Des de l'època de Darwin, es considerava l'evolució com una cursa en la qual les espècies competeixen per continuar en la cursa, com en la «cursa de la Reina Roja» del llibre Alícia a través de l'espill. En aquesta obra de Lewis Carroll, Alícia viatja al país de la Reina Roja, en el qual tots els seus habitants han d'estar sempre corrent tant com poden per mantenir-se en el seu lloc, perquè el país també es mou. Un segle més tard, però, algunes aportacions que Lynn Margulis (1938-2011) va fer a la biologia van mostrar un visió diferent de l'evolució: és també una cursa, però els organismes que no l'abandonen i que més avancen no són els que competeixen amb els altres, sinó els que s'uneixen per col·laborar amb una finalitat compartida. Per a ella, el veritable motor de l'evolució és la cooperació. La seva curiositat il·limitada va dur Margulis a investigar autors oblidats o desconeguts en la literatura científica i va rescatar algunes idees sobre la simbiosi que uns quants investigadors russos havien perfilat, però que havien passat desapercebudes. Malgrat els entrebancs que va trobar, no va defallir fins que va demostrar que l'evolució tenia també una cara amable, la d'un món on triomfa la col·laboració.

Molts científics fan el gran descobriment de la seva vida després de molts anys de treball experimental. El cas de Margulis va ser ben diferent. A ella, la teoria –aleshores només hipòtesi– de la simbiogènesi que la va fer famosa se li va acudir quan feia el doctorat, al començament de la dècada de 1960. És una teoria que explica l'origen de la cèl·lula eucariota (la que té el material genètic contingut en un compartiment que anomenem nucli) a partir de relacions simbiòtiques (de cooperació) entre cèl·lules procariotes (les que tenen el material genètic dispers per l'interior de la cèl·lula, sense nucli diferenciat). En algun moment de la historia de la vida, unes cèl·lules depredadores, en comptes de devorar les seves preses, van establir-hi una nova relació que beneficiava l'una i l'altra.
 

El concepte de simbiosi o hipòtesi dual es coneixia des del segle xix, quan Simon Schwendener (1829-1919) i Anton de Bary (1831-1888) van estudiar la natura dual dels líquens, que són uns organismes formats per la unió d'un fong i una alga. Una idea que va ser rebuda primer amb escepticisme, però que va haver d'acceptar-se davant l'evidència proporcionada per molts botànics que van aïllar les algues que s'associen amb diversos tipus de fongs per formar les diferents «espècies» de líquens. Schwendener va descriure aquella associació com una de dominància d'un organisme sobre un altre. Però en realitat es tractava d'una unió de la qual tots dos membres sortien beneficiats. Albert Bernhard Frank (1839-1900) va encunyar el terme symbiotismus (simbiosi), que era neutre, per deixar clar que no es tractava d'un cas de parasitisme, en què un dels organismes surt perjudicat. I Anton de Bary va ser el primer que va usar públicament aquest terme (en una conferència que va impartir el 1878), motiu pel qual és freqüent que se li n'atribueixi l'encunyació.

Amb la seva teoria de l’endosimbiosi, presentada a la comunitat científica en una publicació el 1967 (l’autora tenia aleshores vint-i-nou anys), Margulis va fer trontollar les bases de la biologia cel·lular i va introduir una nova visió de l’evolució, en què la cooperació pot ser tant valuosa o més que la competició. Segons aquella teoria, la cèl·lula eucariota (la cèl·lula amb nucli) s’hauria format a partir d’unions simbiòtiques en què un bacteri (organisme procariota, sense nucli) quedava integrat a l’interior d’un altre de més gran. Possiblement va ser una cèl·lula depredadora que, en comptes de destruir la cèl·lula que havia ingerit, la va incorporar al seu citoplasma i van establir una unió en què les dues sortien beneficiades. El desenvolupament de la genètica molecular va permetre anys més tard provar aquella hipòtesi agosarada, que avui dia ja ningú no posa en dubte.

El 1965 Margulis va formular la seva hipòtesi sobre l'origen endosimbiòticde la cèl·lula eucariota. Va escriure'n un article que li va ser rebutjat per quinze revistes, fins que el 1967 va ser acceptat per la revista Journal of Theoretical Biology. (Segons la mateixa Margulis va declarar anys més tard, el rebuig no va ser únicament perquè presentés una hipòtesi revolucionària, sinó perquè estava mal escrit i mal presentat.) Les primeres dècades de la seva carrera professional Margulis investigava únicament sobre microorganismes eucariotes i en va esdevenir una experta. El món dels procariotes seguia sent un misteri per a ella perquè no li interessava la visió que la microbiologia tenia dels bacteris, que eren estudiats fonamentalment com a causants de malalties. Considerava que se'n tenia una visió esbiaixada perquè, sense aprofundir gaire en l'estudi de les comunitats microbianes, es fa evident que els bacteris patògens són una minoria molt petita d'aquest gran món invisible que ens envolta i que conviu amb nosaltres i amb tots els altres éssers vius.


A partir de 1983, en què inicià la seva col·laboració amb microbiòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, i a partir de 1988, de la Universitat de Barcelona, va endinsar-se en el coneixement dels procariotes (els bacteris) i del seu paper a la biosfera. Lynn Margulis va mantenir el lligam de treball i personal amb Catalunya durant gairebé els trenta darrers anys de la seva vida (un lligam que va estendre's també a València, on va col·laborar amb professors de la seva universitat i on era molt admirada i apreciada pels estudiants). Estava molt interessada pels estudis de l’origen i evolució de la vida i per la incipient ciència de l’ecologia microbiana i va interessar-se per alguns ecosistemes molt primitius que havien començat a estudiar-se a Catalunya. En primer lloc, l’estanyol Cisó, en el complex dels llacs càrstics de Banyoles, amb un ecosistema que reprodueix les condicions que se suposa que podien tenir els ecosistemes aquàtics de la Terra en les primeres fases de l’evolució biològica. Treballant al Cisó i alguns altres estanyols va participar en la recerca que va dur a la descoberta d’un bacteri depredador: Daptobacter. La depredació és un comportament molt rar en els organismes procariotes i la presència de Daptobacter a l'interior d'un altre bacteri al qual ataca i acaba destruint indica que el fenomen de l'endosimbiosi que Margulis va imaginar tenia el seu fonament. Posteriorment, va participar en els estudis dels tapissos microbians del delta de l’Ebre, un altre ecosistema primitiu de les zones costaneres, constituït només per microorganismes. Allà, el seu grup de recerca va aïllar algunes espècies noves, entre les quals la primera espiroqueta trobada en un ecosistema d’aquest tipus i, després, una espiroqueta gegant, molt més gran que cap de les espècies conegudes d’aquest grup.

Margulis i altres biòlegs de la darreria del segle xx han aportat proves que indiquen que les interaccions més freqüents entre tots els éssers vius són les de cooperació i simbiosi. La biologia moderna ha posat de manifest que hi ha casos de simbiosi que són contingents i, que segons les condicions ambientals, els seus membres poden trobar-se, viure junts durant un temps i després separar-se i tornar a viure individualment cadascun pel seu compte.

En col·laboració amb Karlene V. Schwartz, Margulis va difondre la classificació dels éssers vius en cinc grans grups (procariotes, protists, fongs, plantes i animals), que és compatible amb la divisió en tres grans grups  (arqueus, bacteris i eucariotes) que posteriorment va fer Carl Woese. Cal destacar també la seva contribució a la teoria de Gaia de James Lovelock, que considera la Terra com un sistema en què els seus components inerts (el planeta i la seva atmosfera) i els vius interaccionen i s'autoregulen. Margulis va aportar les bases biològiques per a explicar la interacció entre els components vius i els no vius de la Terra i com les característiques actuals dels planeta són el resultat d'aquelles interaccions al llarg de la seva història.

En un article publicat el 1993, Lynn Margulis va tractar del dilema «de les sabatilles vermelles» que moltes dones han d'afrontar quan es veuen forçades a triar entre una professió o la dedicació a la família. Era un text autobiogràfic inspirat en el record de la impressió que, en la seva adolescència, va causar-li el film Les sabatilles vermelles, que descrivia aquell conflicte, que duu la protagonista –la ballarina interpretada per Moira Shearer– a suicidar-se. Margulis ni tan sols va pensar en la necessitat d'haver de triar, tot i que afirmava que la mainada, un marit i l'excel·lència en ciència potser no podien compaginar-se simultàniament. Sobre ella mateixa va escriure: «Probablement he fet algunes contribucions a la ciència perquè en dues ocasions vaig deixar de ser esposa. Vaig abandonar marits, però vaig romandre amb els meus fills. He estat pobra, però mai no me n'he penedit.» Una altra disjuntiva aparent a la qual podria haver hagut d'enfrontar-se és l'elecció de la seva professió. Explicava que, de petita, quan li preguntaven què voldria ser de gran, responia sempre «exploradora i escriptora». I si li preguntaven què voldria explorar, ella, que no sabia ben bé què volia dir «explorar», deia que tot allò que no s'hagués explorat encara. Amb el temps, el seu desig d'infància va fer-se realitat. Lynn va ser sempre una exploradora molt particular. No va explorar paratges geogràfics, que és allò que acostumen a explorar els exploradors convencionals, ni li calia viatjar lluny per fer les seves exploracions. En tenia prou amb un microscopi que li permetés examinar l'interior de les cèl·lules per a esbrinar-ne la seva història evolutiva. Per a Lynn, la ciència era un treball d'exploració continuada. L'altre desig de la nena Margulis també va complir-se. Escrivia tant per a la comunitat científica, descrivint els resultats de la seva recerca  –el que en ciència és coneix com a literatura primària– com per a un públic general, mitjançant textos de divulgació. L'escriptura va ser sempre un complement de les seves exploracions. Com ella mateixa deia, passava molt de temps «descrivint», és a dir, generant articles per a explicar les seves idees i treballs a altres científics i a estudiants. Però també «descrivia» fent classes i seminaris, impartint conferències per a il·lustrar les persones que, com ella, sentien una gran curiositat i un gran interès per la natura. I va fer-ho fins a l'últim moment. L'ictus que, al cap d'uns dies va causar-li la mort, la va sorprendre mentre conversava amb una alumna.

L'abril de 2009 vaig acompanyar Lynn Margulis a València, on va anar a presentar el llibre Los inicios de la vida. Abans d'anar al campus de Burjassot vam passar per la Fira del Llibre, on hi havia un estand del Servei de Publicacions de la Universitat, que havia editat el seu llibre. Dues noies van adonar-se de la presència de Lynn i s'hi van apropar. Una d'elles, que duia el nou llibre de Lynn a la mà, la mirava fixament, sense gosar dirigir-li la paraula. Vaig preguntar-li si no volia aprofitar que tenia l'autora del llibre al davant, per a demanar-li que l'hi signés. No va haver de demanar-li-ho: Lynn va agafar-li el llibre de les mans i hi va escriure unes paraules. Sempre recordaré el somriure d'agraïment i felicitat d'aquella estudiant. 

Font Imatge portada: ​Mercè Piqueras.

Mercè Piqueras, biòloga, dedicada a la divulgació, l'edició cientifica, la traducció i la correcció de textos

Personatges i espais de ciència es un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència "López Piñero" i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat