Després del filat. L’art espanyol a l’exili 1939-1960 analitza, per primera vegada a fons, els diversos exilis geogràfics, sociològics, ideològics i estètics que van esgarrar i impregnar l’art espanyol del segle XX. L’exposició, de la qual és comissari Jaime Brihuega, reuneix vora dues-centes obres de mig centenar d’artistes que evidencien la importància de la cultura artística de l’exili i la seua aportació fecunda a les noves terres d’acolliment.
Després del filat. L’art espanyol a l’exili 1939-1960 analitza, per primera vegada a fons, els diversos exilis geogràfics, sociològics, ideològics i estètics que van esgarrar i impregnar l’art espanyol del segle XX. L’exposició, de la qual és comissari Jaime Brihuega, reuneix vora dues-centes obres de mig centenar d’artistes que evidencien la importància de la cultura artística de l’exili i la seua aportació fecunda a les noves terres d’acolliment. La mostra també aprofundeix en les claus temàtiques i formals de l’imaginari artístic de l’exili, així com en els elements que van associar o dissociar l’art produït abans i després de la contesa fratricida.
Igual que la resta del nostre esdevenir històric i cultural, l’art espanyol del segle XX va quedar fracturat violentament pel conflicte bèl·lic del 1936 i el seu fatal desenllaç, cosa que el va partir en dos hemisferis cronològics clarament diferenciats i separats per la guerra civil. Els efectes d’aquest tall es van acréixer encara més –si això és possible– com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Amb aquesta també es va pertorbar el fil conductor de la cultura artística internacional i es va congelar momentàniament el marc de referències que havia presidit la modernització de la cultura artística espanyola durant tot el primer terç de segle. L’aïllament internacional de l’Espanya de l’autarquia va acabar de segellar amb rigor el mur d’aquesta frontera del temps històric. Enmig d’aquestes circumstàncies, arran de la victòria dels revoltats, molts espanyols fidels a la república es van veure forçats a abandonar el territori nacional. Entre ells, un bon nombre d’artistes que, per raons polítiques o d’asfíxia cultural, es van haver d’exiliar i es van dispersar per diversos racons del planeta.
L’espai cronològic que planteja l’exposició té per límits simètrics els anys 1939 i 1960, dues fites clares en el procés evolutiu de l’art espanyol. La primera data marca l’acabament de la guerra civil i el començament de l’exili, mentre que la segona assenyala l’inici de modernització que va començar a manifestar l’art a l’Espanya governada per Franco. Sobre aquest segment històric es desplega una reflexió estètica i ideològica sobre l’art de l’exili espanyol en conjunt, tot abordant la naturalesa de les transformacions experimentades pels llenguatges visuals que els artistes transterrats portaven com a equipatge en abandonar Espanya i aprofundint en la tensió que es va produir entre la persistència (o esvaïment) de la memòria de l’origen i la seua metamorfosi a partir de la irrupció del nou paisatge històric, cultural i estètic que van comportar els nous contextos.
La mostra reuneix vora dues-centes peces que han estat cedides per a l’ocasió per més de setanta col·leccions públiques i privades de dins i fora de les nostres fronteres. El conjunt de l’obra exposada –en l’elecció de la qual s’ha prioritzat l’excel·lència artística o la seua intensitat semàntica– articula un paradigma estètic abastable i operatiu amb vista a la inserció de l’art de l’exili en l’imaginari col·lectiu. La restricció en el nombre d’artistes representats obeeix a la intenció de fugir de la minuciositat erudita, raó per la qual s’ha seleccionat el mig centenar de noms historiogràficament més consolidats. D’ells s’exposen no solament algunes de les obres que van fer durant l’exili sinó també algunes de les peces que van crear durant el període republicà amb l’objectiu de dotar l’espectador d’una mirada activa que el faça reflexionar sobre la mutació dels paradigmes argumentals i estètics de l’art espanyol dels anys trenta o, per contra, sobre el miratge de la seua continuïtat. L’exposició ofereix, a més, la possibilitat de veure per primera vegada a Espanya algunes obres de Remedios Varo, El Tiforal, 1947; Julián Castedo, Moreno, Villa Nocturno, 1950-1952; Alberto, Manuela Ballester, Retrato de Totli, 1949; José Bardasano, Fernández Balbuena, García Narezo, Elvira Gascón, Cristo, c. 1957; Rodríguez Luna, Maruja Mallo, Gausachs, Martín Durbán, Maternidad, 1943; Clavé, Óscar Domínguez, Feliu Elías, García Lamolla, Pérez Rubio.
Les obres s’han agrupat entorn de dos grans territoris geogràfics sobre els quals es va disseminar el nostre exili artístic:
1 Europa: Sala Estudi General. Tot i l’ocupació nazi i començar a perdre després el lideratge com a centre mundial de l’art contemporani, París va continuar representant una meca per als artistes de l’exili espanyol. Per descomptat, per als que ja havien experimentat prèviament l’esplendorosa vida cultural de la Ciutat Llum, però, renovadament, per als que l’abordaven per primera vegada. A això cal afegir que, després de l’alliberament, París esdevindria en un veritable santuari de l’antifranquisme.
Però el cas de França, i fonamentalment el de París, requereix un tractament especial, ja que molts artistes que no van viatjar a Espanya després de la guerra ja estaven instal·lats abans a la capital francesa i pràcticament no tenien cap protagonisme directe en la vida artística de l’Espanya republicana (Picasso, Julio González, Bores, Viñes, De la Serna, Dalí.). En aquests casos –independentment de les seues idees i comportaments polítics– no es pot parlar estrictament d’artistes transterrats. En canvi, sí que hem de considerar d’alguna manera exiliats polítics aquells que, residint més o menys habitualment a París, però tenint importants vincles amb la vida cultural espanyola, van decidir desconectar-se’n i no trepitjar territori espanyol fins passat llarg temps. Per això, sumant el transterrament pròpiament dit i el de facto, els artistes exiliats a Francia componen un planter considerable: Esteban Francés, Timoteo Pérez Rubio (també anirà a Suïssa i al Brasil), Manuel Viola, Joan Rebull, Antonio Clavé, Baltasar Lobo, Honorio García Condoy, Feliu Elías, Óscar Domínguez, Ángel López Obrero, Antoni García Lamolla, Leandre Cristòfol (també al Marroc), entre d’altres, que són presents en aquest capítol de l’exposició.
Londres, al seu torn, va ser una residència fugaç per a José María Ucelay i Gregorio Prieto, mentre que la Unió Soviètica va representar una circumstància intensíssima en la vida d’Alberto, que li proporcionar elements per a un diàleg entranyable entre la memòria d’Espanya i l’assimilació de la nova realitat geogràfica i cultural, i de Julián Castedo.
A més s’ha produït per a aquesta exposició un curtmetratge cinematogràfic sobre l’exili espanyol realitzat pel cineasta Joan Dolç, així com dos collages antològics (un àudio musical i un vídeo cinematogràfic) realitzats respectivament amb obra composta pels nostres músics i cineastes a l’exili.
2 Amèrica: Sales Thesaurus i Martínez Guerricabeitia.
Mèxic. Va ser un dels escenaris més intensos. Amb l’aparatós desplegament del muralisme i amb l’orientació d’encuny indigenista de moltes de les seues propostes culturals, Mèxic oferia un clima artístic amb una forta càrrega ideològica. Eren senyes d’identitat ben visibles que, associades a una infraestructura cultural i artística densa i solvent, convertien el país asteca en un escenari apte per a agitades confrontacions d’idees i de formes. Però també es tractava d’un país permeable per ser fecundat pel voluminós equipatge de saviesa i creativitat que aportava l’exili espanyol en el camp del pensament, la literatura, la música, l’arquitectura, el disseny gràfic i, és clar, les arts plàstiques. Aquest desembarcament d’intel·lectuals i creadors espanyols va donar lloc, al seu torn, a una important trama de plataformes culturals associades a l’exili, en una veritable trobada entre cultures.
Entre els artistes més importants d’aquesta destinació de l’exili les obres dels quals són presents en l’exposició, cal esmentar Aurelio Arteta, Antonio Ballester, Manuela Ballester, José Bardasano, Salvador Bartolozzi, Enrique Climent, Roberto Fernández Balbuena, José García Narezo, Elvira Gascón, Ramón Gaya, José Moreno Villa, Josep Renau, Antonio Rodríguez Luna, Miguel Prieto, Arturo Souto i Remedios Varo.
L’exili al con sud americà. És la segona destinació que va congregar més artistes dins l’exili d’ultramar, sobretot Buenos Aires, que componia un espai cultural dotat de molt de pes específic, on els transterrats, sobretot els d’origen gallec, estaven disposats a convertir-se en termes actius de diàlegs fecunds. Aquest apartat de l’exposició reuneix obres de Rafael Alberti, Manuel Ángeles Ortiz, Manuel Colmeiro (que el 1948 es va traslladar a París), Maruja Mallo (que també va estar a Xile) i Luis Seoane.
Altres destinacions de l’exili transoceànic. Les altres destinacions de trobada de l’Amèrica Central i del Sud, com ara Cuba, la República Dominicana, Veneçuela, Puerto Rico o Guatemala, van ser escenaris de menor intensitat, tant per les seues variades situacions polítiques i actituds enfront de l’exili republicà com per la menor solvència de les trames culturals respectives. I, en tot cas, pel menor nombre d’artistes transterrats, que no arribaven a compondre “col·lectius d’exili”, com passava a Mèxic o a l’Argentina. En canvi, Nova York es mostrava davant els ulls dels artistes exiliats com un nou i llampant epicentre de la creació artística mundial.
Aquest apartat reuneix obres d’Eugenio Granell, que va residir a Santo Domingo, Guatemala, Puerto Rico i EUA; Cristóbal Ruiz, que va viure a Puerto Rico (a més de passar per París i Nova York); Ramón Martín Durbán va residir a Veneçuela; Josep Gausachs i Vela Zanetti, a Santo Domingo (el segon, també a Nova York). Als Estats Units van fixar la residència principal Esteban Vicente, Luis Quintanilla (el 1957 es va traslladar a París) i Joan Junyer (primerament havia estat a Santo Domingo).
Catàleg
El catàleg que acompanya la mostra inclou textos de Jaime Brihuega (Després del filat. Memòria i metamorfosi en l’art de l’exili espanyol), Joan Dolç (Els múltiples reflexos de l’exili), Miguel Cabañas Bravo (Del filat a la mexicanitat. Ventura i setge de l’art espanyol de l’exili del 1939 en terres asteques), Diana B. Wechsler (Les maletes de l’exili), Javier Pérez Segura (Altres horitzons de l’exili espanyol: els països del Carib i els Estats Units) i Concha Lomba Serrano (Tan lluny i tan prop: Europa com a refugi). El volum es completa amb estudis de diversos especialistes sobre arquitectura (Sofía Dieguez Patao), escenografia (Ana María Arias de Cossío), cinema (José Luis Sánchez Noriega), música (Francesc Bodí) i publicacions (Juan Manuel Bonet), així com amb les biografies dels artistes presents en l’exposició.
