L’estudi dels microorganismes es va transformar en la segona meitat del segle XIX en una disciplina clau per al control i l’erradicació de malalties infeccioses.

Les idees sobre l’etiologia de les malalties infeccioses van canviar amb l’evolució de la medicina. Per als metges grecs, les epidèmies s’originaven quan es produïa una “constitució epidèmica”, una conjunció de factors atmosfèrics i locals que afavoria l’aparició d’infeccions en els qui habitaven en un entorn determinat, l’equilibri del qual s’havia trencat. Canvis en la temperatura, en el règim de pluges, una catàstrofe natural, un fenomen astronòmic com un eclipsi o el pas d’un cometa podien originar aquest desequilibri. La cerca d’un element que fora comú a totes les persones que s’infectaven alhora, encara sense haver mantingut contacte entre si, va situar l’origen de la malaltia infecciosa en l’aire respirat, en l’atmosfera, i això va donar lloc a la teoria miasmàtica consolidada al llarg de l’edat mitjana. Els miasmes eren vapors o exhalacions emanats de la matèria orgànica en descomposició, a partir de cadàvers o de l’aigua estancada, que corrompien o alteraven l’aire atmosfèric. La seua mala olor els identificava com a nocius per a l’organisme, on penetraven mitjançant la respiració i alteraven els humors corporals. Es distingia la infecció del contagi, en el qual el contacte directe amb l’individu infectat o amb algun objecte o fomes que haguera tocat, transmetia en aquell moment el miasma a la persona sana, atesa la viscositat que se li atribuïa i mitjançant la qual romania adherida a la roba, els llençols, els utensilis de menjar, etc.

Per a continuar llegint:

https://sabersenaccio.iec.cat/microbiologia-cat/