Dins del cicle de seminaris Arxius, recerca i patrimoni científic: una mirada des de la història de les ciències (en col.laboració amb la SCHCT),, es va celebrar el passat 12 de desembre el seminari titulat El Archivo de fuentes orales: un puente entre la memoria de las mujeres y la historia de género, impartit per Miren Llona, professora d'Història Contemporània en la Universitat del País Basc.

La Dra. Llona va començar advertint que ella no era ni arxivera ni documentalista, sinó historiadora, i que l'experiència que volia portar-nos provenia, d'una banda, de la recerca històrica i, per un altre, de la militància feminista.

En la primera part del seminari, ens va parlar de Archivo de Historia Oral AHOA («ahoa» significa «veu» en basc) i del Centro de Documentación de Mujeres Maite Albiz. Com a presidenta de ambdós centres va explicar que es van fundar per a construir i conservar una història molt apegada als moviments socials i a les necessitats de grups socials que no estan representats en la documentació oficial.

Abans d'ampliar la informació sobre aquests dos centres, la Dra. Llona va esmentar el valencià Centro de Memoria Feminista Arada, creat en 2016 i que comparteix amb els dos centres del País Basc la mateixa actitud de sospita i desconfiança cap a les biblioteques, els arxius i les universitats, desconfiança justificada per com aquestes institucions han menyspreat el protagonisme de les dones en la seva activitat política, social i cultural. Aquest desdeny és el que fa necessari trobar les fonts per a investigar la història d'aquests grups socials.

En la dècada de 1970, el moviment feminista s'estava encara consolidant i encara eren escassos els testimoniatges d'altres dones a Espanya com a protagonistes de protestes i manifestacions per a aconseguir drets fonamentals. La recuperació d'aquest passat, actualment conegut com a primera i segona ona del feminisme, va mostrar la importància de la memòria i de la història per a l'enfortiment i legitimació del feminisme, i d'altres moviments socials, en el present.

Precisament, iniciatives com el Centro Maite Albiz van sorgir a conseqüència de la presa de consciència per part del feminisme sobre la importància política de la recuperació i conservació del patrimoni generat pel propi activisme. Des de la seua fundació en 1982, aquest centre ha anat recollint, a partir d'adquisicions i de donacions particulars, 7000 monografies, 3000 documents que no es van difondre pels canals ordinaris de publicació comercial (l'anomenada «literatura grisa»), i 1800 cartells que mostren l'activisme del moviment feminista en els últims cinquanta anys.

A més dels fons documentals, el Centre també organitza exposicions com la celebrada en 2022, titulada Zutik, zutik, zutik! (En peus, en peus, en peus!), que es va realitzar a partir d'adhesius, tríptics i documents organitzatius. Aquesta exposició va ser un bon exemple d'història pública col·laborativa en la qual el coneixement generat per un moviment social, en aquest cas el feminista, col·labora amb la universitat i amb els historiadors per a convertir-lo en coneixement històric.

Per altra part, AHOA és un projecte per a crear un arxiu de la història oral del País Basc. Va ser fundat en 2004 per historiadors convençuts del valor històric del testimoniatge oral i de la necessitat d'un tractament sistemàtic i professional per a la seva preservació. En el lloc web de AHOA, es recullen multitud de gravacions d'entrevistes, amb la seva transcripció, que, fins llavors estaven disseminades entre els diferents historiadors que les havien fet.

      Resulta de gran vàlua l´esforç fet per AHOA per a oferir reflexions sobre el sentit i significat d'un arxiu d'història oral i de com construir-lo. La primera reflexió és sobre que la història oral en general, i més en concret la del moviment feminista, exigeix encara molt activisme. Gran part dels esforços de AHOA es dirigeixen a convèncer a les autoritats culturals de la necessitat de registrar i protegir el patrimoni immaterial que representa la memòria oral de la societat. Mentre que els arxius se centren en digitalitzar i difondre els seus fons escrits, encara no existeix consciència que tanta importància com la documentació escrita la té la documentació oral. Es tracta de registrar i preservar records i memòries que, d'una altra manera, es perdrien «com a llàgrimes en la pluja».

La segona reflexió es dirigeix a les funcions de l'arxiu d'història oral, que es concep com un espai per a la trobada entre la memòria i la història, on no solament es preserven les memòries col·lectives, sinó que, també, s'adquireix un compromís en l'elaboració de la història. Un arxiu oral es troba sempre en contínua construcció i resulta imprescindible per a lluitar contra l'oblit de l'activitat de la pròpia societat.

Les biografies individuals recollides en les entrevistes orals disponibles en AHOA constitueixen la manera més directa d'acostar-se a la memòria col·lectiva d'una societat, ja que l'arxiu oral connecta les memòries personals amb les memòries socials que han donat vida a la història recent d'una societat. Per a aconseguir això, l'arxiu oral té dues tasques prioritàries, d'una banda, determinar els criteris de selecció de grups socials les memòries col·lectives dels quals siguin significatives i representatives d'un temps històric. Aquesta és una tasca compromesa que obre un debat sobre què és el que mereix ser recordat i té legitimitat per a romandre. La segona tasca de l'arxiu oral consisteix a anar més enllà de la recopilació passiva de testimoniatges orals i impulsar projectes de recerca amb aquests testimoniatges recollits. Encara que sigui un pas important, no n'hi ha prou amb aconseguir que aquesta memòria no es perdi. Com a historiadors, l'objectiu és elaborar una història crítica i plural a partir d'aquestes fonts.

La Dra. Llona va concloure el seminari presentant el testimoniatge oral d'Elisa Antón, nascuda en 1915 en un poblat miner de ferro de Biscaia, i gravat quan aquesta tenia 87 anys. La quarta de set germans, filla d'un miner i d'una pupilera (que era qui acollia a miners a casa per a completar el minso sou del marit), Elisa va ser una dona que no va tenir més remei que ser una lluitadora, i a qui el seu pare la cridava Paco, el minero pels seus coneixements del món de la mina.

«Los mineros, ¡cuánto han luchao aquellos siempre!, porque era muy duro aquello, ¿tú sabes lo que es arrancar las piedras de la mina, con picos, con azadas, con pilos, que se rompían las rocas?, eso era durísimo. Mi vida ha sido mucho trabajo pero, lo del minero es más duro, eso no lo hace cualquiera ¿eh? [...]. Yo conocía el mineral y el carbonato a la legua, la chirta que llamábamos, por eso me llamó “Paco el minero”. Aquí está “Paco el minero”, el que me quiera preguntar algo que me lo diga».

VIDEO SEMINARI:

https://www.youtube.com/watch?v=8D8c1_DduyA&t=170s

Jonathan Bustos, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d'Història i Comunicació de la Ciència