La col·lecció Martínez Guerricabeitia

D’art, i de col·leccionistes, n’hi ha de molts tipus, però no n’hi ha molts exemples com el que representa la Col·lecció Martínez Guerricabeitia. En aquesta col·lecció els propietaris, Jesús Martínez Guerricabeitia i Carmen García Merchante, van posar el convenciment dels valors i de les idees per damunt del pragmatismo inversor, van dotar la seua col·lecció d’un perfil d’art políticament compromès i van demostrar la seua generositat mitjançant la donació que feren a la Universitat de València l’any 1999. Una de les vies d’adquisició d’obres és la realització de la biennal que porta el seu nom i que, des de 1990, amb un lema diferent en cada edició, ha continuat augmentant el seu patrimoni artístic. La fórmula habitual que fa servir l’organització consisteix a invitar cinc crítics i cinc galeristes que proposen els artistes que integren l’exposició i a partir dels quals s’acorda l’adquisició d’obres. Ara, després de fer-ne la desena edició, el Patronat Martínez Guerricabeitia mira enrere i presenta una exposició que aplega les obres adquirides des de la cinquena biennal. Un balanç que permet al públic actualitzar la visió de conjunt d’una col·lecció que prossegueix el seu ritme serè, però segur, mitjançant les darreres incorporacions.

Les últimes biennals

La cinquena biennal, realitzada en 1999, va reflexionar sobre la visió exterior de l’art jove espanyol amb el lema «Mirant-nos des de fora». En aquella ocasió, almenys, la percepció interior i l’exterior no eren coincidents. Les obres adquirides van ser Matança de civils a Sarajevo per projectils caiguts al costat del mercat principal, dilluns 28 d’agost de 1995 de Simeón Sáiz Ruiz i Double viewer-microevent de Darío Urzay. La sisena Biennal, l’any 2001, «ConscienciART», va fixar coherentment l’atenció en les propostes artístiques més recents que expressaren formes de contestació social o política mitjançant l’art, amb una voluntat de denúncia ideològica a través de mirades crítiques i compromeses amb l’ésser humà i els seus conflictes. Es van adquirir les obres Esperant Zachary Fitz (Bilbao, un conte d’hivern) de José Ramón Morquillas i Mare nostrum de Juan Ugalde. La setena Biennal, l’any 2004, a partir del concepte de «Violències» es va centrar en la manera com tenen lloc les nombroses demostracions de violència de què som receptors i còmplices ben sovint, i també en la manera com aquestes es filtren en la nostra quotidianitat, persistents, a través dels mitjans de comunicació de masses, com a testimoni visual de les desgràcies humanes. Les peces adquirides van ser Núvols negres de Chema López i Moments ago d’Isidre Manils. A partir de la idea de «Robatoris» en l’àmbit de l’art, l’any 2005, la vuitena Biennal va incidir, d’una banda, en el procés d’apropiació que es produeix en l’àmbit de la creació, com a base del procés de generació cultural i, de l’altra, en el robatori simbòlic i la destrucció material d’obres d’art realitzat per la pressió del poder polític i econòmic, o en les noves barreres que s’alcen davant la societat a causa de l’extrema mercantilització dels drets d’autor i de la propietat intel·lectual. Aquesta vegada només es va adquirir una obra, L’alegre divorciada, d’Ángel Mateo Charris.

En la novena edició, l’any 2008, la Biennal va adoptar el lema «Immigració. Emigració», per fer-se ressò de la creixent preocupació en la societat espanyola per l’increment en el flux dels moviments migratoris i la transformació del perfil poblacional, tot coincidint amb el principi de la fi d’una època d’intensa activitat econòmica. Les adquisicions realitzades van ser El somni: un lloc entre les flors, de Manuel Bouzo, i Experiència de relacionar: autoretrat context, de Salomé Cuesta i Bárbaro Miyares, amb la peculiaritat que ambdós treballs són fotogràfics, en una col·lecció caracteritzada perquè abraça predominantment el llenguatge pictòric com a vehicle d’expressió. Després de vint anys des de la primera Biennal Martínez Guerricabeitia de la Universitat de València, l’any 2010, se’n va fer la desena edició, en què es va abordar la problemàtica ambiental, amb el lema «Contra natura». El veritable repte de les nostres societats ja no és produir més ni generar més riquesa, sinó aconseguir satisfer les necessitats presents sense hipotecar la possibilitat de futur de les generacions venidores. Les peces adquirides aleshores van ser El desguàs de Jordi Ribes i Sèrie Rangali d’Enrique Zabala.

Sumar voluntats

Per a aquest pas ha de ser fonamental el paper de l’educació, perquè és la força del futur i constitueix un dels instruments més poderosos per a fer el canvi. En aquest sentit, un dels grans desafiaments serà modificar el nostre pensament de manera que faça front a la creixent complexitat, la rapidesa dels canvis i la imprevisibilitat que caracteritza el nostre món. Caldrà reconsiderar l’organització del coneixement, caldrà tombar les barreres tradicionals entre les disciplines i concebre una manera de reunir allò que fins ara ha estat separat. No s’ha de passar per alt que la no-acció també compta com a acció i que, ni tan sols els qui es neguen a creure en la continuïtat, ni els qui no veuen cap sentit a ajornar la satisfacció i decideixen viure el moment, es queden asseguts sense fer res, ja que no fer res, o fer-ho massa lentament, potser és perjudicial. L’educació, el coneixement i el saber són les claus que obriran un nou temps de veritable llibertat i equilibri. La balança suporta ja massa pes a la part de les passions, de les reaccions primitives. S’imposa un canvi de cicle, però no arribarà sol. Sumem voluntats.

José Luis Pérez Pont