La competitivitat territorial ja no es mesura només per les infraestructures, sinó per la capacitat de desenvolupar, atraure i retenir talent. En l'actual context, factors com la qualitat de vida, la flexibilitat i la diversitat són ara decisius.

Troballes clau

1.1. El capital humà com a principal factor de resiliència econòmica.
La investigació de l’OCDE (2018) és concloent: les regions amb una major proporció de treballadors amb formació terciària i un sector serveis d’alt valor afegit presenten un risc d'automatització de llocs de treball significativament menor. Com es confirma en el cas de Madrid, els serveis intensius en coneixement (programació, consultoria) van ser el sector més “resilient” durant la pandèmia. La inversió en educació i competències no és una despesa, sinó la política de desenvolupament econòmic més eficaç a llarg termini. Tanmateix, una conclusió reforçada per anàlisis recents indica que la Intel·ligència Artificial està destinada a transformar profundament la naturalesa de les tasques laborals, exigint una adaptació contínua de les habilitats de la força de treball. També es considera la integració dels aprenentatges en resiliència comunitària, i tot i que les organitzacions van enfortir capacitats en gestió, lideratge comunitari i adaptació tecnològica durant la pandèmia, també s’evidencia la necessitat de crear xarxes d’aprenentatge situades i territorials.

1.2. La nova “Brúixola de l’Atractivitat”: qualitat de vida, habitatge i connectivitat. Segons l’informe de l’OCDE de 2023, els factors més determinants per a atraure i retenir talent internacional ja no són només els laborals. La “brúixola” assenyala tres elements clau: habitatge assequible, connectivitat a internet d’alta velocitat i un ecosistema de qualitat (serveis, entorn natural, oferta cultural). Els estudis sobre la pandèmia ho validen, mostrant un desplaçament de l’ocupació i la residència cap a àrees suburbanes i periurbanes on aquestes condicions poden ser més favorables. Les universitats de qualitat continuen actuant com a imants que indiquen l’existència d’una pedrera de talent. Finalment, s’indica la importància de generar o reforçar polítiques laborals amb aspectes diferencials per a la capacitació i atracció de talent en contextos perifèrics que garantisquen la sostenibilitat no sols de l’ocupació sinó també de la qualitat de vida, l’accés a habitatge i als recursos tecnològics. Cal involucrar les xarxes rurals en el disseny de polítiques d’atracció de talent, connectivitat i ecosistemes d’aprenentatge.

1.3. Creant ciutats desitjables: la importància de l’entorn en l’espai de treball. La pandèmia ha transformat dràsticament els entorns laborals, impulsant un canvi de paradigma cap al teletreball i els models híbrids. Aquest fenomen és evident a Espanya, on el percentatge de teletreballadors va passar del 4,8% en 2019 al 14,4% en el primer trimestre de 2024. Aquest augment subratlla la creixent rellevància de les condicions de l’entorn del teletreballador per al seu benestar i productivitat. A Barcelona, la proximitat a espais verds és ara molt valorada. També ho són les característiques de l’interior de l’habitatge. La qualitat dels serveis públics urbans és un altre factor clau. Tots aquests elements s’integren com un component crucial de l’Entorn. Aquest factor se suma al Talent, la Tecnologia i la Tolerància com a elements d’atracció en els espais econòmics urbans.

1.4. La diversitat com a motor d’innovació, no sols d’equitat. L’informe *The Global Talent Competitiveness Index* de 2018 demostra que l’avantatge competitiu no resideix només a tindre talent, sinó a gestionar-ne la diversitat. El concepte de “Diversitat 2D” (combinar diversitat inherent de gènere, ètnia amb la adquirida en experiències i formació) en els equips de lideratge és clau, ja que està directament correlacionat amb una major innovació, millors resultats de mercat i la prevenció del “pensament de grup” (*groupthink*). Per això, les organitzacions estan organitzant el treball en equips de projecte àgils per aprofitar els beneficis de la diversitat, entenent que el resultat final en termes d’innovació i rendiment requereix, per damunt de tot, normes més inclusives.

1.5. La necessitat d’un ecosistema d’aprenentatge continu (Lifelong Learning). La velocitat de la transformació digital fa que les competències es queden obsoletes ràpidament. És imprescindible crear un ecosistema local de formació que facilite la recualificació (*reskilling*) i la millora de competències (*upskilling*). La bona pràctica, segons l’OCDE, és la creació d’“ecosistemes locals de competències”, una necessitat que els agents locals consideren crítica, assenyalant que les polítiques actuals sovint es limiten a “subvencionar la impartició”, però no inverteixen en la creació de centres formatius d’alt nivell amb equipament d’última generació. Açò dificulta alinear el talent amb les necessitats reals de la indústria, on empreses, centres de formació i administracions col·laboren per alinear l’oferta formativa amb les necessitats del mercat. El projecte UrbInn-COVID subratlla la importància d’aquesta capacitat d’adaptació per a la resiliència urbana.

1.6. La crisi de talent com a repte estructural del territori. Els agents econòmics locals confirmen una crisi transversal de talent, especialment en sectors com el turisme i la indústria metal·lúrgica. S’assenyala una “migració del sector turístic a altres sectors” i la dificultat per atraure talent jove a la indústria. Es critica que les polítiques públiques se centren a subvencionar la impartició de formació, però no en crear infraestructures formatives d’alt nivell amb equipament modern, la qual cosa genera un desajust entre la formació oferida i les necessitats reals de les empreses. En aquest cas caldria destacar la importància de la creació, valor i rol de xarxes de cooperació en el comerç local. L’experiència de xarxes com *Mercados de Oriente* (en el cas de Colòmbia) mostra la importància de la cooperació multiactor per a sostenir circuits curts de comercialització en tota la cadena de valor, que genera beneficis no sols per a qui produeix sinó també per a qui compra.

El teletreball i l’economia de plataformes han deixat de ser fenòmens marginals per a convertir-se en elements estructurals, plantejant un nou conjunt d’oportunitats i desafiaments.

Troballes clau

2.1. El teletreball com a eina de reconfiguració territorial i amplificador de desigualtats. El teletreball ha emergit com una força de reconfiguració territorial que presenta una dualitat crítica. D’una banda, ofereix una oportunitat per a relocalitzacions residencials cap a la perifèria metropolitana a la recerca d’habitatge assequible. A més, els ERTO van actuar com un mecanisme de flexibilitat interna per a amortir la pèrdua d’ocupació i la destrucció de llocs de treball durant la crisi pandèmica, amb un impacte desigual segons territoris i sectors. D’altra banda, les dades demostren que es consolida com un privilegi urbà i de persones amb alta qualificació. Els estudis identifiquen bretxes per edat, sent els joves més propensos, i també per gènere, encara que l’evidència sobre una major propensió de les dones sembla menys concloent. Aquesta tendència, junt amb l’adopció parcial (la meitat dels qui podien teletreballar en 2021 no ho feien), amenaça d’amplificar les desigualtats socio-territorials. Cal, per tant, una estratègia dual que combine la inversió en infraestructures en zones despoblades amb polítiques actives de formació i equitat digital.
Els nostres estudis a Madrid confirmen que el teletreball pot interactuar amb la crisi de l’habitatge de diferents maneres. Sembla que, en augmentar la flexibilitat respecte del lloc de treball, pot facilitar l’accés a habitatge des de llocs menys tensionats, encara que està per veure si això pot estendre el problema cap a les perifèries metropolitanes. Els lloguers de temporada per a professionals i nòmades poden reduir l’oferta allí. D’altra banda, els estudis mostren que molt del talent, malgrat poder, prefereix romandre localitzat en espais molt centrals, augmentant els problemes de gentrificació.

2.2. La paradoxa ambiental del teletreball: menys desplaçaments laborals, però més impacte residencial i de mobilitat no laboral. El teletreball genera un notable benefici ambiental en reduir dràsticament les emissions del transport cap al treball (fins a un 70 % de CO₂ en casos estudiats), però aquest estalvi es veu amenaçat pels “efectes rebot”. L’evidència demostra un increment de la mobilitat no laboral en vehicle privat i del consum energètic en les llars, cosa que pot neutralitzar els beneficis inicials. Per assegurar un impacte climàtic netament positiu, és imprescindible que les polítiques de teletreball s’integren en un marc més ampli que incloga incentius per a l’eficiència energètica residencial i el foment de la mobilitat sostenible.

2.3. Espais verds urbans: més enllà de la quantitat, un desafiament d’equitat i accés. L’aspiració d’una “ciutat verda” transcendeix la mera quantitat de metres quadrats, amb recomanacions com els 10-15 m² per habitant de l’OMS i la regla 3-30-300 de Greenpeace (3 arbres visibles, 30 % de cobertura arbòria per barri, 300 m al parc més pròxim), que subratllen la importància de la qualitat, accessibilitat i distribució. Tanmateix, la biodiversitat urbana, encara que és un bé públic essencial, s’enfronta a una desigualtat inherent en el seu accés, exacerbant la fractura social i generant inseguretat en barris vulnerables. Curiosament, en ciutats compactes com Barcelona, Madrid i València, la renda per càpita no es correlaciona directament amb la quantitat de zones verdes. En canvi, la ubicació geogràfica de la residència emergeix com el factor determinant per a l’accés a la vegetació urbana, evidenciant que la justícia ambiental en l’entorn verd depèn críticament del lloc on es viu.

2.4. Teletreball urbà: satisfacció, impacte i desafiaments d’adaptació de la ciutat. El teletreball és un fenomen urbà en expansió, però la seua distribució espacial i la influència de les externalitats urbanes en el seu rendiment estan poc estudiades. Per abordar aquesta bretxa, s’ha desenvolupat l’Índex de Satisfacció amb el Teletreball a Casa (HTS) a Barcelona, que considera l’habitabilitat de l’habitatge, l’entorn construït i la qualitat ambiental per a avaluar l’experiència de teletreball. La pandèmia ha catalitzat un intens debat sobre l’impacte del teletreball en l’economia urbana, qüestionant la “mort de la distància” i els seus efectes en la cohesió territorial i el desenvolupament regional, així com en els patrons de migració urbana. Més enllà d’aquestes preguntes, sorgeix la qüestió crucial de si les ciutats actuals estan realment preparades i són entorns òptims per al teletreball des de casa.

2.5. El desafiament postpandèmia: de la regulació normativa a la cultura del treball híbrid. Després de la consolidació del teletreball híbrid, valorat pel seu impacte en la conciliació i la productivitat, els principals desafiaments han deixat de ser tecnològics per a ser socials i organitzatius. L’evidència identifica tres reptes crítics que exigeixen a les organitzacions anar més enllà del marc legal:

• La pèrdua de llaços socials: els mateixos treballadors ho identifiquen com l’aspecte negatiu principal i un dels motius clau per a no teletreballar, descrivint-ho com una sensació de “soledat” i “depressió” per la falta de contacte informal amb els companys.
• La dificultat per a la desconnexió digital: la “no desconnexió laboral” i la incomoditat de treballar des de casa són preocupacions recurrents que evidencien la difuminació dels límits entre treball i vida personal.
• La manca de compensació de despeses: l’absència de recursos materials i el trasllat dels costos de l’oficina (llum, equipament) al treballador és un altre dels problemes recurrents.

La bona pràctica per a afrontar aquests reptes consisteix a desenvolupar activament una cultura de treball híbrid basada en la confiança i el benestar, formant els líders per a gestionar la flexibilitat i la salut laboral dels seus equips.

2.6. La “flexiseguretat” en la pràctica: valoració dels ERTO i crítica a la gestió de les ajudes. Els actors empresarials validen els ERTO com una eina “essencial” per a conservar capital humà vinculat a la mà d’obra en moments de crisi i permetre una ràpida recuperació, a diferència de la crisi de 2008. Tanmateix, critiquen durament la gestió de les ajudes a la digitalització (com el Kit Digital) per la seua excessiva burocràcia, terminis anuals rígids i falta de planificació estratègica (per exemple, l’ajuda de consultoria va eixir després que la d’equipament), cosa que ha limitat el seu impacte transformador real.

La digitalització i les crisis recents han accelerat transformacions profundes en l’ús de l’espai urbà i rural, afectant el comerç, el turisme i la provisió de serveis bàsics.

Troballes clau

3.1. L’ascens del model urbà policèntric i la nova geografia del treball. Els estudis sobre Madrid i Saragossa mostren que no estem davant d’una “mort del centre”. S’està configurant un model urbà policèntric: els centres mantenen la seua funció d’interacció i seu de serveis “reactius” (comerç, finances, oci), mentre que la perifèria guanya un nou protagonisme com a node logístic (impulsat per l’“economia de l’entrega” i el creixement de les activitats de missatgeria) i com a espai de residència i teletreball per als serveis de coneixement. Els estudis de Madrid ens mostren la naturalesa multiescalar de les xarxes de la logística urbana, observant un creixement en tota la perifèria metropolitana de magatzems i naus logístiques, però també en l’interior de la ciutat central, associades a l’anomenada “última milla”.

3.2. La paradoxa de la revitalització comercial: homogeneïtzació, deserts i canibalisme. La pandèmia ha accelerat processos de reconfiguració comercial en els espais urbans, motivats pel canvi en les pautes de consum i en la digitalització del sector. Les grans cadenes comercials han protagonitzat un “retorn al centre” amb models de flagship stores, localitzats en àrees emblemàtiques i en espais freqüentats pel turisme. Açò, si bé revitalitza certs eixos, també provoca una homogeneïtzació del paisatge, així com la creació de “deserts comercials” en àrees en declivi i en els barris populars. Els actors locals confirmen aquesta tendència, que xifren en una pèrdua del 10 % del teixit comercial des de 2019, principalment comerç local i de proximitat, mentre constaten la proliferació de locals buits en barris i nous desenvolupaments, així com un “canibalisme” entre centres comercials, o bé forçant-ne altres a transformar-se radicalment.

3.3. Dinàmiques urbanes: tipologies de carrers i la transformació del comerç en serveis. En les ciutats mitjanes de Catalunya, la categorització dels carrers urbans en Atracció, Estada, Caminabilitat i Residuals és fonamental per a comprendre l’evolució del comerç minorista i la vitalitat dels centres urbans. Cada tipus de carrer compleix una funció específica, influenciada directament per les dinàmiques socioeconòmiques i la constant transformació del paisatge comercial. Els Carrers d’Atracció dels centres urbans estan mutant: un desplaçament de comerços essencials cap a la perifèria i una intensificació de la restauració i serveis, que indica una clara turistificació cap a l’oci i el consum experiencial. Els Carrers d’Estada complementen aquesta tendència, oferint espais de descans que potencien l’experiència dels visitants. Els Carrers de Caminabilitat actuen com la infraestructura vital, connectant eficientment totes aquestes zones i facilitant el moviment de vianants. Per contra, els Carrers Residuals romanen al marge, amb poca activitat i sense contribuir a aquesta nova vitalitat central. Així, l’evolució del comerç no sols canvia el tipus d’establiments, sinó que també redefineix el propòsit i la interacció entre les diferents tipologies de carrers, creant un centre urbà més especialitzat i experiencial.

3.4. La doble cara de la proximitat: validació des del sector comercial. Els actors del comerç confirmen la “revaloració de la proximitat”, amb un 46 % dels consumidors valencians comprant prop de casa. No obstant això, també validen la paradoxa: la pèrdua del 10 % del teixit comercial de proximitat des de 2019 i la proliferació de locals buits, mentre les grans cadenes es reorganitzen i els models de negoci basats en l’economia circular i la conveniència fast food creixen exponencialment. En el cas de Saragossa, els comerciants locals i de proximitat veuen amb preocupació la reconfiguració del sector, tot i que evidencien la proximitat com un dels seus principals valors i atractius, en particular en els barris populars. Per la seua banda, les polítiques públiques de suport al comerç local i de proximitat han sigut molt insuficients durant la postpandèmia, centrades en programes de fidelització i incentius directes al consum i en ajudes per a la digitalització del sector poc enfocades a les necessitats reals del petit comerç. Altres ajudes s’han centrat en intervindre en l’espai públic per a millorar-ne la qualitat i dinamitzar el comerç, creant en alguns casos “centres comercials oberts”.

3.5. La paradoxa del comerç híbrid: un dilema per al consumidor urbà. En les ciutats mitjanes de Catalunya, els consumidors s’enfronten a un dilema. D’una banda, els atrau la comoditat de comprar en línia o en grans superfícies. De l’altra, volen donar suport al comerç local. Aquesta situació crea una paradoxa en les seues decisions de compra. Aquesta tensió es manifesta de diverses maneres entre els usuaris dels centres urbans: des del “consumidor conscienciat”, que viu un conflicte entre els seus valors i la practicitat, fins al “consumidor urbà d’experiències”, que prioritza l’oci i la cultura, o el “funcional”, que busca eficiència, i el “passejant”, les compres del qual són més espontànies. Cada perfil navega i resol, a la seua manera, aquest complex escenari d’opcions en el cor de la ciutat.

3.6. Ciclodistribució i la paradoxa del consumidor: sostenibilitat vs. conveniència en l’última milla. La distribució urbana de mercaderies està canviant, i la ciclodistribució emergeix com una alternativa sostenible clau per a la logística d’última milla. Els consumidors prioritzen la rapidesa, el preu i la comoditat sense que hi haja una influència clara dels factors sociodemogràfics en la consciència ambiental i social.

3.7. Mobilitat infantil a Barcelona: més enllà de l’Eixample. Els resultats del nostre estudi revelen que la funcionalitat aparent dels barris tipus Eixample a Barcelona no sempre es tradueix en una bona mobilitat autònoma per a la infància. En aquests barris, el trànsit intens i l’escassetat d’espais verds generen percepcions de por i limiten el desenvolupament infantil. Curiosament, els barris amb millor puntuació en l’Índex de Mobilitat Autònoma Infantil (MAI) són els antics nuclis històrics de pobles annexionats com Sants, Gràcia, les Corts o Sant Andreu. En contrast, els barris amb pitjor MAI són els perifèrics, que es caracteritzen per la seua vulnerabilitat, inseguretat, dispersió i la manca d’espais i usos adequats per a la infància.

3.8. Exclusió financera: la cara fosca de la digitalització en el territori rural. Les mateixes estratègies d’optimització que són un senyal de resiliència en els espais urbans (banca en línia) provoquen exclusió en el territori rural. L’estudi sobre Aragó identifica una “exclusió financera de Tipus I” (absència total de sucursals en municipis xicotets i envellits) i de “Tipus II” (saturació de les poques oficines que queden en caps de comarca més grans i en les ciutats). Aquest procés, impulsat per la reestructuració bancària post-2008 i pels efectes de la pandèmia, agreuja el cercle viciós de despoblació i envelliment.

3.9. Del monocultiu turístic a la diversificació intel·ligent. L’anàlisi dels destins turístics mostra dos models oposats. D’una banda, la vulnerabilitat de la “insularitat” i el monocultiu turístic (Balears), que genera overtourism i pressió sobre els recursos. De l’altra, el model de ciutats mitjanes com Osuna, que aposten per la diversificació intel·ligent, capitalitzant actius intangibles per a crear productes innovadors com el “turisme filmogràfic” (efecte *Joc de Trons*). Açò es complementa amb l’auge del “turisme creatiu”, basat en la cocreació d’experiències amb el talent local.

Aquest apartat se centra en analitzar les causes i la manifestació territorial de l’auge dels HUT. S’explora com un marc de desregulació inicial, combinat amb l’economia de plataforma, ha provocat un creixement massiu i geogràficament concentrat, generant greus impactes socials i transformant la percepció pública del fenomen: d’oportunitat econòmica a conflicte urbà.

Conclusions clau

4.1. Origen en la desregulació i creixement exponencial. El fenomen naix de l’exclusió dels HUT de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), cosa que va permetre una proliferació massiva. El cas de València és paradigmàtic, amb un increment de més de 6.000 HUT entre 2015 i 2024, evidenciant una bombolla d’oferta (16,17).

4.2. Concentració geogràfica extrema. El problema no es dilueix a la ciutat, sinó que s’intensifica en barris molt concrets. A València, districtes com Poblats Marítims (16,3%), Ciutat Vella (13,7%) i l’Eixample (9%) acumulen la major part de l’oferta i, per tant, dels conflictes, cosa que demostra una forta correlació entre l’atractiu turístic i la concentració d’HUT (16).

4.3. Impacte directe sobre l’habitabilitat resident. La investigació identifica un conjunt clar d’efectes negatius: encariment de l’habitatge (lloguer i compra), dificultat d’habitabilitat, gentrificació comercial amb pèrdua de serveis essencials per a la població resident i conflictes de convivència que deterioren la qualitat de vida als barris més afectats (16,17).

4.4. D’oportunitat econòmica a conflicte social. L’anàlisi de premsa sobre València i Saragossa demostra que la narrativa pública ha virat dràsticament. Si inicialment es parlava de “desenvolupament” i “canvis d’ús”, el debat actual se centra massivament en “denúncies i problemes dels HUT” (42,7% de les notícies a València), assenyalant que el fenomen ha arribat a un punt de saturació social i política (16).

La resposta institucional: governança, regulació i lliçons apreses per gestionar l’auge dels HUT
Els següents punts aborden la capacitat (o incapacitat) de les administracions per gestionar l’auge dels HUT. S’analitza la diferència en les respostes polítiques entre territoris, la manca de planificació integrada i les lliçons que es poden extreure dels models de gestió reactius enfront dels proactius.

4.5. Fracàs de la governança: incoherència i reacció tardana. La conclusió principal és la manca d’una política turística i urbanística proactiva i coordinada. La regulació ha sigut reactiva, arribant tard quan el problema ja estava descontrolat, com demostren els tres intents fallits d’aprovació de normativa específica a València, en contrast amb la inacció a Saragossa (16,17).

4.6. Trajectòries diferenciades com a advertiment. La comparació entre València (fase de conflicte i regulació post-saturació, amb una moratòria aprovada al maig de 2024) i Saragossa (fase incipient de normativització) no mostra dos problemes diferents, sinó dos moments temporals del mateix fenomen. L’experiència de València serveix com a advertiment sobre les conseqüències de la inacció i la manca de regulació primerenca (17).

4.7. El dilema de la regulació urbanística vs. ordenança municipal. Es constata que molts municipis recorren a ordenances municipals per zonificar o limitar els HUT, quan l’instrument natural i més adequat per ordenar aquests usos són els plans urbanístics. Això denota una manca de planificació integrada i a llarg termini, i una resposta més curtterminista a la pressió social (16,17).

4.8. El repte global-local. La reflexió final dels estudis planteja el dilema central de la governança: pot un problema tan globalitzat, impulsat per plataformes i capitals internacionals, ser gestionat eficaçment només des de l’àmbit regional o local, o es requereix un marc estatal robust que establisca unes regles del joc clares per a tots? (16,17). Per al cas, és important articular una governança multinivell que permeta combinar esforços institucionals, vincular els lideratges socials i les xarxes de cooperació intersectorial. Cal potenciar la innovació social com a motor d’adaptació davant de crisis sistèmiques, amb èmfasi en l’empoderament comunitari que genere autogestió i sostenibilitat.

Durant el desenvolupament del projecte s’ha pogut aprofundir en algunes experiències d’innovació social i governança urbana que han deixat importants aprenentatges en el context de la COVID-19 i del post-COVID-19. Aquest text pretén rescatar algunes de les conclusions obtingudes i servir com a eina per analitzar els diversos processos socials i polítics. En aquest sentit, es destaquen els punts següents:

5.1 La crisi de la COVID-19 va impulsar les iniciatives d’innovació social.
Fins i tot en aquells territoris on el teixit social estava parcialment desactivat, la COVID-19 va facilitar la reactivació d’aquest teixit mitjançant la mobilització de diversos recursos destinats a pal·liar els efectes més immediats de la crisi. Alguns estudis han relacionat aquesta resposta ràpida amb la gravetat de la crisi sanitària o amb la DANA a València, per la qual cosa cal preguntar-se si davant altres tipus de crisi menys evidents a curt termini (per exemple, la crisi ambiental) es pot esperar una resposta similar. Des d’una perspectiva comparada entre Madrid, Barcelona i València, que han sigut les principals ciutats on s’ha desenvolupat el projecte, veiem com en tots els casos la COVID-19 va implicar un augment de les iniciatives d’innovació social.

Aquestes iniciatives sorgeixen, en general, en moments de crisi, però el seu enfocament es va transformant, de manera que, mentre la crisi del 2008 va suposar l’aparició d’iniciatives vinculades a l’economia social, la crisi de la COVID-19 va portar iniciatives centrades en el suport mutu i veïnal.
Tot i que en línies generals els moments de crisi han implicat una activació del teixit, també han suposat, en ocasions, un cop per a la participació de les persones que ja estaven implicades, ja que han hagut d’afrontar en la seua vida personal les conseqüències de les crisis. Com a conclusió de les experiències de les diverses ciutats, s’estableix que els moments de crisi produeixen una activació de les iniciatives d’innovació social que, tot i que a mitjà termini poden en alguns casos "desinflar-se", a llarg termini deixen un cert pòsit. Aquest aspecte s’aprofundeix en el punt següent.

5.2 El component espacial com a resultat fonamental per comprendre l’aparició de les iniciatives d’innovació social.
Davant altres estudis que assenyalaven el factor de vulnerabilitat dels barris (o en altres casos un cert nivell socioeconòmic) com a element determinant per a l’aparició d’aquestes iniciatives, hem observat que el fet que en els barris o districtes hi haguera experiències prèvies de mobilització social ha sigut el factor més influent per tal que aquestes experiències es reactivaren o aparegueren amb més força, independentment de la vulnerabilitat. Aquest component “sedimentat” suposa una forma de capital territorial, llest per ser mobilitzat en moments de crisi.

Aquest component espacial ha sigut fonamental en les tres ciutats estudiades.

• En el cas de Madrid, es destaca com el teixit veïnal preexistent va ser el que va possibilitar, en el moment de la COVID-19, l’articulació als barris de xarxes de suport mutu i, a més, la incorporació de nous actors i noves generacions en un moviment veïnal que fins llavors presentava cert estancament.
• En el cas de València, moments de crisi ja en l’etapa post-COVID19, com ha sigut la DANA, han demostrat com les iniciatives de reconstrucció han sorgit amb més eficàcia en aquells espais on ja hi havia experiències rellevants d’autoorganització com el cas del Parc Alcosa, mentre que altres barris sense aquestes experiències prèvies no van aconseguir articular iniciatives i van restar esperant el suport de la institució pública. Açò, en última instància, va implicar més dificultats per resoldre els problemes dels veïns.
• Finalment, en el cas de Barcelona, el més destacable és l’absència de relació entre vulnerabilitat i participació, sent sovint als barris intermedis on més es desenvolupen aquest tipus d’iniciatives, gràcies a l’existència d’una major xarxa associativa.

En tots els casos s’ha destacat el paper de les tecnologies i l’ús de les xarxes socials, que han afavorit l’expansió de les iniciatives d’innovació social.
Per tant, es pot concloure que el que es va sedimentant poc a poc al territori és el que després possibilita que sorgeixen iniciatives d’innovació social amb menys dificultats i que s’activen en períodes de crisi de manera eficaç.

5.3 La transformació de les iniciatives sorgides arran de la COVID-19
Encara que les iniciatives sorgiren amb l’objectiu principal de donar resposta als efectes immediats de la COVID-19 mitjançant la conformació de grups d’ajuda mútua, en molts casos no van ser merament assistencials, sinó que hi va haver una certa modificació dels seus objectius des de finalitats més solidàries-assistencials cap a altres de més transformadores; per això les hem identificades com a iniciatives d’innovació social. En aquest sentit, s’ha observat una voluntat de transformació social mitjançant un canvi en les relacions de poder i l’intent de transformar la governança urbana, reclamant formes més participatives i criticant la dificultat de les institucions per donar resposta a les demandes socials. A més, aquestes iniciatives van sorgir amb la voluntat de permanència en el temps i, per tant, amb la idea d’anar més enllà del moment concret de la COVID-19.

En aquest sentit, cal preguntar-se per la paradoxa de la necessitat de comptar amb la institució pública per impulsar les iniciatives d’innovació social, i el fet que l’impuls i la creativitat de moltes d’aquestes sorgeixen precisament pel buit que deixa l’administració pública.

L’estudi comparat de les tres ciutats deixa importants aprenentatges sobre el paper complex que ha de tindre la institució pública en relació amb les iniciatives d’innovació social.

• En primer lloc, el rol de les institucions públiques hauria de ser únicament facilitador, és a dir, quan són necessàries posar els recursos a disposició del teixit social i, quan ja no ho siguen, desaparèixer progressivament.
• En segon lloc, la institució pública hauria de tindre un paper d’escolta activa i de reconeixement del teixit social, és a dir, dotar-lo de legitimitat com a actor rellevant en la vida pública.
• I, en tercer lloc, davant les dificultats que sovint troba el teixit social per poder establir diàleg amb l’administració pública per falta, sobretot, de voluntat política, es proposa la cerca dels anomenats “infiltrats”, és a dir, funcionaris de les institucions públiques locals disposats a actuar amb aquest rol facilitador de manera individual i que possibiliten que moltes iniciatives del teixit social puguen tirar endavant.

5.4 L’etapa post-COVID-19 i la reactivació del teixit social.
Després de la pandèmia hi ha hagut una reactivació del teixit social i, tant això com l’articulació d’un discurs al voltant de la cura mútua, va possibilitar l’aparició d’experiències de mobilització social que van rescatar aquesta idea de la cura i la interdependència, però ja no només entre persones, sinó també introduint el component del medi ambient i l’espai públic. D’aquesta manera, s’ha observat com, sobretot arran dels discursos apareguts durant la COVID-19, la qüestió de la cura i l’aparició de comunitats de cures en l’àmbit urbà han anat creixent i articulant els diversos subjectes. Açò es mostra especialment en els casos de Madrid i València, on s’han articulat col·lectius en l’etapa post-COVID-19 sota aquesta lògica. Per exemple, en el cas de Madrid, amb el moviment “No a la Tala” es va conformar una comunitat de cures que entenia que el medi ambient també està interrelacionat amb les persones i que, per tant, cal cuidar-lo. D’altra banda, en el cas de València, amb els Comitès de Reconstrucció i Emergència sorgits arran de la DANA, s’ha tornat a recuperar aquesta idea que les persones no viuen aïllades i que, per tant, i més encara en moments de crisi, la cura mútua és una necessitat.

1. OECD (2018), Job Creation and Local Economic Development 2018: Preparing for the Future of Work, OECD. Publishing, Paris. https://doi.org/10.1787/9789264305342-en
2. Sánchez-Moral S, Solís E, Méndez R, Mohíno I. The evolution of employment and workplaces in metropolitan regions during the pandemic: The case of Madrid. Cities. 2024;154(May). 
3. OECD. OECD Employment Outlook 2023: Artificial Intelligence & the Labour Market [Internet]. 2023. 0-267 p.
4.  OECD. Rethinking Regional Attractiveness in the New Global Environment [Internet]. 2023. 
5. Global T, Competitiveness T. The Global Talent Competitiveness Index 2018. 2018. 
6. VVAA. Mesa Redonda. Escenarios actuales de las actividades económicas urbanas. En: Innovación socioeconómica, trayectorias y estrategias en la ciudad postpandemia Proyecto UrbInn-Covid. Valencia: Universidad de Valencia; 2025. p. 1-10. 
7. López, C. y Alonso, M. P. (2022). Relocalización y reconfiguración de los formatos comerciales de las grandes cadenas de distribución textil en una ciudad media: el caso de Zaragoza. En: Vera, A.; Pallares, M. y Alonso, M. P. (coord.), Cadenas globales de producción y espacios económicos relacionales en contextos urbanos y regionales. Asociación Española de Geografía, Grupo de Geografía Económica, pp. 23-32.
8. Fajardo F, Pitarch M-D, Serrano J. Sostenibilidad, Consumo Y Responsabilidad Social Para El Cambio. En: Nuevos enfoques y métodos en la geografía de los servicios Sostenibilidad, consumo y responsabilidad social para el cambio [Internet].
9.  Alonso MP, Gargallo P, López-Escolano C, Miguel J, Salvador M. Financial exclusion, depopulation, and ageing: An analysis based on panel data. J Rural Stud. 2023;103(August). 
10. Alfonso Arellano y Sánchez-Moral, S. (2023): Teletrabajo En Madrid: Una Aproximación A Las Ventajas Percibidas Por Los Teletrabajadores. Dossieres EsF n.º 51, otoño 2023.
11. Méndez R, Sánchez-Moral S. Mercado de trabajo y pandemia en España: una geografía de los ERTEs. Boletín la Asoc Geógrafos Españoles. 2023;(96). 
12. Regionals E. Efectes del teletreball sobre la mobilitat i els seus beneficis ambientals al territori metropolità. 2022.
13. Eurofound. Is telework really ‘greener’? An overview and assessment of its climate impacts. 2022; 
14. Salom Carrasco J, Albertos Puebla J, Zornoza Gallego C, Mesa-Manzano R. Informe de teletreball ptgas uv 2024. 2025; 
15. Observatorio Nacional de Tecnología y Sociedad (ONTSI). Teletrabajo 2024. 2024;1-25. Disponible en: https://www.ontsi.es/sites/ontsi/files/2024-08/Flash Teletrabajo 2024.pdf
16. Izquierdo Higueras Y, Arnandis i Agramunt R. Sin política turística ni política urbanística. En: GIGAPP 2024. 2024. 
17. Arnandis i Agramunt R, Alonso-Logroño P, López-Escolano C. El Alquiler Turístico En Viviendas De Uso Residencial. Efectos Comparados En Las Áreas Urbanas De Valencia Y Zaragoza (2015 – 2024). En: XIXColoquio. 2024.
18. López, C. y Alonso, M. P. (2023). Políticas públicas para incentivar la adaptación de los espacios comerciales tradicionales a los modelos de ciudad y consumo pospandemia. Análisis de la ciudad de Zaragoza, España. 9º congreso EUGEO, Barcelona.
19. Alonso, M. P., Guerrero, M. y López, C. (2024). Herramientas para el análisis de los cambios en áreas comerciales tras la pandemia a escala intraurbana. En: Sánchez, J. L., Torres, M. C., Aguado, I., Mecha, R. y Prada, J. (eds.), Estrategias territoriales y productivas en un contexto de cambio global. Territorial and Productive Strategies in a Context of Global Change. Asociación Española de Geografía, pp. 263-279.