Aquest text proposa una revisió de la idea de l’equipament cultural per a avançar cap a una comprensió ampliada del paper de la cultura en una ciutat contemporània. A fi de desenvolupar aquest argument, partim d’un breu repàs a l’evolució de la gestió i el govern de les grans ciutats espanyoles des de la restauració de la democràcia, atés l’encaix que en aquest procés han tingut els equipaments culturals. Seguidament, proposem una lectura de l’equipament cultural que, finalment, presenta com un element ancorat en la lògica de la democratització cultural, paradigma de política pública amb considerables faltes i estretors de què resulta necessari desprendre’s. Formulem llavors el marc de la «ciutat cultural», un aparell conceptual per a la reorientació i la reconnexió de la política cultural i la política urbana. La conceptualització proposada entén tres funcionalitats bàsiques de la ciutat com a artefacte: repositori, interfície i escenari, i les enuncia des d’una òptica complexa que posa en primer pla la satisfacció dels drets culturals de la ciutadania. Les possibilitats projectives que la ciutat cultural ofereix s’exemplifiquen amb les Bases Estratègiques per a la Transformació i la Recuperació de la Ciutat de l’Artista Faller a València, una estratègia cultural orientada a la transformació urbana que busca generar un espai productiu sostingut en les arts, la creativitat i la innovació, en el marc d’un entorn accessible de vivencialitat, trobada i col·laboració, amb l’objectiu últim de satisfer la materialització efectiva dels drets culturals de la ciutadania entesos de manera ampliada.