Hi ha nombroses raons, de caràcter tecnicoeconòmic, que justifiquen que la responsabilitat principal de la protecció del patrimoni històric ha de recaure en l'acció col·lectiva ia través del sector públic. Però tant des de la simple observació de la realitat com des d'aproximacions teòriques és evident que nombrosos recursos privats, ja sigui amb voluntat de lucre o sense, flueixen a les societats occidentals cap a la valorització del patrimoni. Davant la doble restricció que per una banda ens trobem davant d'una tendència estructural a la no sostenibilitat dels recursos públics orientats a la preservació del patrimoni, i per altra banda, davant d'una previsible situació de contracció dels recursos públics orientats cap a la provisió de béns i serveis, a causa de la crisi econòmica, cal plantejar-se com aconseguir que la preservació del patrimoni o la seva gestió sigui també un espai atractiu per a recursos privats que busquin recompenses de mercat o d'aquells fons que sense voluntat de lucre persegueixin algun altre tipus de recompensa en termes de capital cultural, imatge, reconeixement social, legitimitat, etc. En aquest treball intentem aproximar-nos, des de la perspectiva de l'Economia de la Cultura a com es manifesta la dimensió pública de la preservació del patrimoni i com cal complementar-se d'una manera oberta amb nous models de partenariat publicoprivat. Aquesta obertura del model de polítiques de protecció del patrimoni requereix més nivells d'informació, transparència i participació i constatem que només amb més grau de governança serà possible assolir nivells més elevats d'eficiència social.