- D. Francisco José Navarro Sanchis
Magistrat del Tribunal Suprem - Dr. Ernesto Eseverri Martínez
Catedràtic de Dret Financer i Tributari en la Universidad de Granada - Dra. Carmen Uriol Egido
Professora Contractada Doctora. Universitat de València - Dr. Enrique de Miguel Canuto
Catedràtic de Dret Financer i Tributari en la Universitat de València
La responsabilitat patrimonial de l'Administració
El dret a ser indemnitzat constitueix un sub-dret del de bona administració. La normativa interna espanyola preveu la responsabilitat patrimonial de l'Estat legislador en les Lleis 39/2015 i 40/2015, com a correlat d'aqueix dret a ser indemnitzat.
L'origen d'aqueixa responsabilitat el trobem a nivell comunitari en algunes sentències del TJUE. Sense embargament,enfocant l'assumpte en el Dret espanyol, podem distingir cronològicament tres moments. En primer lloc, la jurisprudència espanyola a principis del segle XXI va començar a pronunciar-se sobre aquest principi, concretament, en tres sentències acosta del gravamen sobre el joc. En aquestes sentències, l'empresa recurrent exerceix davant el Tribunal Suprem l'acció de responsabilitat patrimonial i l'Alt Tribunal conclou que el principi exigeix que es reparen els perjudicis que aquestes han patit. En la segona sentència, la nota diferencia és que els altres no van presentar recurs i després de conéixer la sentència del gravamen complementari del joc, exerceixen l'acció de responsabilitat. En aquest cas, el Tribunal Suprem diu que no és acceptable que el contribuent haja de suportar els efectes negatius de les equivocacions del poder legislatiu, per la qual cosa per economia processal té sentit a més reconéixer aqueixa possible indemnització. La tercera sentència, coneguda com el Cas Recreatius S.A., fa una distinció important des de la practicitat: si hi ha cosa jutjada, no hi ha una altra alternativa que l'acció de responsabilitat; mentre que si no hi ha, es pot instar a la declaració de nul·litat de ple dret.
Aquestes resolucions, en definitiva, van constituir el substrat des del qual es prenen les pautes de referència amb les quals el Tribunal Suprems elabora la responsabilitat patrimonial. Més tard, en 2015 es va aprovar la regulació que constitueix hui dia el règim jurídic del sector públic, en el que es preveu expressament la responsabilitat patrimonial del legislador.
L'últim esdeveniment relacionat amb aquest tema és el recurs que va presentar la Comissió enfront d'Espanya, que es va resoldre en 2020 declarant contrari al Dret comunitari la regulació de 2015. En el preàmbul del recurs, el Tribunal conclou la insuficiència de la via econòmic administrativa per a reparar els danys ocasionats per part de l'Estat.
Existeixen dos motius concurrents de tal declaració. En primer lloc, hi havia una sentència prèvia a nivell comunitari que establia la contrarietat del Dret intern enfront del comunitari. A més, la condició establida en la Llei 40/2015 és contrària al Dret de la Unió Europea ja que no es preveu una solució adequada com a no es recull l'excepció que no hi haja un acte administratiu previ. Podríem establir dues conseqüències lògiques derivades del que s'estableix pels Tribunals acosta del dret a la bona administració.
D'una banda, el termini de prescripció o preclusió de l'acció de reclamació era a priori d'un any des de la sentència. No obstant això, el Tribunal raona que si no es pot exigir una sentència prèvia, la publicació de la mateixa no pot ser l'únic deu a quo per a exercitar l'acció.
Per un altre, en relació amb l'acció de responsabilitat per mal indemnitzable, aquesta es considera prescrita quan passen cinc anys des de la publicació de la sentència. Ací ocorre el mateix: la prescripció no pot estar subordinada al fet que existisca una sentència. Al seu torn, en una sentència del Tribunal Suprem, aquest afirma que quan el mal es deriva d'un acte administratiu, la producció del mal ve referida a tal acte i s'ha d'entendre interromput aqueix termini de prescripció de cinc anys.
Finalment, cal preguntar-nos si es podria demanar un lucre cessant per la vulneració del principi de bona administració. En aquest sentit, la responsabilitat patrimonial de l'Administració no solament es fa efectiva en una declaració contra l'Administració Pública, sinó com a pretensió accessòria d'una sol·licitud de nul·litat. És a dir, en un plet en el qual entre en joc una actuació de l'Administració, cap que es puga articular una reclamació de responsabilitat patrimonial de signatura accessòria a un procés l'objecte del qual siga la impugnació d'un acte administratiu. La reparació d'aqueix mal consistiria en la devolució del pagat de més o en la devolució dels interessos de demora, però no es pot descartar que la devolució del pagat indegudament comprenga altres conceptes, sempre que s'acrediten en el procés els requisits necessaris.
