El projecte d'investigació FISCAP part de la hipòtesi que el sistema tributari espanyol, en línia amb les tendències de dret comparat, mostra un biaix de favor en el tractament fiscal del capital i de les seues rendes. Aquest tracte favorable és normalment acceptat com a irreversible per raons que són, principalment, d'eficiència econòmica o de pur pragmatisme fiscal, encara que resulte controvertit des de l'òptica estricta dels principis constitucionals de justícia tributària.

La dualització de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (d'ara en avant, IRPF), i la introducció i manteniment de mesures legals que atenuen el gravamen d'algunes rendes del capital (p.e., reducció aplicable sobre els rendiments derivats de l'arrendament d'habitatges) o que permeten diferir la seua integració en la base imposable de l'impost (règim especial de les institucions d'inversió col·lectiva), del qual depén en bona part la justícia del sistema tributari d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional (sentència 182/1997, de 28 d'octubre), ho han reduït, pràcticament, a la condició d'impost sobre les rendes del treball dependent i autònom. Així, segons l'anàlisi estadística de les dades de l'IRPF de l'exercici 2020 (pàg. 95), últim publicat pel Ministeri d'Hisenda, un 82,9% de la base imposable de l'impost va correspondre en aquest període impositiu a rendiments del treball, mentre que els rendiments d'activitats econòmiques, que poden identificar-se majoritàriament com derivats del treball autònom, va representar un 6,3%, havent de tindre's en compte que aquestes rendes s'integren en la base imposable general de l'impost i que suporten, per això, major grau de progressivitat. La resta de la base imposable agregada va correspondre en aquest període impositiu a rendiments del capital immobiliari (1,9%), del capital mobiliari (3,2%), guanys i pèrdues patrimonials (3,9%) i resta de rendes (1,8%). En definitiva, només al voltant de l'11% de les rendes declarades en l'IRPF va correspondre a rendes del capital, majoritàriament integrades, a més, en la base imposable de l'estalvi, que se subjecta a un gravamen pràcticament proporcional equiparable a l'aplicat als trams inferiors de l'escala de gravamen que suporten les rendes del treball.

Pot dir-se per això, en canvi, que l'impost sobre les rendes del capital en el nostre sistema tributari és, per excel·lència, l'Impost de societats, que, lògicament, no permet aprehendre de manera progressiva la capacitat econòmica dels titulars últims de les entitats subjectes a aquest, és a dir, les persones físiques contribuents de l'IRPF, havent de tindre's en compte, a més, que una de les principals estratègies de diferiment del gravamen d'aquest tipus de rendes en aquest impost és la basada en la utilització de l'expedient societari com a instrument de planificació fiscal al servei de la gestió de grans i fins i tot mitjans patrimonis no sols empresarials, sinó també purament immobiliaris o financers. Aquesta qüestió ha sigut estudiada amb particular atenció en el Llibre blanc sobre la Reforma Tributària de 2022, en el qual s'arriba a afirmar que, a fi d'assegurar els principis d'equitat vertical i horitzontal (pàg. 79), “cobra especial rellevància evitar l'abús en l'ús de la forma societària per a eludir la progressivitat de l'impost sobre la renda, la tributació de la riquesa, així com combatre l'elusió i evasió de la imposició indirecta instrumentada a través de societats que no es troben plenament afectes a una activitat econòmica”.

No es tracta només, per tant, de la notable desfiscalització de les rendes del capital en comparació amb la que experimenten les del treball, que s'aprecia en l'IRPF gràcies al seu caràcter dualitzat o semidual i a altres aspectes del seu règim jurídic que els brinden un tractament fiscalment més benigne, sinó també, o encara abans, del fet que l'Impost de societats, tradicionalment concebut com un impost a compte de la imposició sobre la renda de les persones físiques, ha esdevingut, gràcies a la interposició de societats, en un refugi que permet diferir, de forma fins i tot indefinida en el temps, el gravamen de les rendes del capital en l'IRPF. És més, podem afirmar que s'ha convertit en un mitjà per a obtindre un tractament de les rendes derivades de la inversió financera i immobiliària comparativament més avantatjós que el que ja mereixen les rendes d'activitats econòmiques, basades principal, encara que no exclusivament, en l'ús de capital.

Des del punt de vista dels principis constitucionals de justícia tributària, no podrà ignorar-se en la investigació, no obstant això, que la seua hermenèutica no permet extraure amb facilitat conclusions concretes sobre la seua projecció sobre una qüestió d'abast general o estructural com és el tractament del capital i de les seues rendes, màximament si es té en compte que un aspecte tan rellevant, que afecta el seu règim fiscal com el caràcter dual de l'IRPF, ja va ser admés pel Tribunal Constitucional, en la seua sentència 19/2012, de 15 de febrer, amb l'expeditiu argument que “les diferents rendes, en funció de la font de la qual provinguen, per molt que puguen coincidir en la seua quantia, no representen idèntiques manifestacions de capacitat econòmica susceptibles de ser, en principi, comparables”. Aquesta conclusió es topa de cara, no obstant això, amb el clàssic postulat *hacendístico segons el qual són les rendes del treball, com a rendes no fundades, les que mereixen un tracte de favor enfront de les del capital.

No pot causar estranyesa tampoc, per això, que el legislador, subjecte en les últimes dècades, a més, a la perenne amenaça de la fugida del capital en un context de lliure circulació d'aquest factor productiu, haja avançat també per la senda de la reducció de l'Impost de societats, tant mitjançant una significativa minoració del tipus de gravamen general de l'impost, com, de manera selectiva, mitjançant la introducció o el manteniment en la seua normativa de diferents règims especials dirigits a protegir la inversió de capital (exempció de dividends, entitats dedicades a l'arrendament d'habitatges, societats cotitzades d'inversió en el mercat immobiliari, entitats de capital-risc, institucions d'inversió col·lectiva, entitats de tinença de valors), règims sobre la legitimitat dels quals des del punt de vista de la utilització del tribut amb finalitats extrafiscals no pot dubtar-se per principi, però els beneficiaris últims del qual se situen majoritàriament en el segment de població amb major capacitat econòmica.

En l'anàlisi de l'Impost de societats com a genuí impost sobre les rendes del capital no pot defugir-se, d'altra banda, que la seua normativa reguladora també mostra algunes diferències de tracte en funció de la dimensió de les empreses i d'altres característiques que situen a algunes d'elles, les adscrites a la denominada “economia social”, en una posició intermèdia a la qual ocupen treball i capital com a factors purs de producció de rendes dins del procés de creació i predistribució de la riquesa en el mercat. Per tant, el seu règim fiscal constitueix un bon terme de comparació a l'hora d'analitzar i avaluar les línies mestres del tractament de les rendes del capital des del punt de vista dels principis de justícia tributària i, en particular, de la funció redistributiva dels impostos sobre la renda.

Finalment, el cercle de la investigació es tancarà mitjançant l'anàlisi de les funcions que poden exercir en tal context, dins del subsistema dels tributs que recauen sobre el capital, i sense perjudici de les reformes legals que es consideren necessàries, l'Impost sobre el Patrimoni (d'ara en avant, IP) i l'Impost sobre Successions i Donacions (d'ara en avant, ISD), prestant-se particular atenció al tractament ostensiblement avantatjós que reben dins d'aquests impostos els béns i drets afectes a activitats econòmiques, és a dir, el capital productiu enfront del purament financer o immobiliari generador de rendes passives.

En tal sentit, un dels principals arguments esgrimits a favor de la supressió d'aquests impostos personals sobre la riquesa i sobre la seua transmissió a títol gratuït, l'adherència del qual als principis de justícia tributària és, per definició, molt major que la que presenten els impostos reals sobre determinats béns (significativament l'Impost sobre Béns immobles), és que els generosos beneficis fiscals reconeguts als patrimonis empresarials individuals i, sobretot, a les participacions en entitats amb activitat econòmica, fan recaure el gravamen, principalment, sobre el patrimoni immobiliari i, des d'un punt de vista socioeconòmic, sobre les denominades classes mitjanes. Des d'un punt de vista lògic, aquest argument només se sosté si es parteix de la premissa que tals beneficis fiscals són, en la seua regulació actual, plenament concordes amb els principis de justícia tributària i de què no han de ser objecte, per això, de cap reforma a fi de propiciar un gravamen més equitatiu dels titulars de la riquesa.

No podrà oblidar-se tampoc que les decisions entre consum i estalvi generador de rendes del capital varien al llarg de la vida dels contribuents (cicle vital) i, en aquest sentit, que el canvi demogràfic al qual assistim podria exigir repensar el sistema tributari. No obstant això, convindrà diferenciar, pel que fa a l'objecte del projecte, entre el diferent tracte que mereixen l'estalvi previsió i l'estalvi purament financer.
Sobre l'àmbit de la fiscalitat objecte de la investigació proposada sobrevolen, evidentment, diversos condicionants derivats de les tendències que s'aprecien des del punt de vista de la fiscalitat comparada i internacional en les últimes dècades. Resulta ineludible, per això, introduir, fins i tot de manera transversal, una anàlisi des d'aquesta doble perspectiva a fi de revelar les condicions de possibilitat de qualsevol reforma tendent a procurar una contribució més equitativa de les rendes del capital. Haurà de tindre's en compte, en aquest sentit, que s'observa en els últims anys una major sensibilitat de les organitzacions internacionals de caràcter econòmic en la lluita contra l'evasió i l'elusió fiscal com a precondició d'un tractament tributari més just de les rendes del capital transnacionals i fins i tot cap a la recuperació o el reforçament dels impostos generals sobre la riquesa, en el que ha influït significativament la constatació de l'increment de la desigualtat experimentat arran de les crisis econòmiques de l'última dècada i, en particular, la derivada de la pandèmia del COVID-19.

El projecte planteja com a objectiu general de la investigació, en definitiva, l'anàlisi, des d'un punt de vista jurídic, dels aspectes estructurals del gravamen de les rendes del capital, tant productiu com financer, així com de la seua titularitat i transmissió. Tot això a fi de confirmar o refutar la hipòtesi de partida, d'elucidar quins són, si és el cas, les condicions de possibilitat de la correcció del desequilibri existent en el gravamen de treball i capital en l'estat de coses actual i de determinar si és si més no convenient mantindre, sense perjudici de les reformes que exigisca l'eliminació de les disfuncions que presenta la seua regulació o de l'adopció d'altres formes alternatives de gravamen, la imposició sobre la riquesa de les persones físiques i de la seua transmissió a títol gratuït com a figures tributàries complementàries del gravamen de la renda, a fi de garantir una més exquisida adequació del gravamen del capital als principis tributaris d'igualtat i progressivitat.

Interés del projecte

Aquesta investigació es planteja en el context de crisis econòmiques encadenades i d'increment de la desigualtat de renda i de riquesa al qual assistim en els últims temps, que està propiciant una creixent preocupació per l'establiment d'una imposició mínima sobre les rendes societàries, singularment les de caràcter transnacional, així com un rediviu debat sobre els impostos sobre el patrimoni i sobre les adquisicions a títol gratuït, del qual són bona mostra l'atenció prestada a aquests impostos en els últims temps per alguns organismes internacionals (The Role and Design of Net Wealth Taxes in the OECD -2018-, Inheritance Taxation in OECD Countries -2021-, Fiscal Monitor IMF -april 2021). Així mateix, reforça la conveniència de realitzar la investigació la controvèrsia suscitada per la pràctica eliminació del gravamen sobre la riquesa en algunes Comunitats Autònomes mitjançant l'exercici de les seues potestats normatives sobre aquests tributs cedits per l'Estat, que ha motivat la creació de l'Impost Temporal de Solidaritat sobre les Grans Fortunes recentment avalat pel Tribunal Constitucional en una sentència encara no publicada en la qual ha desestimat les al·legacions de contravenció dels principis constitucionals de capacitat econòmica i d'interdicció de no confiscatoriedad del sistema tributari, obrint-se amb això una nova línia d'anàlisi que, fins ara, no havia propiciat l'aplicació de l'Impost sobre el Patrimoni al qual complementa. No pot deixar-se d'assenyalar, finalment, la connexió de la temàtica plantejada amb el protagonisme atorgat a la imposició sobre la riquesa en el Llibre blanc sobre la Reforma Tributària de 2022.

Des del punt de vista científic, l'originalitat del projecte radica en el fet que es proposa transcendir la mera anàlisi jurídica-positiu de determinats impostos o règims fiscals particulars per a abordar el tractament fiscal del capital de manera global i valorar-lo des de la perspectiva de la justícia constitucional amb finalitats propositius, al mode en què s'escomet aquesta tasca des de la teoria hacendística de la imposició òptima, però amb les eines pròpies del mètode jurídic.