Investigacions recents sobre la biologia de l’extint Otodus megalodon, el tauró depredador més gran que ha existit, havien suggerit que les poblacions mediterrànies van assolir dimensions sensiblement menors que les d’altres regions del planeta, cosa que va donar lloc, fins i tot, al terme “nanisme mediterrani”. No obstant això, un nou estudi, liderat per l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, en col·laboració amb diverses institucions espanyoles i portugueses, aporta dades sòlides que refuten aquesta interpretació i demostren que els exemplars mediterranis no van ser més xicotets que els d’altres àrees.

El treball, que ha llançat nova llum sobre la biologia i el mode de vida de l’Otodus megalodon, se centra en l’anàlisi del registre fòssil de la Península Ibèrica i desmunta la idea que els exemplars de la Mediterrània van ser, en general, més xicotets.

L’Otodus megalodon va viure entre el miocè i el pliocè i va arribar a longituds superiors als 15 metres. No obstant això, gran part del coneixement sobre aquesta espècie s’ha basat tradicionalment en fòssils procedents d’Amèrica. Aquesta visió parcial havia donat lloc a hipòtesis com l’anomenat “nanisme mediterrani”, segons el qual els taurons de grans dents d’aquesta conca haurien tingut una grandària corporal menor a causa de condicions ambientals particulars.

Per a posar a prova aquesta idea, l’equip investigador, dirigit per la Universitat de València, ha recopilat i analitzat 335 dents fòssils procedents de museus i col·leccions científiques d’Espanya i Portugal, la qual cosa constitueix el conjunt de dades més ampli reunit fins ara fora del continent americà. A partir de la grandària de les dents, els científics han estimat la longitud corporal dels animals i han comparat poblacions de l’Atlàntic i de la Mediterrània.

Els resultats mostren que els exemplars de Megalodon de l’Atlàntic i de la Mediterrània presenten grandàries molt similars, cosa que descarta un nanisme mediterrani generalitzat. En canvi, els exemplars procedents d’un jaciment concret del miocè mitjà, les pedreres de Reverté (nord-est d’Espanya), són clarament més xicotets.

Segons explica l’equip, aquesta diferència no es deu a condicions climàtiques o geogràfiques àmplies, sinó al fet que Reverté va funcionar com a una autèntica “guarderia” o àrea de cria. En aquests entorns, com ocorre avui en molts taurons actuals, es concentraven principalment individus juvenils, que trobaven allí aliment i protecció enfront de grans depredadors.

L’estudi reforça així la idea que l’ús d’àrees de cria va ser una estratègia clau en la història vital i l’èxit evolutiu de l’Otodus megalodon. A més, en cobrir un buit geogràfic important, el registre fòssil ibèric permet contrastar hipòtesis alternatives i comprendre millor com s’estructuraven les poblacions d’un dels depredadors més emblemàtics de la història dels oceans.

La investigació ha sigut finançada parcialment per projectes públics del sistema estatal de R+D+I i posa en relleu la importància de les col·leccions paleontològiques i de la col·laboració internacional per a reconstruir la història de la vida a la Terra.

En concret, el finançament procedeix de la subvenció PID2023-147440OB-C21 del MICIU/AEI/10.13039/501100011033 i del projecte d’investigació PID2020-117373GA-I00 del Ministeri de Ciència i Innovació d’Espanya.

Referència de l’article: Herraiz, J.L., Ferró,H.G, Botella, H., Reolid, M. & Martínez-Pérez, C. (2026) “The Iberian fossil record of †Otodus megalodon rejects Mediterranean dwarfism and supports nursery use”, Biol Lett (2026) 22 (1): 20250640. https://doi.org/10.1098/rsbl.2025.0640