En les últimes dècades un dels arguments legitimadors de les polítiques culturals ha sigut que la cultura s'ha convertit en un recurs econòmic, per la qual cosa moltes vegades davant la dificultat intrínseca de debatre al voltant de la pertinència, bondat o eficàcia de les polítiques culturals el discurs econòmic es converteix en l'argument definitiu que les impulsa. Sens dubte resulta correcte atribuir a la perspectiva econòmica el fet d'allunyar-nos d'aproximacions hermenèutiques a la cultura, que impossibilitaven qualsevol debat social al marge dels experts il·luminats i per tant ha permés una racionalització evident de la intervenció pública en el camp de la cultura.