La recerca qüestiona una de les tesis més esteses sobre l’extrema dreta europea: la idea que el seu creixement es deu sobretot als anomenats “perdedors de la modernització”, és a dir, sectors socials econòmicament vulnerables i ressentits amb la globalització. Segons l’estudi, l’entrada i la primera expansió de Vox a Madrid van estar liderades per electors de classe mitjana-alta i alta, sobretot procedents del Partit Popular (PP) i de Ciutadans, i no per les rendes més baixes.

Per a aquesta recerca, les autores i l’autor han construït una gran base de dades que combina resultats electorals i nivells de renda per secció censal (cada secció té entre una i tres taules d’aproximadament mil electors cadascuna d’una àrea geogràfica concreta). Mitjançant tècniques avançades d’inferència ecològica –tècnica que utilitza dades agregades de grup per a trobar patrons individuals de comportament electoral–, han estimat taules de transferència de vot per a identificar d’on provenen els nous votants de Vox.

L’anàlisi mostra tres grans etapes. En la primera, fins a les eleccions d’abril de 2019, Vox va aprofitar la crisi del PP i el context del procés català per consolidar-se com a partit de dreta radical “desafiador” (challenger party), i va introduir amb força l’eix de la identitat nacional espanyola i va captar sobretot votants conservadors de renda alta.

A partir de novembre de 2019 i, sobretot, després de la pandèmia, el mapa va canviar. La desaparició progressiva de Ciutadans va obrir un nou calador de vots per a Vox, mentre que les restriccions de mobilitat per la covid-19 permeteren al partit situar-se com a veu crítica amb les mesures sanitàries. No obstant això, en les eleccions autonòmiques de 2021 aquesta bandera la va capitalitzar la candidata del PP i actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que va aconseguir concentrar bona part del vot de la dreta al voltant de la seua figura.

En aquest escenari, l’estudi detecta un gir rellevant: van començar a incorporar-se a l’electorat de Vox antics votants de l’esquerra, especialment del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de Podem, i amb nivells de renda més baixos. En les eleccions autonòmiques de 2023, per primera vegada, la probabilitat de votar Vox va esdevenir pràcticament independent del nivell de renda, i el pes dels exvotants socialistes i de l’espai de Podem dins de Vox va augmentar, sobretot entre les rendes baixes i mitjanes-baixes.

Els resultats apunten a una combinació de dos fenòmens: d’una banda, el que s’ha anomenat “paradoxa de la riquesa” —una major hostilitat cap a certs canvis socials en entorns pròspers— i, de l’altra, l’entrada progressiva dels “perdedors de la modernització” en el suport a la dreta radical. El pes relatiu de cada factor depèn tant del context econòmic i territorial com de l’oferta política concreta i, en particular, del tipus de lideratge que presenta el partit tradicional de la dreta.

En un moment de creixement del suport electoral a Vox a escala estatal i en diferents territoris, l’estudi subratlla que no hi ha una única explicació ni un únic perfil de votant. El cas de Madrid mostra un procés dinàmic, on Vox passa de ser sobretot un refugi de votants conservadors de renda alta descontents amb el PP a incorporar segments de renda més baixa procedents també de l’esquerra.

Aquesta recerca ha comptat amb el suport de diversos projectes d’investigació competitiva dels marcs autonòmic (Conselleria de Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, Generalitat Valenciana) i estatal (Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats).

Referència article: Roig R., Espinosa P. and Pavía JM (2025). “Who votes for vox? Socioeconomic profiles and electoral shifts in the region of Madrid.” Front. Polit. Sci. 7:1717586. doi: 10.3389/fpos.2025.1717586

Enllaç a l’article: https://www.frontiersin.org/journals/political-science/articles/10.3389/fpos.2025.1717586/full