Un estudi dels professors Juan Bataller Grau i Carlos Vidal-Meliá, membres de l’Institut Universitari de Dret Patrimonial - Patrimonium de la Universitat de València, conclou que l’assegurança de divorci pot contractar-se lícitament a Espanya com una assegurança de persones i de sumes. El treball desenvolupa les bases jurídiques necessàries per a dissenyar una pòlissa que abone un capital prèviament acordat quan es produïsca el divorci.
L’article, titulat «L’assegurança de divorci com a assegurança de sumes: una proposta des del Dret espanyol», ha sigut publicat en el número 10 de la Revista de Derecho del Sistema Financiero: mercados, operadores y contratos. Els seus autors són Juan Bataller Grau, catedràtic de Dret Mercantil i director de Patrimonium, i Carlos Vidal-Meliá, catedràtic d’Economia Financera i Actuarial de la Universitat de València.
El treball parteix d’una realitat econòmica: el divorci pot generar despeses jurídiques, costos de canvi d’habitatge, pèrdues d’ingressos i noves obligacions familiars. Aquestes necessitats poden provocar problemes de liquiditat, endeutament o fins i tot la venda forçosa de béns. L’assegurança de divorci es planteja com una possible eina de protecció davant d’aquestes conseqüències econòmiques, no com un mecanisme que assegure la continuïtat del matrimoni.
Segons les dades recollides en l’article, a Espanya es van produir 76.685 divorcis en 2023. La duració mitjana dels matrimonis en el moment del divorci va arribar als 16,4 anys i el 81,6 % dels procediments es va resoldre de mutu acord.
Un contracte no regulat expressament, però jurídicament possible
L’ordenament espanyol no regula de manera específica l’assegurança de divorci. Tanmateix, aquesta absència de regulació no n’impedeix la contractació. Els autors sostenen que es tractaria d’un contracte d’assegurança atípic, però lícit, subjecte a les disposicions generals de la Llei 50/1980, de Contracte d’Assegurança, i a la normativa de protecció de consumidors i usuaris.
El treball defineix l’assegurança de divorci com el contracte pel qual una entitat asseguradora, a canvi del cobrament d’una prima, es compromet a abonar una quantitat prèviament pactada si la persona assegurada es divorcia.
La principal aportació de l’article consisteix a classificar aquest producte com una assegurança de persones i, atenent la prestació de l’assegurador, com una assegurança de sumes. Aquesta segona qualificació resulta especialment rellevant perquè la quantitat que rebria la persona assegurada quedaria establida en la pòlissa i no dependria de la quantificació posterior dels danys econòmics realment patits.
Per tant, una vegada acreditat el divorci i comprovada la cobertura, l’assegurador abonaria el capital convingut. El funcionament seria similar, en aquest aspecte, al d’altres assegurances de persones que paguen una quantitat predeterminada quan es produeix la contingència coberta.
Quan es produiria el sinistre?
En la modalitat analitzada, el risc cobert seria exclusivament el divorci. Quedarien fora, en principi, altres situacions que poden afectar el matrimoni, com ara la separació, la nul·litat o la defunció d’un dels cònjuges.
El sinistre es produiria quan el divorci adquirira plena eficàcia jurídica: amb la fermesa de la sentència o del decret que el declare, o mitjançant la corresponent escriptura pública en els supòsits de divorci notarial. La reconciliació posterior no permetria a l’assegurador exigir la devolució de la prestació, llevat que s’acreditara l’existència de frau.
La configuració com a assegurança de sumes també simplificaria la liquidació. Encara que l’entitat hauria de comprovar la vigència del contracte, l’existència del divorci i el compliment de les condicions de la pòlissa, no seria necessari determinar el valor exacte del perjudici econòmic. Els autors consideren que aquesta menor complexitat hauria de traduir-se en terminis de pagament més reduïts i en una aplicació més estricta dels interessos de demora quan l’assegurador retarde injustificadament la prestació.
Assegurats, beneficiaris i contractació col·lectiva
L’assegurança podria contractar-se per compte propi, quan coincidisquen prenedor i assegurat, o per compte d’altri. En determinats dissenys, tots dos cònjuges podrien figurar com a assegurats. Aquesta possibilitat resulta menys problemàtica en una assegurança de sumes que en una assegurança de defensa jurídica, en què una mateixa entitat no podria defensar simultàniament interessos enfrontats.
L’article planteja majors reserves respecte de la figura del beneficiari. Els autors consideren que el dret autònom reconegut al beneficiari en l’assegurança de vida per al cas de defunció no hauria de traslladar-se automàticament a l’assegurança de divorci. No obstant això, la pòlissa podria incorporar una cessió del dret de cobrament a favor d’un tercer.
També es destaca el possible desenvolupament del producte mitjançant assegurances col·lectives, per exemple, a través d’una pòlissa contractada per una empresa per als seus treballadors. La contractació col·lectiva podria reduir la selecció adversa, és a dir, la tendència a contractar l’assegurança principalment per part de qui ja considera elevat el seu risc de divorci.
Com previndre el frau i el risc moral
Una de les principals objeccions a l’assegurança de divorci és que el sinistre depén, almenys parcialment, de la voluntat dels cònjuges. L’estudi diferencia, però, entre la intervenció de la voluntat en el divorci i la provocació fraudulenta del sinistre.
Els autors sostenen que el divorci conserva un component aleatori suficient per a ser assegurable. Que un dels cònjuges puga iniciar el procediment no significa que l’esdeveniment es trobe enterament sota el seu control ni que la contractació manque d’incertesa.
Una altra qüestió diferent és que els cònjuges provoquen o simulen el divorci amb la finalitat de cobrar l’assegurança. En aquest cas seria aplicable la regla general de la Llei de Contracte d’Assegurança que allibera l’assegurador quan el sinistre ha sigut causat de mala fe.
Com a principal mesura preventiva, el treball proposa introduir un període de carència de quatre anys. Durant aquest temps, la pòlissa estaria vigent, però un divorci no generaria encara el dret a percebre la prestació. Aquest termini dificultaria que l’assegurança es contractara per a cobrir una ruptura ja decidida o per a executar un frau prèviament planificat.
El pas següent: integrar el disseny jurídic i actuarial
L’article proporciona l’estructura jurídica per a construir una futura pòlissa, però no presenta un producte comercial acabat ni calcula la seua prima. La tarificació exigiria incorporar factors capaços d’explicar el risc de divorci, com ara l’edat, la duració del matrimoni, els divorcis anteriors, la situació econòmica, les diferències educatives o determinats elements relacionats amb el cicle vital.
Els autors adverteixen que l’absència de bases de dades homogènies que reunisquen tots aquests factors en dificulta l’aplicació directa i pot fer necessari recórrer a models actuarials i tècniques de simulació.
El desenvolupament d’una assegurança de divorci requeriria, per tant, combinar unes bases tècniques actuarials sòlides amb una delimitació contractual clara, mecanismes eficaços contra el frau i una protecció adequada de les persones assegurades. També hauria de superar el possible rebuig social derivat d’interpretar-ne la contractació com una manera d’anticipar el fracàs matrimonial.
L’estudi conclou que aquest producte pot tindre cabuda en el Dret espanyol i que la seua configuració com a assegurança de persones i de sumes ofereix una base jurídicament coherent. La seua possible implantació dependrà ara que el disseny actuarial, contractual i comercial permeta transformar-lo en una eina efectiva de protecció financera per a les famílies.
Més informació
Bataller Grau, Juan, i Vidal-Meliá, Carlos (2025). «L’assegurança de divorci com a assegurança de sumes: una proposta des del Dret espanyol». Revista de Derecho del Sistema Financiero: mercados, operadores y contratos, número 10, secció Estudis.
Consultar l’article en la Revista de Derecho del Sistema Financiero
