'Viratge a la sostenibilitat' va ser el lema de la Universitat d’Estiu de Gandia 2020. Aquesta trenta-setena edició es va celebrar en un context excepcional marcat per la pandèmia, que va imposar un nou format, i per primera vegada es va celebrar una edició virtual en la que es va debatre sobre els ODS de l’Agenda 2030 i la seua idoneïtat a la cerca de respostes a les transformacions necessàries per a garantir la sostenibilitat de la vida.
L’any 1972 l’informe del Club de Roma 'Els límits del creixement' assenyalava la inviabilitat del creixement permanent de la població i els seus consums en un sistema tancat amb recursos finits com és la Terra. La comunitat científica qüestionava així de forma contundent el discurs del creixement econòmic. Els organismes internacionals respongueren amb una noció tan conciliadora com ambigua: el desenvolupament sostenible.
El 1987 veia la llum 'El nostre futur comú', més conegut com Informe Brundladt. Aquest document, elaborat per encàrrec de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), popularitzà el concepte de desenvolupament sostenible com aquell que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seues pròpies necessitats. Des d’aleshores el concepte s’ha institucionalitzat com a part essencial del sistema de governança global de l’ONU. Ha sigut invocat en cada conferència i cimera i inclòs com a principi guia en tot protocol i conveni signat per la comunitat internacional. Els plans d’acció pel desenvolupament sostenible s’han succeït al llarg dels anys. L’Agenda 21 donà pas als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, que el 2015 foren reemplaçats pel marc actual, l’Agenda 2030, que recull 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Els termes han canviat tot i que la idea subjacent és la mateixa: l’equilibri. El paradigma del desenvolupament sostenible suposa acceptar que la protecció del medi ambient és compatible amb el creixement econòmic.
Avui la quimera de l’equilibri entre sostenibilitat i desenvolupament s’ha esvaït. Tres dècades de polítiques basades en el desenvolupament sostenible no han aconseguit posar fre al model extractivista i depredador de recursos. Ens hem anat endinsat en una crisi climàtica i social que ara es combina amb la crisi sanitària causada per la covid-19. La pandèmia és un indicador que la balança s’ha decantat cap al desenvolupament en detriment del medi ambient. El desenvolupament sostenible no ha evitat la destrucció dels hàbitats naturals de nombroses espècies, que és causa de tot tipus de riscos per a la salut, desigualtats i conflictes. El centre del debat girava al voltant del nou ordre post-covid i l'oportunitat que representa per a parar i reflexionar sobre si volem continuar anteposant el desenvolupament o iniciar un autèntic viratge a la sostenibilitat.