Andreu Alfaro Hernández (València, 1929 – Rocafort, 2012) va ser un artista  de formació autodidacta que va iniciar la seua activitat expositiva en 1957, formant part del Grup Parpalló entre  els anys 1959 i 1961.

Inspirada en autors com Constantin Brancusi, Julio González o Jorge Oteiza, l'escultura d'Alfaro s'emmarca dins de la tradició constructivista, per l'ús dels materials i tècniques industrials al servei d'un estil formal extremadament depurat.

Caracteritzada per les geometries abstractes i minimalistes d’acer i alumini i les columnes de marbre que juguen amb la llum, el mòdul, la sèrie i el color, la seua producció ha estat prolífica, superant els dos millars d’escultures que han estat exposades en nombroses ocasions en la Biennal de Venècia i en les fires de Colònia, Düsseldorf, Basilea, París i Madrid, entre d’altres.

L’art públic creat per Andreu Alfaro està estès per tot el món, destacant grans obres construïdes a gran escala amb vocació d’integració en espais públics com a monument col·lectiu, com la Puerta de la Ilustración de Madrid, el Mil·lenari de Barcelona, les columnes del Campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Adam i Eva de la Universitat de València.

Premio Nacional de Artes Plásticas, Premi d’Honor Jaume I, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, Premi Alfons Roig de la Diputació de València i Premio de Urbanismo, Arquitectura y Obra Pública del Ayuntamiento de Madrid, Andreu Alfaro va ser reconegut per la seua trajectòria artística i compromís cívic.