L'alumna del Màster en Optometria Avançada i Ciències de la Visió que ofereix la Universitat de València, Houda Lafitine, ha viatjat aquest any a Kakuma, que és una localitat de Kenya on al 1991 es va establir un camp de refugiats habitat per les persones que fugen de les guerres, sobretot del Sudan del Sud.
Del 10 d'abril fins a l'11 de maig ha pogut, juntament amb l'ONG Visió sense Fronteres, liderada per la professora Isabel Signes Soler, fer realitat un dels seus somnis: "Viatjar a Kakuma sempre ha sigut un somni personal. Sentia la necessitat d’eixir de la meua bombolla i acostar-me a realitats molt diferents de la meua, aportar el meu granet de sorra i, alhora, aprendre a relativitzar aspectes quotidians com l'estrès, l'enuig o la frustració.
Tot i que sabia que no seria fàcil afrontar el que hi veuria, l'experiència va superar totes les meues expectatives. Cal destacar que les meues pràctiques externes ja estaven finalitzades abans del viatge, ja que vaig organitzar-ho tot per poder dedicar-me per complet a aquesta missió.”
Amb ella van viatjar 2 optometristes més, tres oftalmòlegs, un anestesista i dos auxiliars de quiròfan. Durant la seua estada, les seues activitats es van dividir en dues fases:
- Primera fase: Avaluació clínica inicial, realitzant un screening visual complet que
incloïa:
- Anamnesi (recollida d'antecedents clínics)
- Agudesa visual
- Pressió intraocular
- Exploració amb làmpada d'esquerda i llanterna
- Avaluació del fons dull amb oftalmoscopi directe
- Segona fase: Proves complementàries i càlcul de lent intraocular, per a les quals va fer proves de:
- Queratometria i autorrefracció
- Càlcul de la lent intraocular amb programari especialitzat
Totes aquestes proves s'aprenen als estudis del Grau en Òptica i Optometria.
En ser preguntada Houda per experiències professionals, ens explica: "El cas que més m'ha impressionat va ser el d'un home de 28 anys que, a causa d'una cataracta traumàtica, tenia únicament percepció lluminosa. Realment no podia valdre's per si mateix, no era independent i necessitava d'altres per viure. Impressiona molt veure una persona tan jove amb un problema que, a Espanya, pot solventar-se amb una cirurgia de 30 minuts "senzilla".
El més bonic va ser l'endemà, quan li vam treure la bena i va tornar a veure: se li va transformar la cara. L'havíem ajudat tant que em vaig emocionar profundament i vaig començar a plorar sense consol. Va ser tan gran la meua felicitat que l'única cosa que volia era abraçar-lo i dir-li que podia tornar a veure, que la seua vida ja no estaria limitada a una habitació, que tornava a tenir una oportunitat per viure amb llibertat.
Un altre cas que no vaig ser capaç de suportar va ser el d'una dona de 25 anys aproximadament que estava completament cega, perquè no teníem clar si existia percepció lluminosa o no, va arribar amb la il·lusió que els muzungos (així anomenen els blancs a Kenya) l'ajudarem i tornés a veure. Vam fer exploració de segment anterior i tot estava bé, però quan vam arribar a segment posterior, vam veure que la retina estava completament atrofiada. Quan li vam dir que no podíem fer res per ella, es va llençar a terra a plorar desconsoladament, ens deia que no podria fer vida, ni casar-se, ni tenir fills, no seria una persona normal ni plena, els seus plors eren tan aclaparadors que la sala on fèiem les exploracions es va quedar en silenci patint amb ella, perquè no sabíem ni trobàvem les paraules.
Una altra cosa que impressiona molt és com els nens poden demostrar felicitat, picardia i alegria en condicions tan dures com les d'un camp de refugiats. Com eren capaços de ballar, riure i jugar mostrant innocència. Simplement sorprenent: la capacitat de l'ésser humà de superació fins i tot en els moments més durs.”
Agraïm de tot cor el gest de Houda de portar l'optometria a zones amb necessitats tan greus i urgents, demostrant amb el seu gest que la nostra professió també és solidària.
Accés a algunes fotos durant aquesta missió:
