adones de les concepcions errònies que tenen. Per exemple, un xiquet que ha nascut cec, que només sap que existeix la Lluna perquè hi ha llibres tàctils, acaba pensant que és una cosa plana; no obstant això, quan toca per primera vegada una esfera descobreix que no és així, sinó que té volum…, i contemplar eixa reacció és molt bonic”, recorda Amelia Ortiz.

‘A Touch of the Universe’, en el qual també col·laboren investigadors de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia i de l’Institut de Física de Cantàbria, va més enllà i, gràcies al finançament dels fons europeus NextGeneration ha aconseguit realitzar nous models en 3D “únics”. “Són maquetes molt més complexes que representen realitats astronòmiques més complicades i difícils d’explicar a qualsevol persona, siga invident o no”, sosté l’astrofísica valenciana.

Amb una primera finalitat “d’il·lustrar conceptes i mostrar objectes importants en l’Astronomia”, la Universitat de València proposa models impactants, com l’estrela de tipus Be, “especial, molt massiva, molt calenta, molt jove”, que té línies d’emissió en el seu espectre i que gira amb moltíssima rapidesa, la qual cosa li atorga una curiosa forma allargada; o la Via Làctia que, com argumenta Amelia Ortiz, “no podem veure perquè és tan gran que no pot ser fotografiada per un satèl·lit”; en canvi, a través de les dades proporcionades per la missió europea Gaia d’astrometria és possible obtindre una imatge precisa i fiable de la galàxia, impresa ara en 3D i completament palpable: des del seu nucli central fins a la barra d’estreles i gas de la qual sorgeixen dos braços espirals principals donant lloc a uns altres braços secundaris.

“Tot això ho podem contar, ho podem veure, però si, a més, ho podem tocar…, molt millor, no?”, apunta Ortiz, qui també remarca la rellevància del material utilitzat per a la impressió tridimensional, la pols, perquè ofereix una experiència orgànica i sostenible, a diferència de materials compostos d’altres plàstics o resines.

La informació obtinguda a través de les dades de telescopis, com el Hubble, ha facilitat la creació dels models anteriors, així com del grup local de galàxies en el qual s’emplaça la Via Làctia, permetent-nos apreciar “com són les nostres veïnes”; fins i tot un model de l’Univers local que inclou mil milions d’anys llum i en el qual “podem veure on estan els grans supercúmuls de galàxies -agrupacions de milers de galàxies que hi ha a l’Univers- i com es distribueixen en filaments de matèria fosca i de gas”: és la teranyina còsmica.

Aquests i altres models es troben a un sol clic: estan disponibles en la pàgina web del projecte, https://astrokit.uv.es/, i són de descàrrega gratuïta, de tal forma que des de qualsevol punt del planeta i amb una impressora 3D es pot produir cadascuna de les peces per al seu ús i aplicació en educació, divulgació o recerca.

Un dels principals motius de la rellevància d’un projecte com ‘A Touch of the Universe’ resideix a “fer que l’Astronomia siga també accessible a persones invidents que puguen tocar el que no poden percebre en imatges”. Però també, com reconeix Ortiz, existeix una altra raó: “Volem que les persones que fan ciència de manera professional siguen el més diverses possible, perquè la diversitat és riquesa”. De fet, al costat d’aquest projecte ha estat sempre UVdiscapacitat, la Unitat d’Integració de Persones amb Discapacitat de la Universitat de València, la primera de les universitats espanyoles a plantejar un programa específic per a professorat i personal investigador amb discapacitat, la primera de les universitats espanyoles presencials amb més d’un miler d’estudiants amb discapacitat i, en definitiva, la universitat referent en atenció a la discapacitat a Espanya.

I per què? Doncs perquè, d’acord amb Amelia Ortiz, “el cel és un tresor que pertany a tots els éssers humans que habitem La Terra i, per tant, els qui l'estudiem tenim l’obligació de fer-lo accessible, d’explicar-lo…, perquè ningú es quede enrere i qui vulga puga aprendre i gaudir de l’Univers com ho fem els astrònoms”.