La cultura com a recurs de desenvolupament. Pràctiques, discursos i representacions en processos modernitzadors contemporanis. La relació entre la cultura i els processos i imaginaris del desenvolupament resulta un element crucial per al disseny de noves polítiques, en particular les referides a l'àmbit cultural i educatiu, tant als països del Nord com en els del Sud. Tradicionalment, el concepte de "desenvolupament" s'ha associat amb una dimensió predominantment econòmica i en relació amb el creixement. Però la decisió de Nacions Unides d'adoptar l'Enfocament de Desenvolupament Humà proposat per Amartya Sen dissenyen un nou panorama polític en el qual el component d'ingrés-renda es desplaça com a principal indicador del desenvolupament, en favor d'una lectura del benestar més enllà de creixement econòmic. En aquest context, resulta pertinent preguntar-se sobre el valor de la cultura en temps de globalització, en les seues dues dimensions: com a eix articulador de la resistència als discursos hegemònics sobre el model de desenvolupament promulgat per alguns dels principals organismes internacionals, i com a producte travessat pel mercat en el procés de globalització econòmica. És possible pensar sobre el "desenvolupament" a partir d'un camp (el cultural), problemàtic en el seu estatut científic, en la seua particular productivitat i en la seua dubtosa innovació? Quina consideració mereix, en aqueix context, la qual cosa sempre ha constituït l'objecte d'estudi del camp de les Humanitats?, Com analitzar, des d'aqueix camp, les produccions artístiques que promouen determinades representacions de "desenvolupament"? Sense cap dubte, l'esfera cultural s'ha convertit en un lloc privilegiat per a representar els processos de desenvolupament, dotar-los d'intel·ligibilitat i projectar sentits socials sobre ells. Per això cal revisar la naturalesa d'aqueixes representacions; així com analitzar i historitzar el lloc que s'ha donat a la cultura en el disseny institucional d'estratègies i plans de desenvolupament, per a des d'ací redefinir la manera en què les produccions artístiques contribueixen a aquests processos i la manera més adequada per a abordar-les.
El grup Història i Historiografia de la llengua espanyola en la seua diacronia (HISLEDIA) de la UV compta amb una llarga trajectòria. Les seues línies d'investigació, Història de la llengua espanyola i Historiografia de la llengua espanyola, van ser iniciades per Emilio Ridruejo des de principis de la dècada de 1980 i van comptar la creació d'una càtedra amb el perfil d'Història de la llengua i Dialectologia, ocupada per Mª Teresa Echenique Elizondo en 1987. Després del trasllat d'Emilio Ridruejo a la Universitat de Valladolid en 1988, el grup va ser liderat per Mª Teresa Echenique fins a la seua jubilació en 2020, passant llavors la direcció a Mª José Martínez Alcalde.
El grup HISLEDIA ha desenvolupat deu projectes d'investigació finançats en convocatòries competitives en els quals ha comptat amb la participació d'investigadors de diverses universitats espanyoles i estrangeres que han contribuït a la projecció internacional del grup i a la consolidació de la seua activitat investigadora. Des de la seua creació, el grup ha abordat aspectes fonamentals de l'estudi de l'evolució de l'espanyol en vessant històric i historiogràfic, sense perdre mai de vista la perspectiva contrastiva en la seua relació amb en resta de les llengües i modalitats hispàniques, principalment el basc, el català i el portugués. S'ha prestat particular atenció a les següents qüestions:
- Història de la llengua castellana al llarg de la seua evolució diacrònica en contacte amb altres modalitats lingüístiques peninsulars.
- Fraseologia i Fraseometría de la llengua castellana en la seua diacronia.
- Estudi filològic de la llengua castellana en els seus orígens.
- Història de la pronunciació del castellà.
- Codificació gramatical, ortogràfica i lexicogràfica de la llengua castellana.
- La norma del castellà des del punt de vista historiogràfic: gramàtiques, ortografies i diccionaris.
Els membres del grup han participat en congressos nacionals i internacionals de primer ordre en la seua especialitat, a més de produir un nombre important de publicacions d'impacte en el seu àmbit (com a grup i de manera individual), i acredita una solguda trajectòria en la formació de personal d'investigació i de direcció de tesis doctorals. Compta amb una àmplia experiència en l'organització de congressos, simposis, jornades i trobades d'especialistes. Entre elles, el V Congrés Internacional d'Història de la Llengua Espanyola (Universitat de València, 2000), el Simposi Internacional "Lexicografia, Codificació gramatical i Fraseologia en honor a G. Haensch" (Universitat de València i Universität Augsburg, 2003), l'exposició "El llegat de Rafael Lapesa: València 1908-Madrid 2002" (Biblioteca Valenciana i Institut Cervantes, 2008), el XXVI Congrès Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques (València, 2010) amb una secció expressament relacionada amb la investigació del grup, les Jornades de Codificació Gramatical de l'Espanyol: història i historiografia (Universitat de València, 2004), les Jornades Internacionals de Fraseologia històrica (primera i segona edició, Universitat de València, 2015 i 2016), la coordinació de la Secció de Fraseologia històrica del Congrés d'Hispanistes Alemanys (Munic, 2017), la Trobada científica Internacional Història contrastiva de la llengua castellana i la seua historiografia (Universitat de València, 2018) i l'organització del XIII Congrés de la Societat Espanyola d'Historiografia Lingüística (Universitat de València, 2022).
La investigació del grup s'ha plasmat, entre moltes altres publicacions, en les següents obres: Fraseologia espanyola: diacronia i codificació (CSIC, 2017), La fraseologia a través de la història de la llengua espanyola i la seua historiografia (Tirant Humanitats, 2017), Com es fan les unitats fraseològiques: continuïtat i renovació en la diacronia de l'espai castellà (Peter Lang, 2018) i DHISFRAES. Diccionari històric fraseològic de l'espanyol. Tasca lexicogràfica del segle XXI. Combinacions de caràcter locucional prepostivo i adverbial. Mostra arquetípica (ed. per M.ª Teresa Echenique i Francisco P. Pla a partir del corpus recopilat pel grup HISLEDIA, Peter Lang, 2021).
El Grup d'investigació en Lingüística, discurs i cognició, LINDICO, assumeix plantejaments cognitius per a combinar en tot moment la reflexió lingüística estrictament teòrica amb el necessari foment de diversos àmbits aplicats, des del convenciment que la fi última de la (necessària) teoria gramatical i pragmàtica és servir de base per a les posteriors aplicacions i accions de transferibilitat científica a la societat.
Encara que les investigacions desenvolupades pels membres del grup en els diferents projectes competitius d'I+D atenen múltiples camps, els estudis més consolidats es refereixen fonamentalment a dues línies de treball: l'àmbit de la lingüística clínica i l'anàlisi del discurs polític i mediàtic. Al llarg de la seua trajectòria, el grup ha anat consolidant un model teòric propi, d'orientació pragmàtica-funcionalista, que s'emmarca en la Lingüística cognitiva. Així, els àmbits teòrics abordats inclouen totes les disciplines pròpies de la lingüística: fonologia, morfosintaxis, semàntica, pragmàtica, tipologia i universals, psicolingüística i sociolingüística. Els àmbits aplicats inclouen, entre altres:
- Anàlisi del discurs en l'esfera pública, segons diferents variables i contextos (discurs polític, discurs mediàtic, discurs digital), amb especial atenció a l'argumentació i persuasió que caracteritzen pragmàticament els registres dels mitjans de comunicació i dels emissors polítics (partits i líders) en els diferents suports i canals comunicatius (premsa escrita, xarxes socials, televisió, publicitat i propaganda, etc.).
- Lingüística clínica: descripció del llenguatge (gramàtica i pragmàtica) en diverses situacions patològiques a partir de dades ecològiques. Fruit d'aquesta línia d'investigació han sigut iniciatives com:
- l'elaboració de corpus específics de llenguatge infantil i de llenguatge deficitari basats en dades ecològiques;
- la descripció del llenguatge de situacions patològiques com l'afàsia, la síndrome de Williams, el TDAH, les demències tipus alzheimer, o les lesions d'hemisferi dret;
- l'elaboració de diversos tests i perfils d'avaluació del llenguatge, i de guies comunicatives per a interlocutors de parlants amb dèficit.
Totes aquestes línies d'investigació es complementen amb les oportunes activitats de difusió i gestió de la I+D+i, com a congressos, seminaris, etc.
