Aquesta tesi aborda la relació entre els espais culturals i les polítiques culturals, específicament en l'àmbit urbà. Concretament, en aquest projecte d'investigació argumentem, en primer lloc, que les polítiques culturals urbanes i les polítiques de creació d'espais culturals estan regides per una mateixa lògica i s'articulen en un tot funcional al paradigma dominant de política cultural (en la qual els espais culturals són alhora derivada i condició del model de democratització cultural). En segon lloc, sostenim que els espais culturals són la clau de volta de les polítiques de democratització cultural, en tant que constitueixen l'eina principal de la seua materialització efectiva. Finalment, sostenim que una redefinició del rol i els models d'ús i gestió dels espais culturals urbans comporta la potencialitat per a reformular les polítiques culturals locals en un sentit més eficaç, més eficient i més equitatiu. La proposta d'investigació es compon bàsicament d'una anàlisi teòrica, des d'una perspectiva interdisciplinària, que tracta de projectar una mirada crítica sobre els models convencionals de les polítiques culturals, suportat en l'estudi empíric de cas. L'estudi de cas, compost per les anàlisis dels espais culturals de les àrees metropolitanes de les dues capitals de la Comunitat Autònoma de Canàries ha sigut abordat de manera detallada i exhaustiva. En aquest marc, l'anàlisi dels espais de l'àrea metropolitana de Las Palmas de Gran Canaria té la funcionalitat epistemològica de corroborar els límits de les polítiques culturals convencionals; mentre que la segona anàlisi, referit al model del Projecte Districte de les Arts de Tenerife, exerceix la funció projectiva d'idear, sobre un escenari concret i real, les possibilitats de definir d'una nova manera els usos dels espais amb la voluntat de vehiculitzar aqueixa nova política cultural superadora de les limitacions detectades. És a dir, la metodologia de l'anàlisi de cas ens permet, d'una banda, falsar la teoria convencional i, per una altra, testar la plausibilitat d'una nova aproximació a la política cultural. En aquest sentit, la investigació s'ha centrat en dues qüestions principals. En primer lloc, pretén testar la coherència interna d'un marc teòric per a la definició i legitimació d'un nou model de política cultural capaç de superar —en termes d'eficàcia, eficiència i equitat— les principals limitacions i dèficits d'un paradigma, el de la democratització cultural, que argumentem com esgotat (tant des de la perspectiva intrateòrica —inconsistent— com des de la extrateórica —inoperant i incapaç de fer avançar els propis objectius pràctics proposats—). En segon lloc, la investigació pretén examinar les possibilitats de dissenyar un model d'espai cultural que contribuïsca a conformar una política cultural urbana de nova planta superadora dels principals dèficits —en termes d'eficàcia, eficiència i equitat— del paradigma de la democratització cultural.