Resum

La Sentència del Tribunal Constitucional 108/2022, de 26 de setembre estableix les bases respecte a l'abast de la inconstitucionalitat declarada en la STC 59/2017 en relació als art. 107.1. 107.2 a) i 110.4 del TRLHL. El Tribunal Constitucional destaca els possibles efectes de la declaració d'inconstitucionalitat ex tunc d'una disposició legal, així com les possibles vies de revisió dels actes dictats a l'empara d'una norma declarada inconstitucional i nul·la..

La sentència del Tribunal Constitucional 108/2022, de 26 de setembre de 2022, respon al recurs d'empara Núm. 1041-2019, en el qual es demana per part de la recurrent que, sobre la base d'una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE), es constate l'existència d'un error judicial patent en la desestimació del recurs que va interposar contra la falta de resposta a la seua sol·licitud de devolució de l'Impost sobre l'increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (d'ara en avant, IIVTNU).

Per a començar, ja sabem que el tema de la inconstitucionalitat de certs articles del text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals (d'ara en avant, TRLHL) és un tema que en els últims anys ha portat multitud de pronunciaments jurisprudencials i polèmica entorn de quan s'han d'entendre nul·les les liquidacions d'aquest impost comunament denominat “Impost sobre Plusvàlues”, històric en el nostre sistema tributari. 

Cal recordar que la famosa Sentència 59/2017, d'11 de maig, va declarar la inconstitucionalitat i nul·litat dels arts. 107.1, 107.2 a) i 110.4 TRLHL, ja que sotmetien a tributació situacions d'inexistència d'increments de valor. Els efectes d'aquesta resolució van ser ex origine, és a dir, amb efectes ex tunc i sense introduir cap limitació respecte de les situacions eventualment consolidades. Amb aquest pronunciament, el Tribunal Constitucional estava facultant als obligats tributaris a instar la devolució de les quantitats pagades en aquells supòsits en què no existia increment en el valor dels terrenys de naturalesa urbana. 

En la sentència que pretenem analitzar, la part actora formula demanda d'empara sobre la base de dues raons: en primer lloc, perquè havia sol·licitat la rectificació de la “autoliquidació” dins del termini legal de quatre anys i així i tot l'òrgan tributari la va rebutjar fonamentant la seua decisió en la naturalesa de liquidació administrativa ferma per no haver sigut impugnada en el termini d'un mes; en segon, perquè la denegació de la devolució del tribut que no havia d'haver sigut ingressat es va fonamentar en una limitació de l'abast de la nul·litat, quan en realitat la STC 59/2017 va declarar la nul·litat sense cap limitació en els seus efectes. 

El Tribunal Constitucional, davant els motius exposats per la recurrent, i sobre la base de la doctrina constitucional de l'error palés amb rellevància constitucional, estableix que sí que hi ha hagut una lesió del dret a la tutela judicial efectiva, ja que ha existit un error palés en el pronunciament realitzat pel Jutjat contenciós administratiu núm. 8 de Madrid, ja que aquest es basa en la STC 45/1989 per a limitar l'abast dels efectes derivats de la declaració de nul·litat. 

La part dispositiva de la sentència consisteix a reconéixer el dret a la tutela judicial efectiva de la recurrent recollit en l'article 24.1 CE, anul·lar l'acte i la sentència núm. 265/2018, totes dues del Jutjat contenciós administratiu núm. 8 de Madrid i, finalment, retrotraure les actuacions al moment anterior a la sentència, amb l'objectiu que es dicte una altra resolució que no vulnere el dret fonamental que la pròpia sentència reconeix. 

Com a conclusió, veiem que, en la sentència estudiada, el Tribunal Constitucional aclareix el debat sorgit entorn als efectes temporals de les declaracions d'inconstitucionalitat i declara que aquestes tenen efectes ex tunc, és a dir, retroactius, excepte que el propi Tribunal limite l'abast de la seua decisió, ja que aquest Tribunal ha de dilucidar l'abast de la nul·litat en cada cas, per exigència del principi de seguretat jurídica. Tal limitació de l'abast, que suposaria que els efectes anaren exclusivament ex nunc, no es produeix en la sentència del Tribunal Constitucional 59/2017, per la qual cosa de nou reiterem que la declaració d'inconstitucionalitat s'ha de retrotreure en el temps fins al moment en què es va dictar la norma declarada inconstitucional, en aquest cas, els articles 107.1, 107.2 a) i 110.4 TRLHL. 

En definitiva, la importància d'aquesta resolució del Tribunal Constitucional és manifesta, ja que aclareix el sentit de la controvertida sentència 182/2021 i amplia l'aplicació dels efectes de la nul·litat no sols a les situacions no consolidades, sinó també a aquelles que ja han sigut jutjades i sobre les quals recau sentència ferma, com és el cas que hem analitzat.