El descobriment, aconseguit per un equip d’investigadors de diverses universitats espanyoles i acabat de publicar en la revista Antiquity, constitueix un dels pocs casos coneguts a l’Europa mediterrània en què es preserva no només el conjunt de pesos del teler, sinó també elements de fusta i fibres vegetals associats. En concret, l’article està signat per Gabriel García Atiénzar, Paula Martín de la Sierra Pareja, Virginia Barciela González i Mauro S. Hernández Pérez, de la Universitat d’Alacant (UA), juntament amb Ricardo Basso Rial, de la Universitat de Granada, i Yolanda Carrión Marco, de la Universitat de València.

Segons explica el catedràtic de Prehistòria de la UA, Gabriel García Atiénzar, l’incendi va generar un context arqueològic molt particular on “el col·lapse del sostre va ser crucial”. “Hi va crear un context segellat en el qual l’àrea va ser destruïda de manera sobtada i va quedar immediatament colgada, la qual cosa en va permetre la conservació”, matisa. Sota les restes de la coberta esfondrada hi van quedar atrapats els elements del teler, incloses fustes carbonitzades, pesos de fang i cordes d’espart.

El teler va ser descobert durant l’excavació d’un espai de circulació situat al vessant occidental de l’assentament. Hi va aparèixer una plataforma elevada on es concentrava un conjunt molt dens de pesos de fang. Segons explica Ricardo Basso Rial, investigador postdoctoral de la Universitat de Granada, aquestes evidències van permetre identificar el dispositiu amb bastant seguretat, ja que “encara que el teler va aparèixer en un context col·lapsat i en faltaven algunes peces, el conjunt compacte de 44 pesos cilíndrics amb perforació central, la majoria d’uns 200 grams, és característic d’un teler vertical de pesos”.

Juntament amb aquests pesos s’hi van trobar diverses bigues de fusta de pi disposades en paral·lel. Algunes de les més gruixudes tenen una secció rectangular i probablement, corresponien als pals verticals del bastidor. Unes altres peces més estretes, de secció circular, s’interpreten com a barres horitzontals del sistema.

Els investigadors també hi van identificar fibres trenades d’espart associades a l’estructura i, fins i tot es van localitzar restes de cordons menuts a les perforacions d’alguns pesos, que probablement servien per a fixar els fils de l’ordit. Gràcies a aquesta combinació de pesos, fusta i fibres, l’equip ha pogut reconstruir amb precisió el funcionament del teler, una cosa molt poc habitual en contextos prehistòrics.

Anàlisi microscòpica de les peces de fusta recuperades
L’arqueobotànica Yolanda Carrión, de la Universitat de València, va analitzar les peces de fusta recuperades. “La conservació dels elements orgànics es va produir gràcies a l’incendi que en va carbonitzar les restes i a l’escassa alteració posterior, per la qual cosa, paradoxalment, el foc va destruir, però també va conservar”, explica.

L’estudi microscòpic de la fusta va permetre identificar que el teler estava fabricat amb pi blanc, una espècie àmpliament distribuïda a l’entorn. Segons Carrión, directora del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la Facultat de Geografia i Història de la UV, l’observació dels anells de creixement suggereix que les bigues procedien d’arbres longeus que proporcionaven fusta de gran diàmetre, cosa que indica una selecció acurada del material. “La posició dels elements de fusta de calibre divers, encaixats entre si i recolzats en una paret, juntament amb la presència dels pesos, permet elaborar una hipòtesi sòlida sobre la morfologia del teler”, hi afegeix la investigadora.

La troballa s’emmarca en un procés més ampli conegut com la revolució tèxtil de l’edat del bronze europea, caracteritzada per canvis tecnològics i econòmics en la producció de teixits.

Per a Ricardo Basso, aquest fenomen no va ser conseqüència d’un únic factor, ja que, segons explica: “La revolució tèxtil va ser el resultat de la convergència de diversos processos com ara l’expansió de la ramaderia orientada a la llana, innovacions tècniques en telers i eines de filat i canvis socials que hi van afavorir una producció tèxtil més intensiva i diversificada”.

A Cabezo Redondo, aquestes transformacions es perceben en l’aparició de noves formes de fusaioles (pesos de fus) més lleugeres i en diversos tipus de pesos de teler. Algunes d’aquestes són prou lleugeres com per a permetre la producció de teixits més fins i complexos, com les sarges de llana. No obstant això, els teixits, pròpiament dits, rares vegades es conserven en contextos arqueològics, per la qual cosa moltes d’aquestes inferències es basen en l’estudi indirecte de les eines.

Per això, el teler de Cabezo Redondo resulta especialment valuós, pel fet que “permet passar d’interpretar pesos aïllats a documentar un teler en funcionament quasi amb detall fotogràfic, amb l’estructura de fusta, les cordes, els pesos i el context arquitectònic”, hi subratlla Basso.

El context en què va aparèixer el teler aporta, a més, informació sobre l’organització social del treball. El dispositiu estava situat en un espai exterior compartit entre diversos habitatges, cosa que suggereix una producció cooperativa. “Això indica que diversos grups domèstics hi van poder col·laborar en activitats com filar, teixir o moldre gra”, assenyala Paula Martín de la Sierra, investigadora postdoctoral de l’Institut Universitari d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric (INAPH) de la UA i membre del projecte de recerca. “Altres activitats artesanals del poblat com la metal·lúrgia o el treball de l’ivori semblen haver estat concentrades en àmbits especialitzats”, hi concreta.

Les evidències bioantropològiques apunten, a més a més, a un paper central de les dones en aquestes activitats tèxtils, ja que en diverses sepultures de l’assentament s’han identificat dones amb dents que presenten desgast característic associat al treball de filat, probablement, per subjectar fibres o tallar fils amb els incisius.

Jaciment de Cabezo Redondo
Lluny de ser un llogaret aïllat, Cabezo Redondo va ser un important nucli regional. La grandària, la continuïtat de l’ocupació i la monumentalitat d’algunes estructures hi suggereixen que va actuar com a centre polític i econòmic al sud-est peninsular durant el II mil·lenni aC.

Encara que presenta similituds amb la coneguda cultura argàrica, els investigadors consideren que l’assentament pertany a una fase posterior, denominada post-argàrica. El famós tresoret d’or trobat al jaciment seria contemporani al teler.

Per als investigadors, la troballa obri noves vies d’estudi. Futures investigacions hi podrien incloure anàlisis arqueomètriques de fibres microscòpiques o estudis isotòpics d’ovelles per a reconstruir la procedència de les matèries primeres i el grau d’especialització de la producció tèxtil.

Mentrestant, el teler de Cabezo Redondo ja es perfila com un dels testimoniatges més complets de la tecnologia tèxtil a l’Europa de l’edat de bronze. Com resumeix Basso, el jaciment esdevé així “un laboratori excepcional per a estudiar l’evolució tècnica i social dels tèxtils durant el segon mil·lenni abans de la nostra era”.

Cabezo Redondo és un dels jaciments més importants de l’edat de bronze al sud-est de la península Ibèrica. Les excavacions sistemàtiques hi van començar el 1960 sota la direcció de l’investigador local José María Soler, qui va decidir intervenir-hi per a evitar la destrucció del turó per les pedreres d’algeps que explotaven el lloc.

Des del 1987, el jaciment ha sigut objecte de campanyes de recerca dirigides primer per Mauro S. Hernández i posteriorment, per un equip en el qual participen, entre altres, García Atiénzar i Virginia Barciela González, de l’INAPH de la UA.

L’assentament va estar ocupat aproximadament entre el 2100 aC i el 1250 aC i va arribar a tenir vora una hectàrea d’extensió. Les cases, construïdes sobre terrasses disposades al vessant del turó, tenien bancs, llars, sitges i recipients d’emmagatzematge. Les anàlisis de restes vegetals i animals indiquen que els habitants hi practicaven una economia agropecuària intensiva.

A més, nombroses troballes com ara, adorns d’or, plata, ivori d’elefant, granadures de vidre i petxines marines, entre altres, evidencien que la comunitat estava integrada en àmplies xarxes d’intercanvi que connectaven el sud-est peninsular amb altres territoris d’Ibèria, la Mediterrània occidental i, fins i tot Europa central.

Referència de l’article: Basso Rial R. E., García Atiénzar G., Carrión Marco Y., Martín de la Sierra Pareja P., Barciela González V., Hernández Pérez M. S. “Evidence of a warp-weighted loom in the Bronze Age settlement of Cabezo Redondo (south-east Spain)”. Antiquity. Published online 2026: 1-18. https://doi.org/10.15184/aqy.2026.10312