Un recent estudi publicat en la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) demostra que la solitud té efectes fisiològics en el nostre organisme.
12 de de febrer de 2016
Una sèrie d'investigadors nord-americans han conclòs que la soletat afecta a la producció de leucòcits de la sang i fa que les persones que pateixen solitud tinguen una resposta immune menys eficaç que una persona que no pateix aquesta patologia. Amb aquest estudi es demostra que la soletat no és solament una concepció psicològica, ja que també té efectes fisiològics en el nostre organisme.
John P. Capitanio del Centre de Recerca Nacional de Primats de la Universitat de Califòrnia, John Cacioppo de la Universitat de Chicago i Steven W. Col·le de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles encapçalen aquest recent estudi sobre la solitud. Els resultats van ser publicats en la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’ (PNAS) i pots llegir l'article complet açí.
John Cacioppo va explicar que “els sentiments de solitud impliquen que s'està en un entorn relativament hostil i no en un entorn socialment afí. En entorns socialment afins la protecció contra infeccions víriques és molt important, mentre que en entorns hostils és més important la protecció contra els bacteris”. És a dir, la soletat disminueix la protecció contra les infeccions víriques: quan un individu es troba aïllat les seues cèl·lules se centren més en la protecció contra els bacteris i ‘deixen’ de costat la resposta contra infeccions víriques. És més vulnerable a diverses patologies que altres individus que no pateixen solitud.
L'estudi es basa en l'anàlisi de la regulació de leucòcits (els responsables de defensar l'organisme contra bacteris i virus) de 141 adults durant un període total de cinc anys. Els investigadors van apreciar l'augment dels gens que produïen inflamació i un descens de l'activitat de les cèl·lules que combaten aquestes inflamacions en els pacients que estaven aïllats. La soletat fa que disminuïsca l'activitat de les cèl·lules que ens ajuden a defensar-nos contra les infeccions víriques ja que està ‘atenció’ de les cèl·lules es deriva a la protecció contra els bacteris.
L'estudi també va tenir en compte a primats, en els quals es van demostrar els mateixos efectes. Els investigadors els van injectar el virus d'immunodeficiència en simis i aquest es va desenvolupar més ràpidament en els primats que es trobaven aïllats que en els quals es trobaven en un grup. La raó, segons aquest estudi, és que el sistema immunitari allibera monòcits, un tipus de glòbuls blancs relacionats amb alts nivells de proteïnes inflamatorias i baixos nivells de proteïnes antivíricas.
Aquest treball està íntimament relacionat amb treballs anteriors de John Cacioppo, que ja havia analitzat el que ell denomina la ‘neurociencia social’ i que demostra científicament la importància que l'individu no es trobe aïllat. Pots llegir més sobre la neurociencia social açí.
