La unitat de recerca “Neurociència Social” està centrada en l'estudi científic de diverses temàtiques socials des d'una perspectiva biopsicosocial, considerant l'enfocament humanista en l'hora de comprendre el comportament humà. Els treballs que s'estan realitzant estan principalment focalitzats en l'estudi tant de la violència i l'estrès social, com de l'empatia, la compassió i la cooperació.

D'aquesta manera, sorgeix la Neurocriminología, que persegueix aplicar la metodologia i les tècniques d'estudi de les neurociències per a comprendre, predir, tractar i fins i tot prevenir la violència i la criminalitat. Els coneixements neurocriminològics podrien ser emprats tant en la prevenció, com en el diagnòstic i el tractament de la violència, així com en l'estimació de la probabilitat de reincidència.

Existeixen determinats factors de risc que predisposen a la conducta violenta, entre els quals destaquen:

• Problemes de dependència de l'alcohol i/o drogues.
• Dèficits neuropsicològics.
• Alteracions de la regulació emocional i conductual.
• Esquemes de pensaments facilitadors de la violència.
• Situacions socials adverses.

Basant-se en aquests factors de risc (entre altres), les persones tendeixen a comportar-se de manera violenta, sense tenir en compte les conseqüències futures, bé siguen negatives o positives, i fracassen en emprar la informació disponible en el mitjà per a preveure les conseqüències dels seus actes i inhibir la seva conducta.

Un exemple d'aquesta predisposició a la violència es dona en homes penats per violència de gènere. La realització d'estudis des d'una perspectiva biopsicosocial ofereix informació addicional sobre la violència de gènere, ja que permet descriure de manera concreta el seu perfil neurocriminològic i delimitar el rol de cada factor de risc en la propensió a la violència. També permet analitzar l'efectivitat dels tractaments sobre les variables neuropsicològiques i biopsicològiques analitzades. Els resultats d'aquests treballs estan tenint una aplicació en l'àmbit nacional i fins i tot internacional, i podrien estendre's a multitud de persones que es troben en situacions similars.

Encara que tot això no està lliure de qüestions ètico-legals, la neurociència s'està convertint en una important influència en la comprensió i l'estudi del comportament violent i criminal. En aquest context, la Neurocriminologia positiva se centra en els processos positius com:

• L'empatia.
• La compassió.
• Les emocions positives.
• La conducta prosocial.

Aquests coneixements derivats de les línies de recerca posades en marxa podrien ser utilitzats en l'elaboració de programes de prevenció i intervenció de la delinqüència.

La cooperació és una conducta típicament humana centrada en les relacions socials, que pot definir-se com una estratègia adaptativa consistent a obrar conjuntament amb un altre o altres, augmentant la probabilitat d'aconseguir un propòsit comú. Aquesta conducta cooperativa és resultat de processos cognitius i emocionals relacionats amb constructes com l'altruisme i l'empatia. Per això, l'aplicació més rellevant d'aquestes recerques consisteix en l'ús dels resultats obtinguts en la promoció de les conductes prosocials i la prevenció i el tractament de la conducta antisocial. No obstant això, són encara escasses les recerques, en condicions controlades de laboratori, que hagen analitzat els canvis psicobiològics que es produeixen en cooperar. Així i tot, hi ha un creixement exponencial en l'estudi dels mecanismes psicobiológicos de la cooperació; el que permet obtenir informació fonamental per a avançar en el desenvolupament d'un model social més cooperatiu i empàtic.

En els últims anys, el mindfulness s'ha establert com una estratègia d'intervenció de gran utilitat en l'entorn sanitari, en influir beneficiosament sobre la salut de diferents poblacions. A més, algunes recerques han assenyalat que les intervencions basades en mindfulness influeixen positivament sobre l'empatia en estudiants universitaris i en professionals sanitaris. Aquests resultats són prometedors pel que fa a la introducció del mindfulness en la formació dels psicòlegs. No obstant això, en els estudis realitzats fins ara únicament s'han inclòs mesures d'autoinforme per a avaluar l'empatia, la qual cosa no permet afirmar que aquestes intervencions siguen realment útils, ja que l'increment en la percepció subjectiva dels participants no assegura una millora en la seva habilitat empàtica. En aquest sentit, és necessari efectuar noves recerques en les quals s'incloga una avaluació situacional de l'empatia, amb mesures d'execució i marcadors biològics com l'oxitocina, hormona que s'ha relacionat amb l'empatia i les vinculacions afectives.