Les paraules que apareixen a la carretera per a indicar el pròxim desviament  no sempre es reconeixen igual de ràpid. José Luis Tapia.

Jose Luis Tapia Iglesias, Universitat de València; Francisco Rocabado, Universidad Nebrija; Ismael Gutiérrez Cordero, Universidad de Málaga; Javier García-Orza, Universidad de Málaga y Manuel Perea, Universitat de València

Imagineu que circuleu per una autovia que no coneixeu. El navegador anuncia una eixida, el trànsit ocupa els carrils contigus i sobre l'asfalt apareix una destinació partida en dues línies: LONA a sobre i BARCE a sota. Durant una fracció de segon, allò sembla no tenir sentit. En acabat, el cervell recompon el nom: BARCELONA.

Les lletres no estaven escrites al revés, però els fragments sí que apareixien en un ordre poc habitual. L'inici de la paraula era més prop del vehicle  i el segment final, més lluny. Pot semblar un detall sense importància. No obstant això, al volant, llegir una simple paraula competeix amb vigilar el trànsit, mantenir la trajectòria i decidir per on continuar. El nostre estudi mostra que aquest petit canvi en la disposició d'una paraula fa que tardem més a reconèixer-la.

Llegir en moviment

Quan un nom llarg no cap en l'amplària del carril, pot dividir-se en dues línies. Això obliga a triar entre dues lògiques. La primera respecta la lectura de dalt a baix: BARCE es pinta en la línia superior, més lluny, i LONA en la inferior, més a prop. La segona segueix l'avanç del vehicle i col·loca l'inici en la línia que el vehicle assolirà primer. En aquest cas, BARCE és el fragment de baix i LONA, el de dalt.

Les dues opcions poden semblar raonables. El nostre cervell, no obstant això, no les processa igual. I les normes tampoc resolen sempre el dilema de la mateixa manera. La norma espanyola 8.2-IC indica que quan els fragments de la paraula estan pròxims la primera meitat de la paraula ha de situar-se la més allunyada, tot i que permet invertir-los quan la separació és molt gran. En altres països, les recomanacions per a missatges de diverses línies segueixen criteris diferents o no consideren expressament què fer amb una única paraula partida. Per això, és molt probable veure totes dues disposicions als carrils i, fins i tot, en la mateixa ciutat o en la mateixa carretera.

Per comprovar si aquesta decisió gràfica afecta el reconeixement de paraules, vam fer dos experiments amb 96 participants. Els vam mostrar noms llargs de municipis espanyols i paraules inventades, tots dividits en dues línies. Només havien de prémer una tecla quan reconegueren una població real.

En el primer experiment, els noms apareixien sobre una textura d'asfalt sense altres elements. En el segon, els vam integrar en una escena de carretera amb perspectiva, carrils i altres elements visuals. En tots dos casos, vam presentar cada nom en dos formats: amb l'inici a la part superior, més allunyada, i amb l'inici a la part inferior, la més pròxima. La tasca era senzilla: volíem mesurar el temps necessari per a reconèixer un destinació a partir dels seus fragments.

De mil·lisegons a metres

El resultat va ser clar. Quan els fragments conservaven l'ordre habitual de lectura, és a dir, de dalt a baix, els participants reconeixien les destinacions amb més rapidesa i cometien lleugerament menys errors. L'avantatge va ser de 164 mil·lisegons amb fons neutre i de 211 mil·lisegons en l'escena de carretera. En tots dos experiments va aparèixer, per tant, la mateixa pauta: respectar l'ordre habitual de lectura en va facilitar el reconeixement.

Dos-cents onze mil·lisegons a penes es perceben en llegir en una pantalla, però en moviment adquireixen una altra dimensió. Durant aquest temps, un vehicle que circula a 100 quilòmetres per hora recorre quasi sis metres; a 120, una mica més de set. Això no significa que aquest retard cause més accidents, però aquesta comparació permet visualitzar la distància que recorre el vehicle en aquest interval.

Per què es tarda més a llegir en un format que en l'altre? Una explicació plausible és que anys de lectura han acostumat el nostre sistema visual a integrar les línies de dalt cap avall, de manera que aquest ordre es processa de forma més automàtica. Quan els fragments trenquen aquesta regularitat, podem necessitar reordenar-los mentalment abans de reconèixer el conjunt.

Carreteres que es llegeixen millor

El nostre experiment va analitzar el reconeixement de paraules, no la conducció, que és una tasca més complexa. Els participants no controlaven un vehicle, no triaven carril ni preparaven una maniobra. El següent pas serà estudiar aquestes disposicions en simuladors o en realitat virtual, en què puguen mesurar-se la mirada, l'elecció de carril, els moviments del volant i la frenada; també de nit, amb pluja o amb trànsit intens.

Mentre arriben aquestes proves, els resultats apunten una recomanació senzilla: si és necessari dividir en dues línies el nom d'una destinació, convé de mantenir l'inici en la línia superior i més llunyana, i el final en la inferior i més pròxima. És una decisió de baix cost perquè no requereix nous materials ni tecnologia, només aplicar un criteri coherent.

En definitiva, les marques viàries són un llenguatge amb el qual la carretera es comunica amb nosaltres en conduir. El seu disseny no hauria de dependre únicament d'una convenció heretada, sinó també de la manera en què funciona la lectura humana. Perquè en conduir, quan cada segon compta, la rapidesa que reconeixem una destinació és important.

Jose Luis Tapia Iglesias, Investigador Postdoctoral, Universitat de València; Francisco Rocabado, Cognitive researcher, Universidad Nebrija; Ismael Gutiérrez Cordero, Personal Investigador en Neurociencia Cognitiva del Lenguaje, Universidad de Málaga; Javier García-Orza, Profesor Titular de Universidad. Departamento de Psicología Básica. Universidad de Málaga. Fundador y director del Laboratorio de Cognición Numérica, Universidad de Málaga y Manuel Perea, Profesor de Psicología, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.