A partir de la “XIII Reunió Científica d’humanistes espanyols. Perspectives, interessos i tendències des de l’interior i l’exterior de la península” celebrada la setmana passada en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València; hem volgut preparar aquest post sobre l’humanisme literari.
24 de de novembre de 2016
El nombre deriva del qualificatiu humanista que als segles XV-XVI s’utilitzava per a denominar al professor dels studia humanitatis, és a dir, l’expert en gramàtica, retòrica, poètica, historia i filosofia moral. No obstant això, en l’actualitat es pot utilitzar en el sentit restrictiu per a referir-se a l’activitat fisiològica dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels segles XV i XVI, els que solien treballar en un entorn universitari, com preceptors en les corts aristocràtiques o al costat de la impremta.
Però, en un sentit més general, el terme s’utilitza per a referir-se al moviment cultural e intel·lectual que va deixar empremta també en el món dels estudis bíblics, el pensament polític, l’art, la ciència, la filosofia i la literatura en llengües vernacles, segons opinen autors com Miquel Batllorí o Jill Kraye.
El terme s’utilitza per a referir-se al moviment cultural e intel·lectual que va deixar empremta també en el món dels estudis bíblics, el pensament polític, l’art, la ciència
L’Humanisme té com a principal objectiu l’estudi del ser humà. Alguns crítics han parlat d’aquest moviment com una renovació de les lletres, però la seua importància radica en el canvi de paradigma que va comportar en situar a l’ésser humà en el centre de totes les coses, allunyant-se així dels postulats teocentristes de l’Edat Mitjana, per als qui Déu era el nucli central de la vida.
L'Humanisme va comportar un canvi de paradigma en situar a l’ésser humà en el centre de totes les coses
Una de les funcions d’aquest corrent renaixentista és l’estudi de la cultura clàssica de l'antiga Roma i Grècia. Per això, en el seu moment es van fer múltiples traduccions d’importants obres gregues i llatines, possibilitant així un major coneixement de la cultura clàssica en la població.
Autors com Petrarca o Boccaccio ja van assentar les bases del que hui es coneix com a Humanisme, durant el segle XIV. No obstant això, més endavant es troben grans personatges com Marsillo Ficino o Pico de la Mirandola (segle XV). Però, és durant el segle XVI quan aquest corrent arriba al seu màxim esplendor, estenent-se per tot el continent europeu. És en aquest moment quan es parla de grans humanistes com Erasmo de Rotterdam, qui va fer una revisió profunda del Renaixement i es va dedicar a analitzar totes les complexitats que conformaven la societat del moment.
És durant el segle XVI quan aquest corrent arriba al seu màxim esplendor, estenent-se per tot el continent europeu
Així mateix, altre important humanista de l’època fou Tomàs Moro qui va escriu-re la seua obra fonamental “Utopia”, on imagina en to irònic un estat ideal, situant en una República imaginària, amb una organització comunitària en la qual els éssers humans viuen amb tranquil·litat i docilitat.
En aquest sentit, també destaquen autors espanyols com Juan Lluís Vives amb el seu “Tractat de l'Ànima”, considerat precursor de la sociologia moderna. O Antoni de Nebrija, amb la seua obra “Gramàtica” que va ser el primer tractat sobre llengua romanç: el castellà.
