El 26 de març va tindre lloc la taula rodona, dins del cicle de col·loquis d’història de l’ensenyament de les ciències, organitzat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica amb la col·laboració de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. Les ponències de Carmen Agulló (UV), Xisca Comas (UIB) i Gloria Jové (Universitat de Lleida) sobre la renovació pedagògica en l’àmbit de les ciències i la formació en magisteri (des d’una perspectiva històrica com actual) van constituir un espai de reflexió i debat molt enriquidor.

Durant les intervencions, es va destacar la necessitat d’analitzar els processos de renovació educativa desenvolupats a les Escoles Normals a València, que juntament amb els desenvolupats coetàniament a Catalunya i Mallorca van assentar les bases perquè es desenvolupés una notable renovació pedagògica posterior, durant Segona República espanyola. També, es va emfatitzar en la importància de les fonts documentals, com els arxius institucionals, la premsa pedagògica o generalista, les memòries personals i les dificultats que sovint presenta el seu accés i tractament. La memòria del professorat que va dur a terme aquests processos d’innovació en les escoles de mestres, amb una especial atenció a les dones (com el cas de Margalida Comas), tradicionalment invisibilitzades en la historiografia. En aquest sentit, també es va remarcar que les Escoles de Magisteri continueixen un àmbit menys estudiat que altres nivells educatius com la secundària o la universitat.

Carmen Agulló, doctora i professora de Teoria i Història de l’Educació en el Departament d’Educació Comparada i Història de l’Educació de la Universitat de València, va explicar la formació renovadora en les Escoles Normals valencianes des de 1900 fins a 1931. Es van tractar temes cabdals com l’Escola Moderna proposada per Francesc Ferrer i Guàrdia, la qual defensava un ensenyament experimental i científic basat en la relació amb la natura i la manipulació, així com la Institución Libre de Enseñanza, que promovia la coeducació, el treball en seminaris i la pràctica, amb un professorat ideològicament divers. Aquestes influències es concretaren en iniciatives com l’activitat del museu pedagògic de ciències naturals proposat per Manuel Bartolomé Cossío o la incorporació dels estudis científics en la formació del magisteri a través de plans proposats pels ministres com Gabino Bugallal i Francisco Bergamín.

Més concretament, va exposar dos casos significatius en la ciutat de València. D’una banda, a l’Escola Normal masculina, sota la direcció de José Hueso Carceller, es van impulsar museus escolars construïts de manera col·laborativa entre mestres i alumnat que van permetre la participació activa i l’aprenentatge compartit. D’altra banda, a l’Escola Normal femenina, es va destacar el treball horitzontal en equip del professorat i la incorporació de recursos innovadors com laboratoris de fotografia o l’ús de materials audiovisuals. També es va posar en valor l’alta formació de les mestres (partint de l’exigència de les proves d’accés a aquestes escoles) i es va assenyalar com aquest procés de renovació es va vore interromput amb l’arribada del franquisme i la seua política d'ensenyament passiu,  les conseqüències del qual encara s’arrosseguen fins a l’actualitat. Es va destacar la figura de la xativina Matilde Ridocci, mestra, pintora i directora de la Normal Femenina avançada als seus temps en la introducció de l’ensenyança de les ciències.

Xisca Comas, catedràtica en Pedagogia i Didàctiques Específiques a la Universitat de la Illes Balears, va oferir una visió general de l’ensenyament de les ciències en el context espanyol durant el primer terç del segle XX. En aquests temps, segons va exposar, predominava un model educatiu memorístic basat en llibres i en la classificació de fenòmens i objectes, però va començar a transformar-se gràcies a la influència de la Institución Libre de Enseñanza i d’altres iniciatives vinculades, com la Junta para la Ampliación de Estudios, que van ajudar a introduir enfocaments més experimentals i renovadors.

Finalment, Gloria Jové, doctora en Ciències de l’Educació a la Universitat de Lleida, va establir un diàleg pedagògic entre aquestes anàlisis històriques i la formació actual del professorat al segle XXI (pluritemporalitat), prenent com a referència les propostes de Margalida Comas Camps, mestra i important  pedagoga de les ciències menorquina de meitat del segle XX, i es va incidir en la necessitat de la interdisciplinarietat en l'ensenyament. Es van esmentar experiències i enfocaments pedagògics basats en l’aprenentatge fora de l’aula, en contacte amb l’entorn i l’observació, com les pràctiques del moviment educatiu Nature study o les pedagogies inventives coma espais oberts d’innovació i de creació de noves formes d’ensenyament.

Comptat i debatut, el col·loqui va permetre posar de relleu la importància de recuperar les experiències de renovació pedagògica anteriors a la Segona República espanyola, sovint poc visibles, i de reconèixer el paper fonamental de les dones en aquests processos. Aquesta revisió i reconeixement dels precedents històrics de l'ensenyament i la seua vinculació a experiències educatives reals permetrà l’existència d’uns professionals de l’educació en ciències conscients, connectats i actius amb l’entorn i el context actuals.

Borja Puchol Forés, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d’Història i Comunicació de la Ciència