Tot i que del concepte de canvi del model productiu espanyol es parla i s'escriu des de les eleccions del 2004, les reflexions sobre la qüestió han adquirit centralitat des que la crisi econòmica s'ha manifestat amb més virulència. Quan acadèmics, sindicalistes o polítics menteixen la qüestió, bàsicament es refereixen al “desig” que en comptes que una part considerable de la nostra riquesa i de les nostres ocupacions s'originin al sector de la construcció o el turisme, amb productivitats molt baixes, aquesta riquesa i ocupació s'ubiqui als sectors de l'aeronàutica, les energies renovables, els sectors de les TIC, la biotecnologia, la investigació o altres serveis avançats. No hi ha cap dubte que hi ha alguns sectors capaços de generar més riquesa per treballador/a que altres i no hi ha cap dubte que hi ha sectors que ofereixen llocs de treball més atractius que recepcionista d'hotel, reposador en una gran superfície o paleta de primera. Per molt que els sorprengui a alguns “policy makers” aquest article advoca perquè li prestem més atenció al sector de la cultura. Les dades no són menyspreables, ja que estem parlant d'un conjunt d'activitats que per al 2005 -últim any a què arriben els comptes- suposen el 3% del PIB, per a les activitats culturals i el 3,8% per al conjunt de les activitats vinculades a la propietat intel·lectual. Per fer-se una idea de què significa aquesta dimensió, podem dir que, per a aquest mateix any, suposava una mida en termes econòmics similar al sector primari (Agricultura, Ramaderia i pesca) i més d'una tercera part del sector de la construcció –aquest monstre que tot s'ho va menjar. Amb no gaire esforç, podria ser plausible fixar per al final de la legislatura un objectiu del 5% En termes de competitivitat internacional, la producció cultural espanyola no queda malparada.